Selecciona Edició
Connecta’t
La crònica de Balears

Juan March, una explicació de prop

Una veu directa sobre el famós cas de la Barcelona Traction, ‘La Canadenca’, mare de Fecsa

Juan March va crear el 1926 el seu banc a Palma.
Juan March va crear el 1926 el seu banc a Palma.

Novetat de valor sobre Juan March. És com trobar una nova làpida cisellada a la piràmide de llibres/llibrets/documentals/web/pamflets i alguna hagiografia de l’important i polèmic potentat i polític mallorquí Juan March Ordinas (Santa Margalida, 1880- Madrid 1962). A la seva terra i arreu tothom té una idea feta d’un home de qui és tan complex reconstruir sencera la seva figura, en part secreta.

Apunte para una biografía de Juan March Ordinas és el subtítol de l'obra Fantasía y realidad en el expolio de Barcelona Traction [BT] (Civitas/Thomson Reuters), escrita pel jurista Josep Lluís Sureda Carrión (Palma, 1923). Ell guanyà als 29 anys la plaça de catedràtic d’Economia Política i Hisenda Pública a la Universitat de Barcelona, on fou l’impulsor de la facultat d’Econòmiques. A la vida de plom i fosca dels anys 40-50 ell era uns dels “futurs cònsols del pensament democràtic”, anotà Carlos Barral.

El gruix de la publicació de 200 pàgines solca dos aspectes clau a la imatge del polièdric Juan March –la crisi, compra i fallida de la Barcelona Traction BT i el pes del negoci legal i furtiu del tabac–. És un treball d’anàlisi i documentació, jurídica i històrica, per esbrinar els fets i marcar les distorsions sobre un plet de dècades de la companyia internacional de corrent elèctrica.

Un treball d'anàlisi jurídica i històrica busca fixar els fets i corregir distorsions

Juan March rescatà el negoci espanyol de l'empresa, dita també "la Canadenca", una macro corporació global d’energia quan la seva economia tremolà ferm i que encapçalà la nova electrificació de Catalunya, amb salts i centrals.

L’afer no és només civil, mercantil, s'hi copsa una pugna de poder econòmic amb molt de múscul, un conflicte legal universal amb eco diplomàtic, de dècades, tot just després de la segona gran guerra. En diuen un cas d’école, de debat acadèmic als centres de negocis i facultats de tot el món, sobre dret, mercat i inversions transnacionals. Sureda el 1959 ja publicà El caso de Barcelona Traction i, ara, reflexiona de bell nou passat mig segle.

L'assaig novell no té palla ni massa cunyes amb notes i cites que solen empatxar el relat. Sureda cerca, recorda i mostra, fa un resum sobre la intrahistòria, treu l’esquelet de la macrocausa als tribunals, descriu les “grans campanyes de premsa” mundial i apunta els contactes cara a cara dels capitalistes i governs en disputa.

Vol espolsar les teranyines i desnuar llocs comuns, allò que l’autor anomena “faules” sobre “l’espoli de Juan March de la BT”. Pensa que són un llast que ha entrat a formar part de la “llegenda” del personatge, relats “amb acceptació immerescuda”.

L'expert esporga i compara sentències, acords i cimeres governamentals, contextualitza i marca contradiccions. Ha mirat arxius de les companyies del holding, i dels grans centres americans. Ell retreu a un biògraf de March que faci seu i doni per bo sols un discurs de part sobre “l’escandalós espoli” a la BT. L’argument fou dissenyat per mà mestre per introduir la màxima confusió. En assumir una sola veu de la polèmica es fa al financer de Mallorca responsable de “maquinacions” en la fallida i presa de control de l’empresa “sense pagar preu”. Del llarg negoci nasqué Fecsa, Fuerzas Eléctricas de Catalunya, ara Endesa.

La Arrendataria va dictar cèrcols, vetos i plets per "aniquilar" i portar-lo a "la ruïna"

El catedràtic Sureda fa un testimoni gairebé directe, amb instint acadèmic i aparença de neutralitat. Mallorquí discret i arrelat a Catalunya amb estances a la seva terra familiar de les contrades d’Artà, és d’una nissaga científica intel·lectual. Son pare, Josep Sureda Blanes, químic format a Alemanya, apotecari i escriptor va dirigir la fàbrica de fertilitzants de Portopí de March. Era catalanista mallorquí i historiador de la ciència.

Josep Lluis Sureda Carrión també va ser conseller del Banco de España (1985-1994), abans president de la Caixa d’Estalvis de Catalunya, i, de jove, entrà a l’equip d'advocats de March en la malla del plet de la Barcelona Traction. Des dels anys 70 va formar part del comitè científic assessor de la fundació Juan March. En el pla econòmic va ésser president de Pryca, multinacional que era participada pel grup March. El seu únic càrrec polític va ser el de vicepresident de la comissió traspassos de la Generalitat a l’època de Josep Tarradellas. És un socialdemòcrata liberal.

