Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE

La gran aventura del noi autista

El Teatre Lliure estrena una adaptació d'‘El curiós incident del gos a mitjanit’

Pol López, en el paper de Christopher, en la versió teatral catalana d''El curiós incident del gos a mitjanit'.
Pol López, en el paper de Christopher, en la versió teatral catalana d''El curiós incident del gos a mitjanit'.

Arriba al Teatre Lliure de Barcelona l'autista de ficció més famós i entranyable de la literatura, l'adolescent Christopher John Francis Boone –"15 anys, tres mesos i quatre dies”, com ell mateix, tan amant de les matemàtiques, precisa–. El protagonista d'El curiós incident del gos a mitjanit (Salamandra, 2004), l'emotiva novel·la de Mark Haddon convertida en un best-seller, puja a l'escenari de la sala de Gràcia aquesta nit (fins al 10 de maig) en el muntatge que Julio Manrique ha fet a partir de l'adaptació teatral del llibre que va fer Simon Stephens el 2012 per a l'escena britànica. La traducció catalana –El curiós incident del gos a mitjanit– la firma l'actriu Cristina Genebat, que també forma part del repartiment.

Lluís Pasqual, director del Lliure, va dir dimarts en presentar l'espectacle que, com Hamlet, aquesta obra només la pots muntar si tens clar l'actor protagonista. Manrique no pot estar-hi més d'acord i de fet assegura que només s'ha atrevit a dirigir-la en saber que podia comptar amb Pol López per al paper de Christopher, aquest noi tan especial, al qual (segons la seva pròpia llista) no li agrada que el toquin, crida quan està enfadat o confós (o destrossa coses, o gemega), detesta el groc i el marró, les mentides i les metàfores, no menja si els diferents aliments es toquen entre si en el plat, odia França, i té entre les seves preferències els nombres primers, cuidar la seva rata Toby, l'espai exterior –i les missions Apollo–, i estar sol.

El director Julio Manrique diu que és un regal per als fans del llibre

Pol López (1984) s'ha ficat tant en el paper de l'adolescent que a la barra del bar del Lliure dubten si donar-li una cervesa. Assumeix amb convicció i amb un físic que li juga a favor el repte de donar vida a aquest inoblidable, meravellós, noi autista que adorem (i hem imaginat) tants lectors. Aquest noi que un dia descobreix a Wellington el gos de la seva veïna, la senyora Shears, mort, travessat per una forca de jardí i emprèn una investigació, èmul del seu estimat Sherlock Holmes per esclarir qui l'ha assassinat (amb la seva particular lògica en Christoper és l'únic capaç d'assenyalar, per exemple, que a El gos dels Baskerville maten dos gossos, el del títol i l'spaniel de James Mortimer). Aquesta perquisició es convertirà en una gran aventura vital per al jove autista plena de reptes i revelacions inesperades i doloroses.

“Expliquem la història de la manera més simple i humana possible”, subratlla Julio Manrique, en la funció de director després dels treballs actorals d'aquesta temporada (els papers de Timó d'Atenes i l'Edgard d'El rei Lear). El director assenyala que va descobrir la novel·la quan es va publicar al nostre país i se'n va enamorar. Apunta que encara que no s'especifiqui al llibre, en Christopher, “una criatura especialment sensible”, pateix la síndrome d'Asperger “que el converteix en una persona diferent dels neurotípics, que és com anomenen ells la resta de la gent, amb canals diferents per als sentiments”. Manrique destaca que la mirada d'en Christopher sobre el món és molt interessant, sobretot perquè “no sap dir mentides ni les entén”. En aquesta qüestió, convertir-lo en personatge teatral té especial substància, ja que el teatre és essencialment una mentida, que implica adoptar una disfressa i representar la realitat. Aquest joc dota d'interès afegit la història original.

“Com a personatge teatral, en Christopher està molt ben construït”, afirma

Manrique valora que l'adaptació teatral sigui de Stephens, amb el qual ha tingut contacte (amb Haddon no l'ha tingut directament). “A l'autor de la novel·la li van fer moltes propostes perquè permetés les adaptacions al cinema, al teatre i fins i tot musicals. Però ell s'hi va negar perquè pensava que era impossible fer-ho, fins que va conèixer Stephens i aquest va trobar una manera de narrar teatralment la novel·la i convertir en Christopher en un personatge teatral extraordinàriament ben construït”.

Escènicament, la història s'emmarca en la sala polivalent del centre en què estudia en Christopher, amb diverses tècniques per recrear els altres escenaris de la novel·la.

Dibuixos de Santi Sallés per al diari del protagonista que apareix en la funció.
Dibuixos de Santi Sallés per al diari del protagonista que apareix en la funció.

Pel director, la història té “la dimensió d'una gran aventura èpica”, en què el nen autista, “un veritable heroi”, fa descobriments i viatges com en tota aventura que li fan franquejar els seus límits i madurar com a ésser humà”. Manrique recorda que la història té un costat terrible i que la novel·la és també una història sobre pares i fills, sobre la manera en què eduquem els nostres fills i sobre el dolor que en última instància provoquen sempre les mentides, fins i tot les piadoses.

Pol López s'ha entrevistat amb pacients d'Asperger per construir el personatge. Explica que el que més el fascina d'en Christopher és “com posa de manifest l'absurditat del nostre món, com ho desarticula, donant motiu amb la seva visió i la seva actitud a situacions còmiques i tràgiques”. En la mateixa direcció, Marta Marco, que encarna Siobhan, la terapeuta del noi, afirma que “si tots fóssim una mica més aspergers el món aniria millor”

És un risc materialitzar la novel·la en escena? Molta gent la té tan idealitzada... “Jo, també!”, exclama Manrique. “Però considero que en realitat és un regal per als fans del llibre, i pels que no l'hagin llegit serà un descobriment”.