Selecciona Edició
Connecta’t
OBITUARI

Xavier Vinader, un franctirador del periodisme de la Transició

Terrorisme, ultradreta i crim organitzat van ser l'eix dels seus reportatges

El periodista Xavier Vinader.
El periodista Xavier Vinader.

"Aquest tio em vol matar!". Això va dir, amb intenció donada la seva intensa biografia, el periodista Xavier Vinader farà un parell d'anys quan una mica més i el faig caure de la vella cadira de rodes amb què es desplaçava. Tenia una col·laboració al programa Totsxtots de COM Ràdio on jo treballava. La seva secció, Històries amb Vinader, consistia en una entrevista extensa amb algun representant de les forces de seguretat o responsables polítics d'aquests cossos. Aquests sempre van ser els seus temes: terrorisme, la ultradreta, el crim organitzat... Treballava aquests dies en la percepció de la violència que el ciutadà adquiria del que es publicava als mitjans. Fins que una pneumònia, després de dues setmanes d'aquests cada vegada més freqüents internaments hospitalaris que patia els últims temps, se’l va endur ahir a Barcelona als 68 anys.

Vinader sovint recordava l'anècdota de l'ensopegada amb la cadira. I ho feia amb el seu riure característic, barreja de murrieria i complicitat. Sempre el tenia a punt, cosa que desconcertava els qui devien esperar un caràcter més agre en algú a qui la vida havia sotmès a algunes proves dures, com la del seu físic i les que es van derivar de la seva passió pel costat més ingrat i perillós de la informació periodística.

Vinader va començar a col·laborar de jove als diaris i ràdios de Sabadell, on va néixer el 17 de febrer del 1947. Tenaç, meticulós, tot just cinc anys després de diplomar-se per l’Escola Oficial de Periodisme el 1973 va entrar a l'equip directiu del Grupo Z, on es va convertir en una de les estrelles de la capçalera més emblemàtica del grup i de la Transició: Interviú. Aquí va viure la més amarga d'aquestes proves i la que va marcar la seva vida: les conseqüències del doble assassinat per ETA d’Alfredo Ramos i Jesús García, membres de l'extrema dreta que actuava al País Basc. Vinader els havia citat en un doble article del 1980: “Cómo actúan los ultras vascos”. L’Audiència Nacional el va responsabilitzar d'aquests assassinats, encara que mai no es va demostrar que els assassins de Ramos i García haguessin llegit els textos, i, el 1981, el va condemnar a set anys de presó per "imprudència temerària".

La seva feina minuciosa i d'infiltració li va costar dos atemptats i un segrest fallit

Li van ploure les amenaces, el seu domicili a Sabadell va ser objecte d'un atemptat (al llarg de la seva vida en va col·leccionar un altre i un intent de segrest) i a ningú no va sorprendre que optés per desaparèixer. La seva fugida el va portar a França, on li van arribar els ressons tant de la campanya contra la seva condemna i a favor de la llibertat d'expressió que es va organitzar a Espanya com de la voluntat del president del Govern espanyol, Felipe González, d'indultar-lo. Va tenir dubtes i, el 1984, després de lliurar-se i passar uns mesos a la presó de Carabanchel, va recuperar la llibertat gràcies a l’indult.

Sempre va arrossegar problemes a la columna vertebral, que es van agreujar fins a obligar-lo a utilitzar la cadira de rodes. Abans, i malgrat que sempre se’l va veure com un referent del periodisme d'investigació, també va despuntar com a reporter internacional, en conflictes com el de la revolució dels clavells a Portugal o l'ocupació soviètica de l’Afganistan.

Però el seu nom va quedar per sempre lligat a la denúncia dels grups ultres (va arribar a infiltrar-se a Fuerza Nueva), els secrets del món de la seguretat i el terrorisme i les clavegueres del poder. La cadira de rodes no era obstacle perquè es mogués com un peix a l'aigua en aquest submón. Tenia els millors contactes i confidents. Pocs es negaven a parlar amb ell si ho sol·licitava, fins a l'extrem que en un documental que TV3 va emetre el febrer passat sobre el seu procés va acceptar participar-hi un ja molt deteriorat Blas Piñar.

“Abans no hi havia tanta competència ni personalismes com avui”, deia de l'ofici

El documental, Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta, realitzat per Xavier Montanyà i Àngel Leiro, mostrava la que va ser, probablement, la seva millor virtut: la meticulositat amb què recollia i conservava el material amb què escrivia els seus reportatges, parapetat en un despatx carregat de llibres i papers, però sempre molt ben ordenat. El seu domicili era una autèntica biblioteca. Tenia passió pels llibres i tant el desbordaven que fa anys va decidir cedir part del seu arxiu al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Aquesta obsessió no va amainar amb els anys. Vinader martellejava tothom sol·licitant que intervinguéssim perquè li fessin arribar tota mena de llibres. Quan l’acompanyava pels passadissos de COM Ràdio, traginar tant paper complicava encara més la seva mobilitat.

Però tenia assumides aquestes dificultats afegides. Les encaixava sempre amb aquest riure particular que relaxava la tensió. Amb aquest mateix bon humor rebia els títols i premis que li anaven concedint, inclosa la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, que va rebre fa vuit anys. Un d'aquests guardons el va compartir amb l'equip de Totsxtots i l'hi va concedir el Departament d’Interior de la Generalitat. De fet, va ser professor de l’Escola de Policia de Catalunya durant anys.

Perquè, imbuït per l'esperit que va viure en la primigènia Interviú i en el primer periodisme de la Transició on, deia, "no hi havia tanta competència ni personalismes com avui; aquí es va crear una espècie de fraternitat que s'ha repetit poques vegades", Vinader es va mostrar sempre molt generós amb els col·legues, l'ofici i els seus principiants. Per això també va ser professor de Periodisme a la Universitat Ramon Llull.

No obstant això, els últims anys ja no era tan optimista sobre la deriva de la professió i del periodisme d'investigació. "He vist gent amb molt bona actitud però que es frustra", em va dir. I aquesta frustració es devia, segons el seu parer, al fet que el periodisme d'investigació porta massa maldecaps als mitjans de comunicació i allunya molts anunciants i inversors. "Només queden els franctiradors. Però els continuo considerant molt necessaris". Ell era un franctirador. I va ser molt necessari. Fins ahir.