Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els suports imprescindibles

En el seu recent acord, CiU i ERC s'equivoquen d'estratègia: la UE no donaria suport al fet consumat d'una declaració unilateral

Els esforços del recent viatge del president català, Artur Mas, als Estats Units, i l'enviament d'explicacions a dotzenes d'ambaixades estrangeres, em fan reflexionar sobre les perspectives del procés institucional en el qual estem immersos. És difícil deixar de banda els aspectes emocionals, i concentrar-se en els més racionals o pragmàtics. Fidel a les meves bones intencions, encara que amb un cert cansament, ho intentaré una altra vegada.

1. Passió. Els elements de caràcter emocional pesen molt en el moment actual; tant els de tipus actiu com els reactius. Els primers són sobretot el sentiment de la nostra identitat nacional, i la voluntat de defensa de la nostra identitat cultural i lingüística. I, potser encara amb més força, els segons: la reacció davant de la totxesa del Govern espanyol davant d'aquests sentiments, i els seus creixents atacs a aquestes identitats. Es diu sovint, amb raó, que està creant més independentisme Rajoy que Mas… Ho he constatat en els cercles en els quals em moc, tot i que també hi trobo sentiments de solidaritat amb la resta de ciutadans espanyols.

2. Raó. Una mirada objectiva m'indica que la situació actual de Catalunya a l'Estat s'ha anat fent més incòmoda, una vegada traïts pel segon Govern d'Aznar els acords de la Transició, i soterrats definitivament pel Tribunal Constitucional. Incomoditat en aspectes financers, i en uns altres de caràcter cultural i lingüístic. Incomoditat creixent perquè s'uneix a un sentiment d'impotència, davant la sensació de falta de mitjans per millorar el nostre futur econòmic i, sobretot, el seu aspecte social. Per això comparteixo plenament la necessitat d'un replantejament radical, per trobar noves situacions. No descarto en absolut la independència, encara que la raó em digui que està plena de dificultats, i que té aspectes que van contra direcció a l'evolució de la història. No la descarto, però tampoc accepto menysprear altres alternatives, que segurament podrien tenir més suports.

3. Suports. El Govern català té poques armes per sortir victoriós, per si sol, d'un enfrontament amb l'Estat. Per vèncer les dificultats i l'esperable oposició, ha de tenir dos tipus de suports: una forta cohesió interna a Catalunya, enfocada cap a un objectiu molt majoritari, i clares complicitats exteriors, sobretot per part dels països de la UE. Aquest segon suport està absolutament condicionat al primer, ja que la demostració d'unitat d'un poble mereix molta atenció, i pot moure moltes resistències; la fractura, en canvi, l'afebleix.

4. Estratègia. Si el meu raonament fos correcte, l'estratègia hauria d'obeir més a reflexions racionals i menys a presses i emocions. S'hauria de dibuixar en tres fases. Primera: aconseguir, a través d'un pronunciament democràtic indiscutible, un ampli consens intern respecte a la voluntat d'exigir la negociació d'un canvi en la relació amb Espanya. Segona: procedir a la negociació, amb una proposta inicial ambiciosa, però sense oblidar que en tota negociació el resultat no s'identifica mai amb cap de les propostes inicials. I tercera: sotmetre el resultat a la confirmació del poble català, i assegurar l'acceptació per part de la UE.

5. Full de ruta. El Govern espanyol, equivocadament, ha tancat totes les portes que haurien permès la consulta democràtica, encara que és cert que el Govern català tampoc va ser gaire hàbil en la formulació de la pregunta. Amb aquesta rotunda oposició, és molt comprensible utilitzar unes eleccions per conèixer la voluntat de la població. Però, la voluntat sobre quin objectiu? Centrar el caràcter plebiscitari de la votació en la independència i no en una exigència més àmplia de canvi radical és fer un salt innecessari. Fa la sensació que el que es busca no és un consens més ampli, sinó més aviat una fractura. No sé quin serà el resultat de les eleccions, però per les perspectives que es tenen, temo que pugui crear ambigüitat en el suport intern i dificultar els suports externs necessaris.

Un resultat negatiu o una situació de poca claredat seria considerat un èxit pel Govern espanyol, i permetria un desenteniment del problema per part de la UE. Un resultat ampli a favor d'un canvi menys concret (resultat que seria molt més clar que a favor de la independència) segurament propiciaria la intervenció de la UE per forçar el Govern espanyol a la negociació. Siguem realistes: crec que la UE, des de la democràcia i des de les seves tradicionals posicions pragmàtiques, estaria a favor de Catalunya pel seu desig d'evitar enfrontaments pertorbadors. Però em temo que no ho estaria per donar suport a fets consumats unilateralment per cap part.

Com ja he dit, personalment em sento en bona part solidari amb la iniciativa global del procés, però crec que el recent preacord CDC-ERC equivoca l'estratègia. Cremar etapes, fer salts legalment equívocs, fixar terminis i anunciar declaracions unilaterals va en contra de l'intent d'obtenir els dos suports imprescindibles. Més aviat els pot reduir i deixar-nos frustrats.

Joan Majó és enginyer i exministre