Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Les bruixes de Macbeth

Alícia Sánchez-Camacho ha aconseguit perllongar la seva insulsa, banal, pesada intervenció durant quatre hores i mitja

Alícia Sánchez-Camacho durant la seva compareixença
Alícia Sánchez-Camacho durant la seva compareixença

                                                                                                                A Xavier Vinader, in memoriam

Però les bruixes de Macbeth no són elles dues, Alícia i Victoria. Les bruixes són tres. Els tres partits, els tres caps d'Hècate que a Catalunya profetitzen el bipartidisme històric: convergents, socialistes i populars, per posar-ho en capicua.

Divendres tocava comparèixer al grup relacionat amb les escoltes de La Camarga: la popular Alícia Sánchez-Camacho, l'encara més popular Victoria Álvarez, l'exgerent del PSC Lluïsa Bruguer, l'exsecretari d'organització socialista José Zaragoza, i Francisco Marco, director de l'agència de detectius Método 3. Dia temàtic com al canal Arte. Tot i això Alícia Sánchez-Camacho va aconseguir perllongar la seva insulsa, banal, pesada intervenció durant quatre hores i mitja, i d'aquesta manera va engegar a fer punyetes el que hi havia previst. Va dilapidar el programa, el va desmuntar, a sobre sense dir res en cap moment, i van caure de la jornada Marco i Zaragoza. Així, Sánchez-Camacho va aconseguir que aquests dos no parlessin, almenys ahir, i a més va poder monopolitzar els telenotícies del migdia, ja que el torn de Victoria Álvarez va passar a la tarda. Bruguer va parlar a continuació de la dirigent popular. Va ser ràpida i explícita i ningú li va prestar gaire atenció. De fet, la diputada de la CUP Isabel Vallet li va preguntar què pintava en tot allò, al qual la pròpia compareixent va respondre estupefacta: "Encara no sé què pinto aquí". A Francisco Marco i José Zaragoza els tocarà tornar dilluns; precisament el dia que estaven previstos Cristóbal Montoro, Jorge Fernández Díaz i Jorge Moragas, però aquests tres ja han dit que no pensen comparèixer al Parlament. Jugada perfecta.

La comissió d'ahir va tenir tres presidents per substituir David Fernández, que no hi va poder assistir per raons íntimes, i que en realitat són comunes, és a dir, de la nostra comunitat. La defunció del periodista Xavier Vinader, convertit en vida en mite, en solitud, en riure permanent i revolució permanent. Primer la va presidir el diputat convergent Lluís M. Corominas, que va excusar l'absència de Fernández (en començar a parlar, Sánchez-Camacho li va manifestar el seu condol, però no va nomenar Xavier Vinader). Després d'ell, la va presidir la diputada republicana Anna Simó. I a la tarda la va rellevar el diputat d'EUiA David Companyon, que abans de començar va posar la sala de Grups dempeus i va demanar un minut de silenci en record de Vinader. Perquè després diguin que ser d'esquerres o de dretes ja no es nota o no té sentit.

Alícia Sánchez-Camacho va explicar que estava tipa de sentir "injúries i vexacions cap a la seva persona i el seu partit", i va voler convèncer els presents que si aquesta comissió havia estat possible era gràcies al Partit Popular. Per acompanyar-la, es va personar a la sala tota la plana major del partit, que pel seu relatiu empaquetatge té més de plana que de major. La compareixent va citar l'Evangeli, va fer precisions sorprenents del tipus: "el dinar de La Camarga va ser el 7 de juliol, per cert, San Fermín", i va anunciar aventures de Julio Verne ("avui baixarem a les profunditats"), però al final no les va complir. Al "diuen, diuen, diuen...", de Jordi Pujol en aquesta comissió, Sánchez-Camacho hi va contraposar la seva pròpia tornada: "tinc guardada una cosa per al final que canviarà definitivament el nom al dinar de La Camarga". Els diputats s'impacientaven i li demanaven que ho deixés anar d'una vegada, ja que si era tan important no volien perdre l'ocasió de preguntar-li sobre això. Malgrat els seus precs, la presidenta del Partit Popular català mantenia que ho tenia guardat en exclusiva per a CiU. Quin misteri era? Un arcà de torera blanca, que és una mica l'elegància dels cambrers de Vacaciones en el mar. Però la Transició ha estat això, el pas del vermell de Marcelino Camacho al blanc de Sánchez-Camacho. Encara que qui recorda ja el fill d'un guardagulles?

Sánchez-Camacho va parlar, va parlar, va parlar i no va explicar res. Quan els diputats li preguntaven, els contestava amb el doble de preguntes. Si li treien algun assumpte de corrupció, ella en trobava un altre per al partit del seu interlocutor. Va portar el debat a l'àmbit personal, a l'"em toca a mi", al "jo no l'he insultat i vostè a mi sí"... Els portaveus dels altres partits perdien l'oremus i traspaperaven les preguntes. Els del seu li feien de claca amb veus com als toros i colpejant el pupitre com si fos un aplaudiment. D'aquesta manera, la comissió s'anava dissolent en una inutilitat absoluta i radical. El que es manifestava en aquest ambient al·lucinant, políticament immoral, era una societat hipòcrita destruint-se amb acusacions recíproques igual que en una pintura de Goya. Retrets mutus amb els quals no només s'oculta una complicitat en el silenci, sinó que es tapa que és el silenci, la llei del silenci, la que encara mana.

