Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’independentisme, en fase infantil

La millor perspectiva dels partidaris de la independència és acumular forces per a una negociació a mitjà termini

Han hagut de passar quatre anys d'intensa febre política perquè les enquestes oficials donessin una alegria als qui han assistit atemorits a l'auge de l'independentisme català en els sondejos. Respira per fi alleujat l'unionisme, feliç de comprovar que la seva intensa mobilització i el bombardeig mediàtic que ha provocat hagi aconseguit frenar l'avenç de l'onada en la qual fa un parell d'anys tenia por d'ofegar-se. Ara són òbvies les divisions en els partits sobiranistes, la debilitat del seu lideratge i la confusió amb què s'enfronta al futur immediat.

L'última enquesta oficial de la Generalitat, que dóna a l'unionisme un avantatge de quatre punts percentuals sobre els partidaris de la independència, ha estat llegida com el comunicat de la derrota. Ni entre els qui promouen un Estat català sobirà ni entre els qui s'hi oposen, s'opera a dia d'avui amb l'expectativa real, creïble, que el moviment desemboqui en la seva creació i reconeixement internacional d'aquí un parell o tres d'anys. Llavors, quines són les seves perspectives plausibles?

Una de les possibilitats més versemblants és que el projecte independentista segueixi fugint cap endavant, posposant l'hora de la veritat en successius terminis de dos o tres anys en espera d'un escenari polític més propici. Per hora de la veritat s'entén la posada en pràctica d'una altra de les possibilitats, que consistiria a aplicar el de moment últim full de ruta amb el qual treballen els seus dirigents, que inclou actuacions pròpies de la sobirania prèviament anunciades en el programa de les properes eleccions al Parlament. Si ho fessin així s'obriria a Espanya una crisi política greu, que posaria en joc els suports polítics i de tota mena de cadascuna de les parts. La relació de forces a Espanya i a fora, és a dir, a la Unió Europea, decidiria. Fins ara, tots els xocs han abocat a successives derrotes del bloc sobiranista, encara que al mateix temps cadascuna s'hagi convertit en un nou argument per ratificar i fins i tot pujar l'aposta.

L’origen reactiu de l’actual brot de l’independentisme a Catalunya l’ha configurat com un moviment de confrontació i el condiciona

Si la resposta del Govern espanyol a una situació d'aquest tipus es mantingués en les coordenades en què ha afrontat el desafiament fins ara, en particular la declaració de sobirania pel Parlament català del 2013, i amb això n'hi hagués prou per frustrar els exercicis de sobirania, el moviment independentista hauria arribat a un punt després del qual no li quedaria altre remei que el replegament. Si la relació de forces no permet imposar-se al Govern espanyol ni obtenir reconeixement internacional, es cull una derrota. Una altra, però aquesta més greu.

Quan fracassen temptatives d'aquesta importància no deixen indemnes els que les han protagonitzat. No surten de franc. Deixen ferides en la societat i en les institucions. En l'economia. Les coses no tornen a ser com abans. Seria diferent, potser, si s'estigués davant de processos pactats, com els d'Escòcia o el Quebec. No és el cas. Heus aquí la retirada d'Alex Salmond després de perdre el seu referèndum per exemplificar, per si fes falta.

L'origen reactiu de l'actual brot de l'independentisme a Catalunya l'ha configurat com un moviment de confrontació i el condiciona. Es coneix bé la seva capacitat de mobilització, però no tant la seva capacitat de maniobra, la seva cintura política. Ha hagut d'enfrontar-se al més tancat immobilisme i això també el condiciona. No és clar si, arribat el cas, acceptaria entrar en la negociació de vies reformistes com les apuntades per l'esquerra espanyola. Però és, sens dubte, una altra possibilitat. Una opció d'aquest tipus és difícil d'imaginar en aquest moment perquè la posició tant del Govern del PP com del bloc sobiranista ha estat la de negar les terceres vies, les solucions intermèdies, les negociacions sobre el fons de la qüestió, que no és altre que un reconeixement nacional de Catalunya més efectiu.

Aquest és, malgrat això, un dels probables escenaris de futur. Un dels més sorprenents i incomprensibles aspectes del moviment independentista d'aquests anys ha estat la seva convicció que tenia el seu objectiu a l'abast. Que la independència estava a tocar. Un infantilisme inconscient, cec a la desproporció entre la força de l'Estat espanyol i la d'un moviment polític que, a tot estirar, pot comptar amb la simpatia de la meitat de la població de Catalunya.

Malgrat tot, l'independentisme està configurant-se com a factor polític estructural, com a tendència hegemònica en el catalanisme en substitució de l'autonomisme i del federalisme. El catalanisme va trigar mig segle fins a aconseguir el 1932 el primer Estatut d'Autonomia, després de diversos intents frustrats. De forma anàloga cal pensar ara que una expectativa realista, la millor, és que l'independentisme hagi de transitar per un període d'acumulació de forces d'incerta durada. Aspirar al fet que els seus suports creixin fins al 75% de la població. Sense això, no tindrà opció. I treballar també per a la maduració de l'altra part. De manera que, superat l'infantilisme, el que en aquest principi de segle XXI ha estat impossible negociar, pugui ser-ho d'aquí unes dècades.