Selecciona Edició
Connecta’t

Pastore obre la gàbia

L'elegant migcampista argentí escala posicions en el PSG i en la selecció

Pastore, en l'enfrontament contra el Bastia dissabte passat.
Pastore, en l'enfrontament contra el Bastia dissabte passat. AFP

El públic de Stamford Bridge presenciava amb gest incrèdul l'eliminació del Chelsea a vuitens de la Champions contra un PSG amb deu jugadors. Però molt abans que Thiago Silva batés Courtois amb un cop de cap imperial en la pròrroga, l'estupefacta afició anglesa ja assistia a una exhibició de classe i entesa del joc.

A partir de l'expulsió d'Ibrahimovic a la primera part no es va jugar el partit que somiava Mourinho. Es va jugar el partit que va dictar Javier Pastore. El seu vast repertori va dibuixar sobre la pastura londinenca parets, associacions curtes, arrencades i frenades executades amb un nivell d'elegància superlatiu. També va xutar sotanes, passades cegues, va fer regateigs fulminants, es va oferir sempre i va tocar la pilota més que ningú en un exercici d'intel·ligència magnífic amanit amb el seu potencial tècnic immens. Una posada en escena per emmarcar que confirma l'evolució d'un futbolista desequilibrant i que no va sorprendre el tècnic argentí Angel Cappa, al qual Pastore considera gairebé el seu pare futbolístic: "Es va fer amo i senyor del partit perquè juga més enllà de la tàctica. Està tenint més personalitat i es nota còmode per imposar el futbol que sent. Actuar en una posició escorada és una gàbia per a ell, que necessita més espai i llibertat. Ara s'anima a obrir aquesta gàbia i expressar el gran futbol que porta dins", afirma Cappa.

"Necessita espai per expressar el seu futbol", afirma Ángel Cappa

Opinió autoritzada. Va ser l'entrenador que va propiciar l'aparició enlluernadora de Pastore en la primera divisió argentina. Pastore es va formar en el Club Talleres de la seva Córdoba natal. D'adolescent va ser descartat en proves al Vila-real i al Saint-Étienne, que van dubtar d'aquell noi prim com un pal. Quan va arribar a l'Huracán de Buenos Aires, amb 18 anys, va passar per un calvari: després de debutar en el primer equip amb el tècnic Antonio Mohamed va haver d'estar nou mesos parat per un problema burocràtic i una greu lesió de turmell. Osvaldo Ardiles, que durant uns mesos va dirigir l'Huracán el 2007, recorda com el jugador semblava destinat a l'ostracisme entre la indiferència general: "al primer entrenament em vaig preguntar si el ximple era jo o tots els altres, que no s'adonaven del seu talent".

Pastore amb prou feines va ser tingut en compte pel següent tècnic, l'ultradefensiu Claudio Ubeda. Però a final del 2008 Angel Cappa va arribar a l'Huracán, al Globo, al barri de Parque Patricios de Buenos Aires. Un enclavament que el 1973 va aconseguir la glòria quan l'Huracán va guanyar el Campionat Metropolità amb César Luis Menotti, que guiava un grup d'extraordinaris jugadors com Brindisi, Babington, Larrosa, Houseman o Avallay: una simfonia de toc, dinàmica i gols que va interpretar com pocs la rica essència creativa del futbol crioll, i l'èxit del qual catapultaria Menotti a la banqueta de la selecció. Cappa sempre va beure d'aquestes fonts. "En el primer entrenament, la tercera vegada que Pastore va tocar la pilota, em va sobresaltar. I aquest qui és? Un jugador diferent per domini de la pilota i concepció del joc. En el primer partit que vaig dirigir l'Huracán ens vam enfrontar al River Plate, en el comiat de Simeone de la banqueta del Monumental. Li vaig dir a Pastore que es deixés anar, que el seu futur no estava en joc. I va trencar la gàbia. Va estar enlluernador. Guanyàvem zero a tres al descans. Després el van fer fora del camp d'una puntada. Em va trucar Felipe Miñambres, director esportiu del Rayo Vallecano, interessant-se per aquest noi esprimatxat que portava el número 16. Li vaig dir que el deixés tranquil uns mesos, que anàvem a lluitar pel campionat següent".

