Selecciona Edició
Connecta’t

Xavier Moret: “Visitar Xangri-La m’ha rejovenit”

L'escriptor i viatger torna amb dos llibres sota el braç, dedicats a Armènia i Grècia respectivament

Xavier Moret, escriptor, viatger incansable. Ampliar foto
Xavier Moret, escriptor, viatger incansable.

Amb prou feines m'he assegut al costat de l'escriptor i viatger Xavier Moret (Barcelona, 1952) al concorregut cafè de la llibreria Altaïr i ja cau sobre la taula el màgic i llegendari nom de Xangri-La. A veure si no és una forma curiosa de començar un dimecres. “Mmm, sí, no t'ho havia dit? He estat a Xangri-La. De fet gairebé m'hi deixo la pell perquè vaig tenir un incident amb l'estufa a la meva habitació i gairebé es crema tot”. Interrompo Moret per apuntar molt cabalment que Xangri-La —la vall feliç on la gent no envelleix— no existeix, la va inventar el novel·lista James Hilton com a localització de la seva gran novel·la d'aventures Lost Horizon (1933), en la qual es va basar després la famosa pel·lícula de Frank Capra Horizontes perdidos. De pas llanço una mirada furtiva al got de l'escriptor de viatges i hippy recalcitrant, a veure què està prenent. “Ah, sí, és clar”, continua Moret sense perdre l'aplom.

“Però en realitat hi ha un Xangri-La, a la Xina, a la província de Yunnan: es tracta de l'antiga ciutat de Zhondiang a la qual les autoritats xineses van rebatejar el 2001 com Xangri-La, per atreure el turisme. Sembla que James Hilton es va basar per a la seva novel·la en la localitat xinesa, que havia conegut per un reportatge de la revista National Geographic de l'autor etnòleg i botànic Joseph Rock. La ciutat conserva alguns edificis antics molt suggeridors com el monestir de Ganden Sumtseling, conegut com el Petit Potala per la seva semblança amb el de Lhasa”. Vaja, doncs quina oportunitat perduda per morir cremat a Xangri-La, comento amb més acritud de la que pretenia. Xavier Moret somriu: “Hauria estat bonic, sí, però prefereixo estar viu que morir a Xangri-La”. Quan li dic que té molt bon aspecte, impropi dels seus 63 anys, aprofita per deixar anar una altra bona frase: “Shangri-La m'ha rejovenit”.

Sobre Armènia: “Amenaça convertir-se en un país virtual”

Moret té dos nous llibres de viatges, Grècia viatge de tardor (Brau) i La memoria del Ararat, viaje en busca de las raíces de Armenia (Península). El primer és un oportuníssim recordatori de la realitat profunda de Grècia més enllà de les àrdues notícies econòmiques i una reivindicació deliciosament filohel·lènica. L'autor recopila experiències de molts anys de viatjar al país en unes pàgines encantadores en les quals no deixarem de trobar-nos el Corfú dels Durrell, els monestirs de Meteora, la memòria de l'oracle de Delfos i de les guerres mèdiques o el rastre del vell Zorba —Moret passeja per la platja en la qual es va rodar l'escena en què Anthony Quinn balla el cèlebre sirtaki—. No pot faltar a la visita a Creta, el record de Paddy Leigh Fermor i les seves aventures.

Quant a Armènia, el primer país cristianitzat (el 301), l'escriptor va arribar carregat de referències acumulades al llarg de tota una vida, de la lectura de William Saroyan a les cançons de Charles Aznavour (dos famosos armenis de la diàspora) sense oblidar Ararat, d'Atom Egoyan. De nou aquest viatge té com a origen el tren d'escriptors en el qual Moret va fer tants contactes que el van impulsar a moure's d'un racó a un altre del món; va ser aquell un veritable transiberià de la literatura de viatges. “És cert, aquest tren em va canviar la vida, i aquí vaig conèixer també David Muradyan, que em va descobrir l'Armènia d'ahir i d'avui”. Disposant de bons contactes —”els amics armenis estan molt bé, però et fan beure molt”—, l'autor va recórrer el país on el va captivar l'hospitalitat de les seves gents i el va commocionar el record viu i omnipresent del genocidi que fa un segle va costar la vida a un milió i mig de persones.

El que els armenis anomenen el Gran Crim va ser la deportació i extermini perpetrats pel Govern turc a partir de 1915. En el curs del viatge, Xavier Moret —no debades veterà periodista— va aconseguir el premi gros i va tenir el privilegi de conèixer un supervivent del genocidi armeni, Movses Haneshanyan, de 103 anys, que, explica, a dia d'avui segueix viu, ja amb 105 primaveres.

“El viatge ja forma part de la

meva vida quotidiana,

però m'agrada tornar”

“Vaig anar a Armènia perquè tenia moltes ganes de contrastar tot el que deien els armenis de fora del país amb la realitat. I el que vaig trobar va ser una realitat molt diferent. Et venen una Armènia idealitzada, de gran cultura i arribes a una exrepública soviètica molt pobra, sense recursos propis, en la qual la majoria de la gent vol emigrar; la població disminueix constantment. Amenaça de convertir-se en un país virtual. No tenen res i moltes infraestructures les financen els armenis de la diàspora. Fins i tot l'Ararat, la seva muntanya sagrada, el seu gran senyal d'identitat nacional, resulta que està a l'altre costat de la frontera, a Turquia…”. Ah, l'Ararat. Quines notícies hi ha de l'arca de Noè, pretesament embarrancada al cim? Si el viatger ha estat a Xangri-La… “Bé, vaig visitar la catedral d'Echmiadzin, el Vaticà armeni, on se'n conserva un suposat tros, encara que no vaig poder veure'l perquè l'accés estava temporalment restringit per obres; la de l'arca, és una llegenda bonica, encara que hi ha hagut nombroses expedicions en la seva cerca. A Armènia diuen que Déu no vol que la trobin. A Echmiadzin també guarden la punta de la llança de Longinos, la que va ferir el costat de Jesucrist a la creu segons la tradició”. El que més li va agradar d'Armènia a Moret? “Els monestirs del segle V barreja de paleocristià i caucàsic incrustats a la muntanya”.

Xavier Moret no para de viatjar. Des de l'última vegada que conversem, el gener de l'any passat, ha estat, a més del Yunnan xinès, al soldanat d'Oman (“per aquí passejava el teu amic Thesiger”, té la gentilesa de recordar), des d'on va ensumar a les portes del Rub el Khali, el Territori Buit, el paorós desert de sir Wilfred. “No m'hi vaig ficar, però vaig poder veure gent com la que va descriure Thesiger, els bedu, els llops del desert”.

També ha viatjat a Bhutan, Mongòlia, Alaska, Namíbia, les illes Feroe (amb frarets) i l'Antàrtida! “Vaig visitar l'illa Elefant, on es va refugiar l'expedició de Shackleton fins a ser rescatat, un lloc de gran força dramàtica”. De totes aquestes destinacions, diu, algunes tenen llibre i unes altres no. Com porta estar tant temps fora de casa? “El viatge ja forma part de la meva vida quotidiana, però m'agrada tornar, 'ja és hora de tornar a casa' em dic de vegades. Però ara me'n vaig aviat, a Costa d'Ivori aquesta vegada”.