Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El testament de Margot

La novel·la que Rivière va presentar abans de morir va ser un encàrrec que l'editorial no es va atrevir a publicar fa vint anys per por

“No es va decidir a morir fins que la seva novel·la va estar a la venda a les llibreries”. Aquest era el comentari generalitzat dels amics de Margarita Rivière en el seu emotiu funeral. Margarita, Margot de nom familiar, va ser una clara representant de tota una generació de protagonistes del periodisme català durant la Transició que va nodrir de saba jove alguns vells i nous periòdics: el gloriós Tele-eXprés, el Diario de Barcelona i Mundo Diario, durant els anys setanta; i ja als vuitanta, El Periódico, la redacció catalana d'EL PAÍS i bona part de La Vanguardia. La versàtil Rivière va ser una de les plomes més emblemàtiques i conegudes d'aquesta generació.

En certa manera, va ser un grup privilegiat: hi havia molt per fer. A finals dels seixanta, el periodisme barceloní havia envellit, necessitava renovació. Només els joves, o principalment els joves, podien entendre que el franquisme era només una màscara i calia veure la realitat que, amb més lentitud que la gespa d'un jardí, estava creixent sense que amb prou feines ningú s'adonés: canvis al món universitari, nou moviment obrer, partits clandestins, problemàtica dels barris perifèrics i del cinturó industrial de Barcelona, ressorgiment intel·lectual i cultural.

Les institucions polítiques seguien les pautes que la dictadura assenyalava, però la societat estava canviant. Això és el que van aportar els joves periodistes d'aquesta generació a certs vells periodistes liberals, molts d'ells directors de periòdics, que els van acollir amb entusiasme: el citat Ibáñez Escofet, Andreu Roselló, Néstor Luján, Horacio Sáenz Guerrero, Hernández Pardos, Tristán La Rosa, i també uns altres de més joves com Wifredo Espina, Peranau, Faulí, Cadena, Martín Ferrán…

Margarita procedia d'una família de casa bona barcelonina i se li notava. M'havia parlat d'ella molts anys abans de conèixer-la el meu amic Juan Ventosa, procedent del mateix ambient social: “L'única noia interessant del meu món és Margot Rivière”. Però aquest inconfusible estil contrastava amb uns interessos i unes idees molt diferents als dels seus orígens, amb una capacitat de treball descomunal i una curiositat sense límits. Aquests dies s'ha dit que per ella el periodisme consistia a formular preguntes i obtenir respostes. En efecte, sempre que xerraves amb ella es passava l'estona preguntant, tant se valia el tema, la persona, el fet passat o present. Animal periodístic pur, tot el que li explicaves era metabolitzat i convertit en article, en informació, en columna: la seva jornada de treball durava 24 hores, sempre preparada i a l'aguait per captar notícies, idees, reflexions. Aquesta era Margarita.

Però tornem al principi. Margot ha deixat com a testament la seva novel·la, la seva primera novel·la, la seva única novel·la. Conscient des de feia anys que el seu temps s'estava acabant, un període que ha suportat amb una elegància moral insuperable, quatre dies abans de morir va presentar Clave K (Icària, Barcelona, 2015). Una novel·la més en l'actual sobreabundància del gènere? No, una novel·la peculiar, amb història, una història significativa i reveladora: va ser escrita a mitjan anys noranta, fa uns 20 anys, i no ha pogut ser publicada fins ara. Per què? No trobava cap editorial que la publiqués? Al contrari, va ser un encàrrec, però l'editorial es va negar a publicar-la. Estava mal escrita, no tenia interès o no s'ajustava a l'encàrrec? Tampoc. Està excel·lentment ben escrita, té molt d'interès, llavors i ara, s'ajustava a l'encàrrec. Llavors?

Doncs llavors, i aquí hi ha el més revelador, i indignant, la novel·la no es va publicar perquè l'editorial no es va atrevir a publicar-la. Per quina raó? Per por, simplement per por. Por de què? Por del fet que no complagués la Catalunya oficial, els governants del moment, les represàlies. La k del títol és el nom camuflat de Jordi Pujol, també el nom de Catalunya i del català. Es tracta d'un roman à clef sense gairebé dissimulacions, tan clares són les al·lusions a persones i a fets coneguts que no necessiten cap explicació. Amb permís de Valle-Inclán, la Corte de los Milagros catalana està aquí perfectament retratada, just després de les eleccions del 1984, després de la primera majoria absoluta, als principis de la seva esplendor.

Margarita havia començat un llibre que pretenia ser un assaig. Va veure que, per la naturalesa de l'afer i donades les circumstàncies, podia expressar-se millor en el gènere novel·la, en un thriller: “La gràcia d'aquest text –deia l'autora en la presentació és que suggereix moltes coses i permet que el lector faci tota classe de càbales, ara tan en voga”.

Llegiu la novel·la, entendreu una època, entendreu l'actualitat catalana. La descripció d'un temps en què, segons sembla, les editorials que havien encarregat certs llibres no s'atrevien a publicar-los per por que s'enfadés Jo, El Suprem. Margot ens ha marxat, aquesta ha estat la seva última contribució a dissipar la boira, a aclarir les coses, a dir el que era indicible. Ha desaparegut el nostre sigil·lós maccarthisme? La por s'està superant, gràcies, entre molts d'altres, a Margarita Rivière.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.