Mestre d’economistes i advocats, a la recent publicació, cerca escatir com neix la llegenda negra de March que no s’esborra. Teoritza com els seus adversaris forjaren de tot d’una la “imatge generalitzada i perdurable del gran patró del contraban al Mediterrani”. Escruta fets polítics i relats judicials i intents de jutjar el financer almenys tres cops entre principis de segle XX i 1931. Va a l’origen: el 1904 Joan March compra a Orà (Algèria) una indústria tabaquera, fabrica i ven arreu i és acusat de dominar tot el mercat del contraban al sud.

Les elits financeres aristocràtiques d’Espanya controlaven des de finals del XIX la Companyia Arrendatària de Tabacs (Cat) i el Banc d’Espanya. L’Arrendatària gestionava en monopoli el mercat de Balears i les possessions al nord d’Àfrica i marcà un setge judicial de “vetos” i plets per “aniquilar” i dur a “la ruïna” el tabaquer, documenta Sureda. March havia estès el negoci del fumar a part del Marroc i els dominis espanyols, competia dos monopolis i va adquirir accions de la mateixa Cat, la "tabacalera".

Sureda entén que els rectors de la Cat, l’estanc, “fabricaren proves”, amb testimonis anònims, comptabilitats fictícies, per demostrar, amb insistència, reiteradament que Juan March es dedicava al negoci clandestí del tabac. El volgueren dur a la barra a tribunals espanyols i a l'Àfrica i França durant mig segle. Anar de tabac, anar contra l’estanc, era un fet “que la societat mallorquina contemplava amb benevolència” i s’organitzava en companyies per pobles.

Les elits financeres aristocràtiques d’Espanya controlaven des de finals del XIX la Companyia Arrendatària de Tabacs (Cat) i el Banc d’Espanya

Un adversari de March, era guerriller, Francesc Bastos director de La Arrendataria, encapçalà les campanyes frustrades contra el potentat. Bastos deixà unes memòries, subjectives –creu el catedràtic–, que serveixen de guió, nervi i pell de la novel·la biogràfica feta per Manuel Benavides El último pirata del Mediterráneo, font de llegendes. Una edició de 1976 duu adjunt el memorial del llarg combat frustrat de Bastos.

El patriarca March –morí fa més de mig segle– fou assetjat per distints règims, presidents i ministres, socis i competidors, d’exaliats i hereus d’aquests. Tots s’avenien en les denúncies sobre incidents amb carrabiners al seu poble; en plets de companyies internacionals de tabac en comandita, usaren una suposada carta mecanografiada de la seva dona a un teòric amant. March és implicat en un crim i se’l fa autor d’aldarulls antics però mai no es demostra res als tribunals. Casos morts sense proves certes, creu l’autor, es reactiven, retornen, un cop per ordre del dictador Primo de Rivera.

“No tot és admissible en les disputes econòmiques”, subratlla Sureda. El fiscal general de la República, Àngel Galarza, amic de l’enemic Bastos, encalçà de bell nou March i usà guerra bruta, un policia expulsat va dur d’amagat a Madrid, a testificar al Congrés, el fill dolgut d’un exsoci adversari i víctima. March fou tancat el 32 i fugí. El 36 ajudà a finançar el cop de Franco.

Juan March sempre guanyà. Un dels grans financers espanyols i globals, llegendari i rodejat de controvèrsia històrica pel seu joc polític contra la República, el suport a la rebel·lió, i sempre per dedicació a la fabricació de tabac i el món del contraban. No oblidà els negocis dobles en les dues grans guerres i maniobrà amb Churchill contra els nazis.

Creà la potent fundació Juan March, amb beques i el seus museus. Fins ara la seva família no ha espenyat, en un segle, la natura a les moltes possessions que té de Mallorca i que eren dels aristòcrates des del segle XIII per dret de conquesta. Ell pagà la Casa del Poble i un hospital. El 1926 fundà la Banca March. Fa 60 anys a Espanya hi havia  més de 150 bancs de propietat familiar del seu perfil, territorials. Ara queda el seu.

L’altre dia, el març de 2015, al "seu" banc mostraren als periodistes un nou vídeo corporatiu en què sortia, fugaçment, la imatge d’època de Juan March Ordinas, en relatar el pes de la banca i nou estil de la marca. La versió pública de la gravació reduïda obvià reproduir el fotograma del cappare de la nissaga de banquers, terratinents i mecenes. Cinc persones a la dinastia han portat el mateix nom, Juan March. Almenys tres són contemporanis, un nét i dos renéts són Juan March. Allò que a Mallorca en diuen can Verga, un poder atàvic emperò discret.