L’habitatge com a primer pas contra l’exclusió social

Dels murs de l'habitació d'Anzir Hussain –pakistanès de 34 anys que va viure al carrer a Barcelona durant més de quatre anys– només en penja un suro.Hi ha els avisos de citació per tractar els seus problemes hepàtics i el retrat que li va fer un amic. En el dibuix, Anzir es veu taciturn. Però quan ofereix cafè als seus visitants o posa cura a deixar les seves poques pertinences al lloc corresponent es veu proper, parlador. "Ha canviat molt", diu la coordinadora que l'acompanya en el procés de deixar el carrer. Ell assenteix.

Anzir és un dels 21 sense sostre que participen en una prova pilot de maneig d'aquest problema, realitzada per RAIS Fundació a Madrid, Barcelona i Màlaga, amb la col·laboració dels ajuntaments. El programa es basa en la fórmula Housing First (l'habitatge és el primer) que el 1992 va crear l'entitat Pathways to Housing a Nova York.

En aquest enfocament es canvia l'ordre de com es fan habitualment les intervencions. Tradicionalment, els serveis socials busquen que el contacte amb els sense sostre derivi que ingressin en llars de pas, albergs i, a mesura que van aconseguint certs objectius, passin a pensions i pisos compartits. L'objectiu final és arribar a tenir una llar independent. A Housing First, es comença pel final. En el primer cas, una recaiguda pot implicar tornar a la casella de sortida, un cercle viciós difícil de trencar.

Alejandro López, subdirector general tècnic de RAIS, explica que Anzir i els seus companys van tenir l'última paraula per entrar en el programa pilot, però que van ser seleccionats dins d'un perfil específic: no menys de tres anys vivint al carrer, amb problemes de salut i/o addiccions. López aclareix que hi ha més homes (80%) que dones per emular la realitat demogràfica dels que viuen del carrer.

"Quan em van fer l'oferiment no m'ho creia. Un pis per a mi només!", recorda el jove pakistanès, que sembla molt més gran del que és. El 2 de gener d'aquest any va començar el pilot amb deu pisos a Barcelona i els mateixos a Madrid. A Màlaga n'hi ha un. Els habitatges estan situats en edificis de veïns, sense cap particularitat.

L'única condició per participar-hi és permetre que un dia a la setmana el coordinador del programa entri a la casa. Quan la persona té ingressos ha d'aportar el 30%. No es demana ni deixar de consumir drogues o alcohol ni sotmetre's a tractaments mèdics per als seus mals. Aquestes decisions les va prenent el participant a mesura que veu el seu propi progrés. "Em dutxo, rento el meu plat, organitzo la casa. I tinc una activitat cada dia: anar al metge, a la sessió d'alcohòlics anònims, anar a comprar", diu Anzir. Res a veure amb l'home que, quan bevia i, desesperat perquè no tenia feina, no anava al centre d'acolliment de la Zona Franca per evitar la vergonya d'haver recaigut.

"El balanç d'aquests mesos és satisfactori. Tots els participants encara mantenen la casa", relata López. A més, vuit de cada deu participants han reduït el consum de substàncies i la meitat han restablert llaços amb la família, en molts casos després d'anys sense relació. La meitat tracta amb els seus veïns d'escala: és a dir, comencen a solidificar llaços socials.

Aquests resultats han fet que els ajuntaments de Madrid i Barcelona hagin decidit apostar amb més força pel model. Abans de l'estiu, a la capital catalana hi haurà 50 pisos més, que van ser adjudicats fa poc en concurs. "Això és el futur, encara que no vol dir que no construïm més albergs. Una plaça en un pis costa 48 euros al dia, una en un alberg oscil·la entre els 55 i 71 euros", explica Maite Fandos (CiU), la cinquena tinent d'alcalde. A Madrid hi haurà abans que acabi l'any deu pisos més.

La metodologia de Housing First s'aplica des de fa anys amb molt bons resultats en països com França, el Canadà, Portugal i Finlàndia. Si bé el model no posa un límit d'estada, a Barcelona, per exemple, és de tres anys. Anzir sap que aquest programa el va treure del carrer i d'una mort segura si continuava bevent. Ara, casa seva fa olor de lleixiu, una olor de net que simbolitza el canvi que ha fet la seva vida. Ell espera millorar de salut, legalitzar la seva situació a Espanya i trobar una feina. "El que ha passat ha passat. El meu futur serà millor", assegura. És ja un home diferent al taciturn Anzir del retrat.