Selecciona Edició
Connecta’t

Tot el que sempre heu volgut saber del Tricicle (o no)

El trio publica una enciclopèdia autorefencial que cobreix els seus 35 anys

El Tricile, ahir a la presentació del seu llibre a Barcelona.
El Tricile, ahir a la presentació del seu llibre a Barcelona.

El Tricicle ha publicat una enciclopèdia sobre ells mateixos i, com podeu imaginar-vos, les entrades no són les de l'Encyclopédie de Diderot i D'Alambert. A Tricicle de la Z a la A (Edicions B, hi ha les dues versions, en català i en castellà), hi figuren termes com gag (unitat mínima d'humor), eh! ah! (onomatopeies clàssiques de la companyia que reforcen qualsevol classe d'esforç i apareixen en gairebé tots els seus espectacles) o Stanislaspstick (joc de paraules per definir el seu estil a partir del cèlebre mètode actoral de Stanislavski i el terme slapstick, per al gènere còmic en què abunden les caigudes i els cops).

Ben cert el "tot el que volíeu saber sobre el Tricicle" –incloent-hi coses que segurament no, no volia, el llibre farà passar una bona estona als seguidors del trio i pot llegir-se com una forma entretinguda d'aproximar-se a la història del grup.

Entre broma i broma les entrades d'aquesta particular enciclopèdia recullen molta informació sobre una de les formacions més populars del nostre teatre i un anecdotari abundantíssim (després d'una representació a Madrid, a la qual va assistir la família reial, la Reina, escriuen, els va preguntar: “I vostès quants són?”). També –i aquest és un dels valors més interessants de l'obra– bona part dels coneixements escènics i les reflexions professionals de Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir.

Després d’una representació a Madrid, a la qual va assistir la família reial, la Reina, escriuen, els va preguntar: “I vostès, quants són?”

Entre el to desenfadat i divertit, a més d'aquestes consideracions més profundes sobre l'ofici teatral es colen diversos homenatges emotius a mestres i amics (Pawel Rouba –la famosa puntada de peu teatral del qual van ensenyar després ells a Jim Belushi–, Leparsky, Pepe Rubianes, Albert Vidal, Rosana Torres). I també algunes rèpliques personals a certes persones (per exemple, al crític Joan de Sagarra), que mostren una vena molt menys amable del trio.

Gràcia, Sans i Mir van presentar ahir a Barcelona el seu llibre, del qual, segons va dir el seu editor, Ernest Folch, s'han editat set mil exemplars en cadascuna de les dues llengües. El Tricicle signarà exemplars a la ciutat durant la propera festivitat de Sant Jordi.

Paco Mir va explicar que el llibre es basa en l'enciclopèdia que van començar a fer a la seva pàgina web i que s'ha polit i augmentat fins a convertir-se “en un llibre de debò que no havíem somiat mai”. Joan Gràcia va recordar que Folch ja va ser el que li va proposar a Rubianes que fes un llibre, que es va titular Me'n vaig. Afirmació a la qual Carles Sans va replicar: “Te'n vas?”, cosa que va introduir una mica del necessari humor marxista (branca Groucho) en la presentació.

De la Z a la A

'PIJOS'. Quan vam començar a tenir èxit (i diners) la professió va començar a anomenar-nos “els pijos del teatre”. Quan van arribar els teatres nacionals, amb els seus sous desproporcionats, i les televisions autonòmiques, que lligaven els actors amb llonganisses, a tots els va semblar que ser pijo no estava tan malament.

OLIMPÍADES 1992. (...) Vam entrar a l'estadi a jugar-nos-ho tot a una carta, però al segon número dos, en sentir el rugit del públic al nostre pas, sabíem que ja havíem guanyat i aquells cinc-cents metres que ens separaven del final se'ns van fer curtíssims.

MAS, ARTUR. Li faltaven uns quants anys per ser president i va venir a veure l'espectacle del nostre 25è aniversari al Palau Sant Jordi. En un dels esquetxos, en Joan baixava al pati de butaques interpretant un agressiu boxejador que donava cops contra tot el que es movia. D'entre tots els assistents, qui va rebre els més contundents va ser Artur Mas, que va veure com les seves ulleres sortien disparades a causa d'un cop de dreta mal calculat d'en Joan.

“¡MÉS FORT, QUE NO SE SENT!”. Frase funesta pronunciada pel graciós de torn al principi de l'espectacle que té la particularitat d'arruïnar-nos la funció en un segon.

MALLES. Les vam abandonar al mateix temps que el maquillatge. Ens quedaven malament fins i tot en aquella època d'esplendor física en què pràcticament res del que portes posat et queda malament.

TKÉKHOV. Una assignatura pendent: un dia interpretarem Els tres germans, de Txékhov. Una broma per a iniciats.

Els tres membres del Tricicle van coincidir a fer ressaltar que el seu llibre ressenya 35 anys de carrera. “Parlem de nosaltres, aportant una història del grup amb dades i anècdotes personals”, va explicar Paco Mir. “A més, oferim una reflexió sobre el teatre, sobre el nostre treball i sobre el sector. I entrades simplement humorístiques”. Gràcia va apuntar que “tant temps de carrera dóna per a moltes vivències, bromes particulars, codis privats i endogàmia”, i va dir que moltes coses d'aquestes són al llibre. L'obra, així mateix, “resol el dilema que se'ns planteja en moltes entrevistes, quan ens demanen que escollim i expliquem una anècdota i no sabem què dir”. En tot cas, van destacar els tres, la idea ha estat escriure amb humor i que el lector vagi d'una entrada a una altra divertint-se i alhora assabentant-se de coses “íntimes” del Tricicle. Heu callat moltes coses?, se'ls va preguntar (el que no deixa de ser una pregunta curiosa dirigida a uns mims). “Hi ha coses que no es poden dir, però ara no se m'ocorren”, va respondre Mir. Gràcia va apuntar la idea d'una morbosa segona versió “no autoritzada” que farien ells mateixos.

De la tècnica en escriure el llibre van dir que cadascun ha fet les entrades que li venien al cap i després les han repassat entre els tres. De si el llibre els ha servit per conèixer-se més entre ells van acordar que sí, “perquè no coneixes mai del tot l'altre, ni tan sols la teva dona”. En tot cas no ho veuen com una teràpia de grup, ja que diuen que no la necessiten.

Pel que fa a les rèpliques a certes persones, van reconèixer que n'hi ha. I van aprofitar per explicar que tenen clavada una espineta perquè no els van deixar fer classes a l'Institut del Teatre, “per simple burocràcia”. Com a paraula que cal destacar de les entrades van escollir pim pam, codi intern per deixar-se de floritures i donar ritme a la funció.