Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Macba: Assaig d’un crim

El silenci envolta l’exposició polèmica com si parlar-ne fos pecat i el pensament fos delictiu

En periodisme cultural, en el qual em vaig iniciar el 1981 com a reacció al cop d’Estat que no veia com investigar des de l’Avui, un diari modest on treballava a la secció d’Espanya, sóc deixebla de Jaume Figueras. Des dels temps de Fotogramas i de sempre de Cinema 3, que fa tant que va com el Telenotícies i que just acaba de ser salvat de la crema que TVC pensa fer dels programes d’informació cultural. Com ell, i com abans que ell José Luis Guarner a La Vanguardia, no em considero crítica –d’art, en el meu cas– sinó cronista. Així escric ara aquest nou article sobre les coses que passen, i les que no passen, en la present crisi del Macba.

Què hi ha de nou, al Macba? Què hi passa, des de la crisi desfermada per l’exposició La bèstia i el sobirà? A la llum pública, poca cosa. Darrere l’escena, una mena de clima que em recorda Ensayo de un crimen de Buñuel (1955). El protagonista, Archibaldo de la Cruz, està convençut que els pensaments criminals que té respecte de les dones des que era petit, quan va morir la seva dida a causa d’una bala perduda provinent d’una revolta al carrer just mentre ell estava pensant que tant de bo la dida fos fulminada allí mateix, aquests pensaments, que continua tenint amb les dones que després coneixerà i que es moren per diverses causes, el fan culpable.

Archibaldo es creu un assassí en sèrie i demana de ser jutjat i engarjolat. És aleshores quan el jutge pronuncia l’argument que aquests dies em fa pensar en la crisi del Macba: “El pensamiento no delinque”, que Buñuel va extraure d’Ortega y Gasset.

Encara no he tornat a l’expo en qüestió, però pel que he llegit als mitjans i vaig veure per la tele abans de la Setmana Santa, és com si no existís. Aguantarà així, en la inexistència, fins al 30 d’agost que està programada? No hi ha catàleg, que prou prova d’inexistència és: el catàleg és l’única mostra palesa que una exposició s’ha fet. Ningú no en parla, em refereixo al que el sociòleg Pierre Bourdieu en diu el camp artístic, els cercles diversos que configuren el món de l’art en cada context. Ni la crítica d’art, ni els artistes, ni les galeries, ni els molts comissaris (quin nom més lleig, però val a dir que ara mateix té un cert sentit) d’exposició, ni els mitjans en diuen res. Escoltin, vénen ganes de cridar, que el pensament no delinqueix! Sort que el públic hi va.

O sí que delinqueix, el pensament? Ara resultarà que tots som Archibaldo de la Cruz? Entre bambolines, darrere l’escena, així sembla que està passant. Els habituals de les inauguracions del Macba, que hi prenen la birra i es fan veure i relliguen contactes i es queixen d’això i d’allò, on són? Ni idea. El dia de la frustrada inauguració només hi eren alguns artistes de l’exposició, els seus comissaris i les persones que els feien costat i protestaven, poques. Com que no hi ha hagut inauguració oficial un cop decidit que es mostrava, no ho sabrem mai, on és la gent del que el sector en diu l’opening.

M’arriba, darrere l’escena, entre bambolines, com si haguéssim tornat a la clandestinitat durant el franquisme, que la cosa s’ha posat tensa al PEI (Programa d’Estudis Independents). És un programa de cursos i conferències des dels temps de l’anterior director, Manuel Borja-Villel, ara al Reina Sofia (on, sigui dit de passada, tot indica que durarà poc, que també s’hi albira crisi). Al web del Macba podem llegir que el PEI “té com a objectiu desenvolupar una reflexió en el camp de les pràctiques artístiques que vinculen l’art a les ciències humanes i a la intervenció social, política i institucional. El programa es planteja com un fòrum d’educació interdisciplinària adreçat a preparar els assistents per afrontar una activitat professional crítica en l’àmbit artístic i cultural”. Entesos. Doncs ara resulta que, al PEI, al Macba mateix, aquests dies, més d’un i de dos troba que l’escultura de l’austríaca Ines Doujak està carregada de mal gust, és lletja i que ja em diràs per què s’ha de ficar amb el Rei.

Com va dir Umberto Eco de l’11-S novaiorquès per justificar el seu silenci fins que no en va escriure res al cap d’unes setmanes: Per dir el mateix que el meu porter val més que no digui res, ja ho diu ell. El mateix que ara es diu al PEI ho diuen tots els que jutgen l’obra sense haver-la vist i, sobretot, sense veure-la a l’exposició. Una obra no està mai sola, és un diàleg amb l’espai que l’acull i, en una exposició, amb les obres que l’acompanyen a la sala. En aquest cas, per exemple, amb les d’Ocaña, el Sagrat Cor de Marica i l’Assumpció gloriosa que, si no és ara, no veurem gaire més, ni en directe ni res, que en bones imatges no les veus ni a Google.

En fi, que el pensament delinqueix. Ho saben els detinguts en les operacions Pandora i Piñata, a qui han trobat llibres sospitosos (!) dels quals, diu un dels jutges, “es dedueix la ideologia anarquista dels mateixos [acusats], difícilment compatible amb les creences de la fe catòlica o l’interès per l’art sacre”.

Que Déu ens agafi confessats.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF