Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Artur Mas s’ensuma la catàstrofe

El pseudoplebiscit del 27-S és confús i trampós i, de facto, expulsa Unió de CiU, cosa que augura un fort revés secessionista

Sense l'ajuda d'un típic disbarat centralista, però que sigui de grandària XXL, el moviment secessionista s'aboca el 27-S a una probable (mai no hi ha res segur en política) catàstrofe majúscula. Els seus jerarques, Artur Mas i Oriol Junqueras s'ho ensumen com a escenari principal. Perquè potser han perdut la brúixola, però saben llegir les enquestes, comptar els addictes i constatar que ni sumen ni sumaran, excepte martingales.

De ben segur que ni tan sols ells no es creuen el seu absurd full de ruta comú per a les eleccions del setembre, del passat 30 de març. Almenys, no hi van estampar les seves signatures personals, cosa que van assignar als seus acòlits i a les esforçades Carme Forcadell i Muriel Casals, amén dels ignots dirigents d'una associació municipalista. Probablement per això el document, o símil de tal, no es va presentar en públic amb els dispositius solemnes de rigor, sinó que es va enviar per fax i correu electrònic.

L'ànim insuflat al procés, que és el que es pretenia, ha durat el que era previsible: fins a les processons de Setmana Santa

L'ànim insuflat al procés, que és el que es pretenia, ha durat el que era previsible en aquestes condicions de descrèdit: fins a les processons de Setmana Santa. Tampoc no durarà la pretensió de convertir les municipals en una primera ronda del 27-S, en un nou succedani de referèndum.

Utilitzar les institucions i els procediments democràtics –sigui el Parlament (per elaborar una Constitució antiestatutària), el poder municipal (d'espoleta per a un canvi de règim) o unes eleccions autonòmiques (en substitució d'un plebiscit) només destrueix les regles de l'Estat de dret, degrada la democràcia i humilia la nació catalana, com si pogués reemplaçar-se per fascicles.

Els dèficits democràtics d'aquest full de ruta CDC-ERC són greus i quantiosos: impossibilita que els catalans votin directament a favor o en contra de la independència; predetermina un procés constituent sense seguir-ne les vies pròpies; oculta les regles interpretatives de la convocatòria del 27-S (per exemple, quina majoria seria rellevant); preveu un Parlament a elegir segons l'Estatut, però el dota de funcions que li són contràries; propugna desafiar qualsevol llei, a conveniència; dóna per bona l'exclusió de Catalunya de l'ONU i la Unió Europea; i relega la negociació a expedient residual, merament escènic.

El pitjor és el “caràcter plebiscitari” que els signants, amb la seva llibertat però sense cap títol ni habilitació per a això, atribueixen a les eleccions autonòmiques. Ja s'ha escrit molt (el primer, Maurice Duverger) sobre l'origen autoritari de les eleccions plebiscitàries, invent de l'època soviètica. Més enllà de genealogies, aquest tipus de convocatòria resulta en la pràctica confusa i tramposa.

Confusa, perquè en les eleccions plurals es voten moltes coses alhora, no només una aïllable, i hi ha moltes mediacions. N'hi ha prou amb un exemple: un elector tradicional de Convergència podria votar aquesta formació el 27-S per la seva tradició de política liberal i democristiana (en no trobar equivalent al mercat electoral), malgrat no agradar-li la seva opció pro independència: no hi està a favor, o no l'avalua com a qüestió principal, o hi està molt en contra, però prioritza altres elements del programa, com és el seu dret. I té dret al fet que no es barregin uns temes amb l'altre.

També és tramposa, perquè en un (desitjable fins que se celebra) referèndum sobre la independència o sobre la reforma de l'Estatut, la majoria exigida seria almenys del 50% més un dels vots i, si cal respectar almenys l'Estatut actual, els 2/3 dels escons, 90 diputats.

Si prenem com a referència les últimes dades i projeccions del Centre d'Estudis d'Opinió, que depèn de la Generalitat, l'independentisme actiu (44%) perd davant els qui rebutgen la secessió (48%). En un referèndum legal s'obtindria doncs, en principi, un resultat similar al d'Escòcia. Però en les eleccions del 27-S, amb menys vots populars (aquí rau el parany antidemocràtic, segons configura el full de ruta), els partits secessionistes s'acostarien a la majoria: amb el 38,4% de vots CiU i ERC aconseguirien entre 61 i 63 escons. Prop de la ratlla dels 69 que suposen la meitat més un de la Cambra... només assolibles si la CUP els regalés els seus 10/11 escons.

Però Artur Mas sap sumar, i sobretot restar. Sap que sumar amb Esquerra pot restar Unió, via expulsió de facto. Sap que el seu full de ruta ha estat rebut pel seu soci democristià com una bufetada, i no només pel seu líder (sempre fustigat) Josep Antoni Duran Lleida.

Caldrà esperar a la consulta interna dels democristians, després de les municipals. Però d'entrada, només semblen previsibles tres opcions, fins i tot combinables: ruptura de C-i-U; esquinçament d'Unió; eliminació (política) de Duran. Totes afebleixen electoralment, en un grau o un altre, el que quedi de CiU, perquè la ciutadania castiga les picabaralles de família. De manera que el pas de CiU a CiE/CiEiCUP reduiria la ja minsa majoria d'escons i podria reportar-li una derrota en tota regla. La catàstrofe. Mas s'ho ensuma. I sap que el seu temps es consumeix.