Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Complexes dinàmiques urbanes

Avui no es pot concebre la ciutat sense participació, però Barcelona potser hauria de tornar a confiar en els arquitectes

L'alcalde Xavier Trias va tenir la idea, quina casualitat, de fer picar una paret d'una dependència secundària de la Model per deixar clar que d'aquí uns anys, qui sap quants, l'edifici desapareixerà de l'Eixample. La promesa apareix sempre que hi ha eleccions, a ningú se li escapa. Després les coses es perden entre els despatxos i es fa impossible tancar la presó si abans no es construeix la de la Zona Franca. Així les coses, és un bon moment per anar a veure una altra de les tres presons de Barcelona, la de la Trinitat, on per cert han anat a parar alguns inquilins de la Model. La Trinitat Vella és un barri difícil, que en l'imaginari dels barcelonins és un barri marginal, clavat entre la ronda, la Meridiana i el Besòs. Un d'aquests barris on no va ningú que no hi tingui alguna cosa a fer; un barri, doncs, arrambat contra la paret del fons, per dir-ho amb una metàfora que potser és cruel. A la Trinitat també li prometen que li trauran la presó.

Al metro, és l'última estació. Em rep una zona de jocs infantils i tres o quatre blocs de pisos socials, magnífics. Encara fan olor de pintura. Comento a un veí –escuradents a la comissura– que són pisos molt macos. "Síííííííí", contesta, allargant la vocal per remarcar l'opinió. Se li nota l'orgull. La clau és que aquests pisos podrien estar en qualsevol barri de Barcelona: en qualsevol. Camino fins a la Casa de l'Aigua, restaurada fa poc: és un edifici industrial de cent anys enrere, color rogenc a les seves parets. Està tancada. La circumda un pati jardí enorme, amb els brots d'heura acabats de plantar: és un espai gran i encalmat. Se m'ocorre una facècia; això no és per als turistes, aquí no n'arriba ni un. És per als veïns. És aquella vella consigna de monumentalitzar la perifèria, que continua vigent, perquè aquestes joies restaurades, per on passaran els escolars per aprendre el cicle de l'aigua, del Besòs de Montcada a Barcelona, són part de la identitat del barri. Identitat equival a aquest orgull digníssim del jubilat davant dels pisos flamants, ja amb les seves plantes a les balconades.

La Trinitat té els seus problemes socials, no seré jo qui ho negui. Un bloc novíssim i privat està okupat per una associació de dones, que expressen en un manifest les seves reivindicacions d'habitatge i de suport. Però avançant cap a la presó es veu que aquí les inversions han estat continuades, d'ençà que el 1992 es va estrenar el gran parc del Nus de la Trinitat, elegant i ple de vida, amb la preciosa escultura dels cavalls al galop. En aquest barri els arbres són tendres, el paviment està impecable, els carrers són de plataforma única, hi ha equipaments de tot tipus, fins i tot un local de joc infantil. No és una tasca d'un mandat, sinó de sempre: fer ciutat. Però la presó és aquí, més suau que la Model, sense mur però amb una façana cega de finestres barrades. És immensa, una infinita reserva de sòl. Hi ha futur. Hi ha expectatives. Hi ha ganes.

Marc Andreu, en la interessant editorial de la revista L'Avenç, publica Barris, veïns i democràcia, una meticulosa crònica de la vida de la FAVB les associacions de veïns de Barcelona– des dels inicis sota el franquisme fins al 1986. Treball esplèndid, que malgrat la seva mirada històrica aporta reflexió al moment actual, perquè més que parlar de l'evolució de la ciutat, que queda en segon pla, ens explica la vida interna de les associacions. Primera constatació: els partits d'esquerra controlaven, presidien i escombraven cap a casa, cosa que va ser determinant quan, un cop celebrades les eleccions democràtiques, els polítics van decidir que calia desmobilitzar la gent, desmuntant les estructures de participació. Havia començat a Barcelona l'era del despotisme il·lustrat, i als veïns només els quedava aplaudir.

Segona constatació: no és cert que es produís, com diu l'autor, una ruptura democràtica. En el camp veïnal hi va haver transició com a tot arreu, precisament perquè els partits van reconduir l'impuls. Els veïns reivindicaven coses com ara que ells mateixos designessin els mestres de les escoles de barri o que la FAVB tingués veu en els plens municipals! No obstant això, tercera constatació, la ciutat que es va fer tenia molt a veure amb la que volien, no perquè hi participaven, sinó perquè hi ha una lògica urbana indestructible, unes necessitats que acaben portant a la mateixa solució. La ciutat és una. I una anècdota que fa pensar: va haver-hi un intent, des de Nou Barris, de posar-se en contra de l'entusiasme olímpic, però no hi va haver manera. La ciutat és una, també per als grans projectes. Avui no es pot concebre la ciutat sense participació, però em deia una persona: cal que Barcelona torni a confiar en els arquitectes. Les dinàmiques urbanes són subtils i sobretot complexes. No accepten simplismes.

Patricia Gabancho és escriptora.