Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Aforisme i discurs

Lichtenberg, farcit de sentit comú i humor, mai alliçona ni dóna receptes

Georg Christoph Lichtenberg.
Georg Christoph Lichtenberg.

Vaig tenir molta sort de trobar en un llibreter de vell d’Alemanya, un dia d’hivern de 1972, el llibre de Kurt Besser —tradueixo— La problemàtica de la forma aforística a Lichtenberg, Friedrich Schlegel, Novalis i Nietzsche, estampat el 1935: així puc ara discernir una mica la diferència que hi ha entre els aforismes de Lichtenberg, de qui parlarem avui, i altres formes breus de la literatura —n’hi ha hagut sempre, començant pels anomenats “aforismes” d’Hipòcrates.

El nom aforisme és paraula grega, aphorismós, que no vol dir altra cosa que “una frase concisa que enuncia una norma”, i per aquesta raó la paraula “moderna” —que ja es troba en textos del XIII però no es generalitza fins al XV-XVI— va designar de seguida aquesta escriptura antidiscursiva, breu, més o menys sentenciosa, i amb propòsit d’il·lustrar el lector al voltant tant de les coses de cada dia com de les més transcendentals. Hi ha aforismes molt senzills, a base d’una sola frase, que contenen una saviesa prolixa i pertorbadora —són freqüents entre els moralistes francesos del Grand Siècle, i no poc a Valéry—; n’hi ha, per contra, que són trossos d’una reflexió inacabada, com els de Lichtenberg, com gairebé tots els dels membres de la revista alemanya Athenäum, de començament del segle XIX, o com els de Nietzsche i Schopenhauer. Les reflexions breus, sovint tancades en elles mateixes i formant un “pensament complet” —així es definia la “frase” quan jo era petit— són, per antonomàsia, aforístiques. Però les més llargues i enrevessades, quasi discursives, mereixen un altre nom per no despistar els lectors: aquest és el cas del primer volum d’una novíssima edició dels escrits de Lichtenberg, servits ara mateix en llengua castellana: Georg Christoph Lichtenberg, Cuadernos, vol. I, traducció de Carlos Fortea (Hermida Editores, 2015), que és el primer lliurament d’un conjunt —tant de bo!— de cinc entregues. En català en tenim un bon recull als Quaderns de notes editats oportunament el 2012 pel segell Ela Geminada.

L’editorial Hermida, conseqüent, ha anomenat doncs el present recull de pensaments de l’autor com Quaderns, i l’ha ben encertada, a diferència d’altres edicions dels mateixos textos, més antigues, que sempre els anomenaven “aforismes”. Vull dir que aquestes idees, pensades, reflexions, apunts i esborralls de l’autor alemany —que abans que res professava les matemàtiques i les ciències naturals— no es proposen mai d’alliçonar, ni de fer-nos anar pel món amb receptes eudemonistes, sinó que són un aplec de reflexions que l’autor, ai las!, es lamentava, o no, que fossin incapaces de formar un sistema. En realitat, al temps il·lustrat que escrivia Lichtenberg ja només quedaven dues possibilitats de sistema filosòfic en el món de parla alemanya: Kant (que admirava el nostre autor d’avui) i Hegel —els anglesos ja feia segles que no es preocupaven de tal cosa, i potser per això Lichtenberg els apreciava tant.

És una llàstima que Josep Pla no esmenti ni per atzar aquest autor, perquè hauria fet costat a totes les seves citacions, que són legió, de Montaigne i els Assaigs. Els de Lichtenberg també són temptatives, però no són tan cultes com les del francès; posseeixen més aviat, com ja he insinuat, l’empremta dels grans autors anglesos del XVIII, com ara Fielding, Sterne o Swift: per això ha pogut dir-se que Lichtenberg és el més anglès dels pensadors alemanys del XVIII. Però sentit comú i bon humor no falten mai en aquests Quaderns. Per exemple: “Els escriptors antics han estat revisitats al llarg de molts segles. A quants dels nostres grans autors el segle XIX els despatxarà ja com la deixalla!” (núm. 94).

Res més profitós per a un lector a qui li agradin les insinuacions obertes, les galàxies de pensades inconnexes, aquesta mena d’antidiscurs tan propi de la filosofia del nostre temps (Valéry, Wittgenstein, Canetti...), que la lectura d’aquesta primera entrega acuradíssima dels Quaderns de Lichtenberg. A l’altre extrem, només per a especialistes, la Crítica de la raó pura.