Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Sense canvi cultural no hi ha canvi polític

Es parla de nova política, però ningú l'ha definit i els seus protagonistes actuen més o menys igual que els de la vella política

Les eleccions andaluses han estat la primera prova de foc del suposat canvi del panorama polític espanyol. Dic suposat perquè es predeia un tomb electoral i només ha estat una tempesta primaveral. Les retallades, el tedi de la ciutadania davant la corrupció continuada d'alguns partits polítics, la falta d'ocupació, les privatitzacions, les retallades en drets socials, civils i ambientals, juntament amb la irrupció de noves forces polítiques feien preveure un canvi radical en aquest prolix any electoral. En les andaluses no ha estat així.

La meva afirmació es basa en una hipòtesi que intentaré argumentar: no hi ha canvi polític radical sense un canvi cultural de la ciutadania. El canvi radical només pot provenir de la revolució (desitjada però llunyana) o d'un canvi social basat en l'educació i en la presa de consciència de ser ciutadà (més probable, però de llarg recorregut).

Tothom parla de nova política i encara ningú l'ha definit ja que els seus protagonistes actuen més o menys igual que els de la vella política. A més a més les seves propostes de futur són tan ràncies com les que fa dècades que són sobre el tauler electoral. Res de nou (radical) en els plantejaments dels partits emergents. Dic radical en el sentit que vagi a l'arrel dels problemes més apressants que pateix la societat: l'atur, les desigualtats, la deterioració ambiental, la pobresa i la corrupció. Si reviseu els programes dels diferents partits (nous i vells) veureu que les receptes són les mateixes de sempre i sense cap intenció de proposar un canvi en el sistema capitalista, que és el gran generador dels problemes enumerats.

La ciutadania tampoc ha exigit aquest tipus de canvi. Va una mica despistada i sembla haver-se empassat l'ham que la nova política li ha parat: parlem de la casta, de la corrupció, de la vella política, de la mala Transició, i així ens evitem posar a sobre de la taula el necessari canvi de model econòmic, energètic i ambiental. Tots estem indignats, tothom emprenyat amb la política i els polítics i l'única solució màgica és votar el noi de la cua de cavall de Podem o el guapo de Ciutadans, que a Catalunya encara se'l recorda nu en el seu primer cartell electoral. I la ciutadania sembla que no exigeix res més. Parlem de la forma per fer-nos oblidar del fons.

Analitzem les contradiccions socials que ens han ofert les eleccions andaluses. Si estem convençuts que la gent està farta del bipartidisme i de la corrupció i que vol expulsar els corruptes de la política, el resultat electoral no avala aquesta posició: el bipartidisme (PSOE-PP) suma més d'un 62% dels vots. A més a més, aquests dos partits són els que tenen més casos de corrupció i en concret a Andalusia el PSOE té el cas dels ERO, que implica un munt de càrrecs públics. Malgrat això, el PSOE ha guanyat folgadament les eleccions. A més la participació ha millorat poc i els vots nuls i en blanc han augmentat un 1%. En definitiva, ha passat el mateix de sempre.

Si creiem que la ciutadania optarà per les noves formacions, els resultats tampoc són els esperats. Han irromput amb força, però no per derrotar el bipartidisme i s'han convertit en frontissa del guanyador. Com abans. S'ha votat la marca i no les persones o els programes. Al líder de Ciutadans no el coneixien ni el 20% dels electors, cosa que ha provocat que la campanya la protagonitzés el líder nacional, Albert Ribera, com Rajoy ha fet pel candidat popular. Igual que en la vella política.

S'ha parlat poc del pla d'ocupació rural, de la reconversió energètica, de la reforma agrària (mai impulsada), de les experiències agràries d'algunes zones com Marinaleda. En canvi, s'ha utilitzat i abusat de la paraula Andalusia, en abstracte, per tocar la sensibilitat dels electors però buida de futur. La senyora Díaz del PSOE, durant la campanya, ha utilitzat de manera continuada i gairebé mística la paraula Andalusia, i en alguns moments semblava una seguidora de la independentista ANC. Tot s'hi val, com en la vella política.

En definitiva, per canviar la realitat cal canviar les consciències i això només es pot fer des de l'educació en la cultura cívica. Ser persones crítiques, informades, reivindicatives dels nostres drets i lluitar per ells solidàriament, no de manera individualitzada. Creure en la política, entesa com a diàleg constant entre les parts, creure en les persones que es dediquen a la noble tasca de donar respostes polítiques als problemes de la societat. Ser durs amb els corruptes, forts amb els poderosos i sensibles amb els vulnerables. Ser persones polítiques, viure la ciutadania i creure que nosaltres tenim el poder de decidir el nostre futur. Allunyar-nos de banderes, pàtries i déus que ens arrosseguen a l'egoisme i a l'enfrontament.

Sense canvi cultural no hi haurà canvi polític.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història.