Quan li anomenen les illes Verges o Guernsey, Sánchez-Camacho diu que no sap ni que existien; però això, en un dirigent polític, no és una mostra d'innocència sinó d'ignorància. En un rampell d'inspiració, sentencia que el que està explicant queda tan clar com que "dos més dos són un". I en un altre de màxima genialitat s'imposa a un diputat exclamant: "aquí la preguntada sóc jo!". Al socialista Jordi Terrades, que és corredor de maratons, l'anomena senyora.

Per fer més absurd l'inacabable matí, dues detectius privades es troben entre els assistents. Havien treballat per l'agència Método 3. Una va estar detinguda pel cas de La Camarga i ara pren notes per a un mitjà de comunicació i de tant en tant se li escapa un audible riure sardònic. L'altra es posarà dempeus al final de la compareixença de Sánchez-Camacho i oferirà a crits als diputats una enèsima versió de l'enregistrament del restaurant. Però aquesta vegada el circ serà de tres pistes, ja que també a l'altre costat de la porta, l'examant de Júnior ha començat a fer declaracions en directe per a la televisió pels passadissos del Parlament. No n'hi ha per a menys, fa hores que li tocava comparèixer a ella, i tot i això la seva antiga companya de taula i de micròfons li estava robant el protagonisme.

Alícia Sánchez-Camacho va abandonar la comissió sense que ningú sabés ni qui va encarregar l'enregistrament a l'agència, ni per què no va denunciar tot el que li va explicar Victoria Álvarez, ni res de res de cap tema. La gran revelació que havia reservat per al final i que havia a convertir el cas de La Camarga en una cosa totalment diferent es va reduir a la lectura en veu alta d'una notícia publicada en un diari endarrerit. Ni tan sols va haver-hi estupefacció entre la sala. Només ganes de menjar.

Després de tanta complicitat en un dinar que ha passat a la història de la política catalana, aquesta vegada va ser l'hora del menjar el que va separar com un mur, com una infinita muralla xinesa, Alícia Sánchez-Camacho de Victoria Álvarez. A La Camarga s'ho van explicar tot amb tots els pèls i senyals literalment. Ara no es dirigeixen la paraula. Almenys en públic.

Victoria Álvarez va venir també vestida de blanc, però el seu és un blanc de qui ha anat molt a Andorra a esquiar. Va penjar la bossa al respatller de la cadira a la taula presidencial, i de tant en tant la regirava dient que trauria uns whatsapp com qui busca uns guants. I de la mateixa manera afegia: "crec que me'ls he deixat al cotxe". Victoria Álvarez és la Belén Esteban dels fatxendes i per tant sap que quan és sincera guanya, i així juga a guanyar. A Sánchez-Camacho la va anomenar Alícia tota l'estona amb aquesta manera que tenen els taxistes d'usar el nom de pila dels seus passatgers importants. A l'exdona de Júnior, Mercè Gironès, li deia Merceditas. Va dedicar la seva intervenció a desmentir tot el que havia explicat abans Sánchez-Camacho. Victoria Álvarez té riure de cantinera i riu molt perquè sap que encara que la sort no estigui al seu costat a casa seva fa el que li dóna la gana. Reparteix joc a tots els diputats, contesta a tot, al que entén i al que no vol entendre. Al portaveu del PSC, li diu: "Jo sí que hauria de fer-li una pregunta, socialista". I en una ostentació de sinceritat exclama: "M'he sentit utilitzada i encara no sé per qui". Sosté que l'enregistrament va ser planejat per Sánchez-Camacho i José Zaragoza en "estonetes d'oci relaxat". Per demostrar-ho, recorre al truc de buscar els whatsapp a la bossa, que al final s'han quedat al cotxe. Parla de pressions i deixa anar que una vegada li van deixar unes roses negres. Probablement va passar tota la por que assegura haver sentit. Com en un número de Gila, tota la seva intervenció consisteix a dir: "Sé una cosa que no puc explicar, perquè si l'explico...". Està convençuda que a la família Pujol-Ferrusola no era la mare qui ho controlava tot sinó el pare. Quan intenta donar un sentit als nombrosos viatges de blanqueig que va fer amb Júnior, manifesta: "Em deia que tenia un museu a Andorra".

Victoria Álvarez se'n va anar de la sala mostrant obertament la seva simpatia cap a la portaveu de la CUP. Quan algú es rebel·la es passa al bàndol dels rebels, encara que no siguin els seus. Però és que els altres són les bruixes de Macbeth.

MÉS INFORMACIÓ