Selecciona Edició
Connecta’t
DEFENSORA DEL LECTOR

Paraules encreuades, paraules enverinades

Uns mots encreuats de l'edició de Barcelona que comparaven el significat del terme 'xarnego' al País Valencià i Catalunya, provoquen queixes i una polèmica a Internet

El llenguatge no és innocent i les definicions poc matisades, quan inclouen paraules amb massa càrrega emocional, poden irritar sigui quina sigui la intenció de qui les cita, i el text en el qual s'insereixen. N'és una prova la polèmica que han desencadenat a Internet uns mots encreuats normalment innocus que es publiquen a l'edició impresa de Barcelona sota el nom de Mots Enreixats.

Al diari del 25 de març aquests mots encreuats incloïen la següent definició d'una paraula que havien d'endevinar els lectors: A València és un gos caçador; aquí una cosa molt pitjor. La resposta era xarnego.

Una definició que es prestava a malentesos, com de fet va passar. Un blog polític la va incloure immediatament interpretant-la a la seva manera: ‘Uns mots encreuats d'EL PAÍS diuen que un xarnego és pitjor que un gos caçador’, deia. I lligava la suposada intenció ofensiva de la definició a la ideologia del signant dels mots encreuats, Pau Vidal, autor de El bilingüisme mata, un llibre en què advoca per una Catalunya monolingüe, en català.

La polèmica, basada en aquesta interpretació, es va estendre per Internet i va arribar fins a la bústia de correu d'aquesta Defensora. Lectors que no se n'havien adonat inicialment van enviar missatges indignats al diari. Un d'ells, Fernando Calpena, no va dubtar a acomiadar-se amb aquest correu: “Estimats senyors, vista la col·laboració del senyor Pau Vidal amb EL PAÍS i les seves intolerables referències als xarnegos els comunico que des d'avui deixo de comprar el seu diari. Llàstima, hauré de buscar el Babelia a la Casa de Cultura”.

Altres reaccions han estat menys fulminants, però no menys condemnatòries. Fernando García em va escriure per queixar-se de l'ús del terme xarnego, “amb el qual s'ha caracteritzat tradicionalment des d'alguns àmbits nacionalistes els immigrants castellanoparlants a Catalunya”. I lamentava la seva inclusió en uns mots encreuats del diari: “Aquest concepte clarament xenòfob i despectiu no sembla el més indicat per jugar als dobles sentits, i entenc que no afavoreix gens la credibilitat del diari que fins a una secció tan innòcua com la de passatemps pugui veure's d'aquesta manera mediatitzada per la ideologia de l'autor”.

Xavier Canalis, de Vilanova i la Geltrú, va escriure per preguntar si era certa l'esment al terme xarnego a EL PAÍS que circulava per Internet i que li havia posat, deia, “els pèls de punta”. Al seu correu recordava que aquesta paraula, “a la Comunitat Valenciana s'usa efectivament per referir-se a gossos de caça, però a Catalunya és utilitzada com a terme despectiu per referir-se a fills d'emigrants, o de parelles mixtes i/o a catalans que tenen el castellà com a primera llengua”. Aquest lector em va enviar un missatge després una mica més tranquil, en el qual em deia: “En alguns fòrums he llegit que la intenció de l'autor dels mots encreuats ha estat interpretada malament, ja que s'hauria referit al fet que l'ús de la paraula xarnego té connotacions pitjors a Catalunya que a València. Per tant, no s'hauria referit a la persona, sinó al vocable. Potser el problema és que últimament alguns veiem tres peus al gat i les nostres sensibilitats estan a flor de pell a causa del que està passant a Catalunya... Ja no sé què pensar”.

He traslladat les queixes dels lectors a propòsit dels seus mots encreuats a Pau Vidal que respon el següent:

La definició es prestava a ser interpretada malament, com de fet ha passat

“Evidentment, la persona que ho ha difós (el responsable d'un blog d'extrema dreta titulat Dolça Catalunya, que tot i això no dóna mai el seu nom, com la majoria de les piulades que m'han arribat a mi mateix) no és un usuari dels meus mots encreuats. Qui els resol sovint sap que la base dels enigmes que hi plantejo és, més que el significat de les paraules, la forma i la funció d'aquestes paraules”.

“En el cas que ens ocupa, la definició que vaig posar es defineix, A València és un gos caçador i aquí una cosa molt pitjor, precisament perquè es tracta d'un insult: per això és molt pitjor. La curiositat, i això és precisament el que la gent no sap, és que aquesta paraula que a Catalunya s'usa des de fa temps com un insult procedeix d'una varietat de gos d'origen andalús anomenada ‘xarnego’. La meva definició, en realitat, no és més que la versió sintetitzada del que ja vaig explicar en el seu moment en el meu llibre 100 insults imprescindibles”.

Pau Vidal afegeix, a més: “Quan vaig redactar les definicions d'aquell dia mai en cap moment se'm va acudir que algú pogués interpretar-ho de manera ofensiva”, i subratlla, “cap dels meus solucionadors habituals, que en són molts, m'ha transmès cap queixa. De totes maneres, si algú creu que hi havia mala intenció el convido amb tota cordialitat a donar un cop d'ull al llibre citat, on comprovarà que els insults, per a un filòleg com jo, són un material de feina (i de joc) tan digne i interessant com per exemple els malnoms o els títols de pel·lícules”.

Vidal afegeix un correu a manera de postdata; “Com hauria volgut ofendre els xarnegos si en sóc un? El meu segon cognom, Gavilán, és de Jaén. És més, jo mateix, any enrere, vaig ser insultat amb aquest epítet”.

Francesc Valls, sotsdirector d'EL PAÍS i responsable de la redacció de Barcelona m'explica que Pau Vidal col·labora des del 1992 fent els mots encreuats en català per a l'edició del diari a Catalunya. “És un filòleg reconegut, traductor del novel·lista Andrea Camilleri al català, entre d'altres. Dels mots encreuats en qüestió, entenc que pot resultar ofensiu si en una primera lectura es compara gos caçador amb xarnego (persona). En un lectura més reflexiva, el paral·lelisme pot establir-se entre animal i insult a persona. En qualsevol cas, en moments de polarització política, el més adequat és defugir de tot el que algú pugui interpretar com un insult fàcil, per la qual cosa demano disculpes als que s'hagin sentit ofesos”.

Valls assenyala un altre aspecte: “A Catalunya, malgrat el seu caràcter despectiu segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, persones com Joan Manuel Serrat o Pasqual Maragall han utilitzat el terme autoatribuint-se'l com a element de normalitat social. El mateix Juan Carlos Rodríguez Ibarra, president d'Extremadura, va subratllar el 2006 l'habilitat política del ‘xarnego d'esquerres’ José Montilla, president de la Generalitat, per formar majoria.

No dubto de la bona intenció de Pau Vidal en preparar els mots encreuats del 25 de març. Vull precisar, tot i això, que el passatemps que confecciona per a EL PAÍS no el veuen només “els seus solucionadors habituals”, sinó que pot veure'l qualsevol lector del diari. I que la seva redacció podia donar lloc a equívocs.

Entenc que Vidal només pretenia confeccionar uns mots encreuats interessants. Però el poder negatiu dels insults es basa en l'acceptació que tinguin com a tals. L'esment al terme xarnego en els seus mots encreuats com un insult pot contribuir distretament a reforçar-lo més que a combatre'l. Em sorgeix a més el dubte de si, en assumir sense més que xarnego ‘és una cosa molt pitjor’ a Catalunya perquè és un insult, l'autor dels mots encreuats no interioritza el prejudici dels que han decidit que ho sigui.