Es va destapar en aquell Huracán de Cappa, que va meravellar amb el seu futbol de toc

Aquell partit va acabar amb un empat a tres. Va ser el preludi de les meravelles que es veurien el 2009 en el Ducó, l'estadi de l'Huracán, que va adoptar el toc com a banda sonora i l'atreviment com a forma de vida. Un equip acadèmic, que combinava eficàcia, conviccions i estètica. Només un arbitratge esperpèntic en l'última jornada del Torneig Clausura 2009, al camp del Vélez, va privar als àngels de Cappa de guanyar el títol nacional, però el reconeixement popular cap al joc d'aquella orquestra va ser colossal. Els grans equips d'Europa van arribar tard a la funció: aquell estiu el Palerm va pagar set milions d'euros per Pastore, aquell noi esprimatxat del qual Cappa afirma que "inventa una jugada on no existeix". A Itàlia, un altre tècnic, Delio Rossi, també li va donar llibertat. El rendiment de l'argentí en el club sicilià com a millor assistent de Cavani, va ser excel·lent. El veterà entrenador Corrado Orrico va definir amb enginy la capacitat de Pastore per deixar els companys de cara al gol: "Veu les línies fosques de la passada".

Dos cursos després de l'arribada a Itàlia el PSG es va destapar amb una oferta de 42 milions d'euros: el fitxatge més car de la història del futbol francès. A París sempre va semblar estar sota sospita pel seu estil de joc peculiar i arriscat: "Jo no sóc un jugador que desperta sentiments unànimes", afirmava Pastore. "La meitat de l'estadi m'aplaudeix i l'altra meitat em xiula. Però no jugo pels que m'aplaudeixen. Jo jugo per a tots". Leonardo, l'exdirector esportiu del club francès, va ser el seu principal defensor en les hores baixes, que ja semblen llunyanes. Ara ha guanyat regularitat, confiança i jerarquia. I amb menys lligams tàctics que els que patia amb Ancelotti, que el situava gairebé a una banda. "Javier és potrero i té talent", diu Cappa des de Madrid. "Té tota l'herència genètica del futbol argentí i el talent dels millors jugadors. Es va guanyar la confiança de la gent i la del tècnic, Blanc. Li era igual jugar contra el River amb 40.000 persones xiulant que contra mil al camp del Chacarita. És un noi callat, tranquil i intel·ligent que es transforma sobre la gespa. Cada vegada intervé més, i a més et xuta una sotana amb la puntera i et desarma. Maneja l'engany: anuncia una cosa i en fa una altra. I té una visió panoràmica extraordinària. Seria el soci ideal per a Messi: tots dos van a una velocitat mental més elevada que els altres. A la selecció, quan hagin jugat tres partits junts serà una cosa espectacular. Com per agafar un avió i anar a veure-ho".

Ara brilla més que amb Ancelotti, qui li imposava obligacions tàctiques i l’escorava a una banda

Aquesta sembla també la idea del seleccionador, Gerardo Martino. Messi no va jugar els dos últims amistosos al març per lesió. Pastore va aprofitar l'oportunitat, i va ser el millor jugador en el 2-0 contra l'Equador, amb gol inclòs. "És un mal educat del futbol. Se t'encara i et mira de fit a fit, i deixa enrere tres jugadors com si hagués jugat tres mundials", va dir Maradona quan el va convocar per Sud-àfrica, el 2010. Amb 25 anys, ha crescut i vol revenja, perquè Alejandro Sabella no el va tenir mai en consideració. Ara, igual que Laurent Blanc, el Tata sembla voler obrir la gàbia de Pastore, a qui tàcticament pensa acomodar com a nexe darrere de Messi i un altre davanter. Una bèstia bella, elegant i irreverent camina lliurement pels Camps Elisis.