Selecciona Edició
Connecta’t

Márquez torna a guanyar

El d'Honda torna a guanyar al difícil circuit texà, que no coneix cap altre campió

Márquez, durant el GP de les Amèriques. Ampliar foto
Márquez, durant el GP de les Amèriques. AP

L'idil·li no té fi. Márquez continua tan enamorat del circuit d'Austin com el primer dia, en què va disputar la seva segona carrera de MotoGP i va aconseguir el primer triomf en la categoria. Tenia 20 anys. Avui en té 22 i ja se sap que allò no va ser casualitat. El circuit de les Amèriques el té ben apamat, li agrada, li agraden els extrems: les frenades fortes i amb pendent, els revolts en baixada, giragonsar les zones ràpides i esgotar al màxim la frenada al final d'una recta kilomètrica a la qual s'arriba a 342 km/h; com més li exigeix el traçat, més bé s'ho passa, com més imperfeccions hi ha en una volta, més repta contra el crono. I amb aquesta Honda més manejable, més imperfecta, i tan avesada a les derrapades, fa meravelles.

El Circuit de les Amèriques no ha conegut cap altre campió que Marc Márquez. I no tindrà possibilitat de fer-ho fins a l'any que ve. Als Estats Units els costa recordar quina va ser l'última carrera que no va guanyar el pilot d'Honda, ja que són ja sis victòries consecutives, és a dir, totes les que ha tingut a l'abast el noi de Cervera des que va debutar en MotoGP l'any 2013. Ell, a més, es va esforçar dissabte per continuar engrandint el mite quan es va endur una pole a l'esprint. Així és ell. Li agraden els reptes.

Márquez celebra el seu triomf a Austin. ampliar foto
Márquez celebra el seu triomf a Austin. AP

Després de la primera carrera de l'any, en què va acabar cinquè, el repte d'aquest cap de setmana era apuntar-se la primera victòria. I ho va aconseguir. Malgrat l'obstinació de Dovizioso. L'italià va sortir llançat, va escalar posicions i es va col·locar al capdavant. No només va resistir en primer lloc, sinó que va amenaçar d'escapar-se al cap de dues voltes, quan li va treure mig segon al català. Però el d'Honda no va cedir, que aquesta vegada sí que va sortir tal com s'espera d'un campió del món –va fallar l'embragatge a la sortida del gran premi de Qatar– i al cinquè revolt va trobar un buit en la frenada de la 11a corba per prendre la davantera. Ja no es va barallar amb ningú més. Una volta més tard era ell el que tenia mig segon d'avantatge, que es va convertir en segon i mig a la volta següent, i així fins a passar la barrera dels dos segons, marge suficient per encarregar-se llavors d'endolcir el pilotatge, mantenir la concentració i cuidar les gomes.

Els avançaments van quedar aleshores en mans dels seus perseguidors. De les Yamaha. I també de les Ducati. Rossi no es va equivocar quan, en la primera carrera de l'any, va sentenciar que aquest seria un campionat que es disputaria entre sis pilots. Cosa mai vista. Tot i que amb la pèrdua momentània de Pedrosa –de baixa, després de ser operat–, l'italià no es va equivocar, els anys i el cap li donen, sovint, una visió valuosa de les coses. I va tornar a batre's cos a cos amb Dovizioso i la seva fantàstica Desmosedici GP15, que aquesta vegada va ser molt més que un grapat de cavalls de potència. Valentino li va buscar les pessigolles en les frenades més bèsties, com la del 11è revolt o l'últim. I va acabar vencent-lo entre els revolts ràpids del primer sector.

Lorenzo va arribar bé al primer revolt, però es va despistar uns segons i va perdre el fil que el guiaria fins al podi

Les Ducati han irromput al Mundial per la porta gran. Tant com per deixar una Yamaha oficial en segon pla. Això li va passar a Lorenzo a Austin. Tot i que va arribar bé al primer revolt, es va despistar uns segons i va perdre el fil que el guiaria fins al podi. No se sap encara si pagar l'elecció del pneumàtic davanter (tou, a diferència del seu company Rossi, o Márquez, que van optar pel dur), si se'n va ressentir pel seu estat físic (divendres li van diagnosticar una bronquitis) o si, simplement, Austin no és el seu lloc. El cas és que, tot i que va aconseguir esquivar Smith, li va costar molt guanyar-li la partida a Iannone. El mallorquí va estar perdent dècima a dècima contacte amb el trio que lluitaria pel podi –la victòria era una altra cosa–. I només va enxampar l'italià quan va ser aquest que va quedar despenjat, a quatre voltes del final. Llavors, sí, va posar l'ànima en un interior i un canvi de direcció fabulosos. Encara que d'interiors i avançaments els que van tornar a donar una lliçó magistral van ser Dovizioso i Rossi. I aquesta vegada va guanyar el primer. El duel, clar. La carrera ja tenia amo.