Selecciona Edició
Connecta’t
corredisses

De cara a barraca

“I take the ball, I pass the ball”. Aquest va ser l’eslògan que va expressar la fusió del concepte Cruyff i el mètode Guardiola

De cara a barraca

A diferència del Madrid, que ha estat un equip de jugadors, el Barça és sovint un equip d’entrenadors, sobretot per l'empremta que hi han deixat Samitier, Helenio Herrera, CruyffGuardiola. El futbol s’ha organitzat i desplegat al voltant d’una idea de l’entrenador que ha acabat fent fortuna i d’aquí ve que es parli, per exemple, del Dream Team com a moll de l’os del Camp Nou.

L’aportació de Cruyff va ser decisiva, perquè des d’aleshores es va deixar de jugar en funció del que sentia cada entrenador, que sovint era contradictori: l’equip de Menotti no s’assemblava pas al de Venables, perquè un era argentí i l’altre, anglès, i el de l’alemany Weisweiler no tenia gaire a veure amb el de l’holandès Michels, per no parlar del de Buckingham.

L’última referència és Cruyff. La majoria d’equips barcelonistes han estat comparats amb el que va conquerir finalment la Copa d’Europa a Wembley. N’hi ha hagut de pitjors, uns quants de semblants i un que l’ha perfeccionat, com va ser el de Guardiola. Tots dos tenien en qualsevol cas la mateixa dèria: el joc de posició exigia jugadors especialistes, no pas polivalents.

Hi havia unes funcions específiques per a cada demarcació, com si el camp fos un tauler d’escacs, de manera que cada futbolista sabia què havia de fer en funció del lloc que ocupava en el moment en què entrava en joc. El rondo servia per aprendre el solfeig en els entrenaments i perquè la pilota agafés el punt de velocitat escaient de cara al proper partit.

Ja no és el Barça de Guardiola

sinó el de Messi, com va ser

el Barça de Ronaldinho més

que no pas de Rijkaard

Com més de pressa anava la bola, més alta era la possibilitat de guanyar. “I take the ball, I pass the ball”. Aquest va ser l’eslògan que va expressar la fusió del concepte Cruyff i el mètode Guardiola. El que passa és que no sempre es tenen els jugadors expressos ni el millor entrenador per desenvolupar un model tan diferenciador, i de tant en tant s’està més a prop de tornar a la convencionalitat que de mantenir la singularitat.

Ara mateix el joc dels especialistes ha estat substituït majoritàriament pel dels polivalents, tots al servei dels tres davanters: Messi, Luis Suárez i Neymar. Ja va passar també una mica amb Rijkaard, que va posar les millors condicions per al triomf de Ronaldinho, de la mateixa manera que ara fa Luis Enrique amb Messi. Tots dos feien honor a la samarreta del 10.

El 9 d’avui és Luis Suárez, el d’ahir era Eto’o i el de més enrere, Romário. Cruyff va organitzar un equip sense un davanter centre pur fins a acabar entregat al brasiler que va fer 30 gols i va guanyar la Copa del Món. Romário va ser el punt final al Barça campió de Cruyff. L’equip ja no tenia més recorregut i es va haver de refer amb fitxatges que no van reeixir, com Kodro.

A Guardiola sempre li va agradar més la figura del fals 9 que no pas el 9 clàssic, segurament perquè va trobar el lloc exprés perquè Messi es convertís en el millor jugador del món. Al voltant de l’argentí no hi va haver espai per a cap davanter centre, ni tan sols per a Ibrahimovic, fins que ha arribat Luis Suárez. Tornen els temps dels clàssics. No es parla tant d’entrenadors sinó de jugadors. Ja no és el Barça de Guardiola sinó el de Messi, com va ser el Barça de Ronaldinho més que no pas de Rijkaard.

No és un demèrit de Luis Enrique. El col·lectiu ja no és tan prioritari com abans, sinó que se sacrifica en favor del 10. La jugada ja no es mastega perquè la pilota arribi en les millors condicions als peus de Messi, ni és necessari dominar la bola i el partit a partir de la precisió; avui es va de cara a barraca, es té pressa per marcar gols, per guanyar partits. Messi necessita guanyar, també Bartomeu i, és clar, el Barça. I després ja tornaran a discutir tots plegats de l’estil i del model. Ho ha deixat ben clar Luis Enrique: “Ens jutjaran pels resultats”.

Els triomfs al camp són la millor resposta a les derrotes als jutjats. Cada dia hi ha una mala notícia sobre Neymar. Arriben a ser pràcticament tantes com contractes va signar el Barça. Hi ha una part del barcelonisme que comença a tenir la sensació que els passos que van fer els directius blaugrana per fitxar el brasiler són tan qüestionables com els del fiscal Perals i el jutge Ruz quan parlen d’empresonar Bartomeu. No és estrany, per tant, que molts aficionats demanin guanyar tots els títols possibles, sigui com sigui, sense miraments, igual que fan a Madrid amb tot el procés sobre Neymar. Avui sembla que tot s’hi val, en contra i a favor del Barça.

MÉS INFORMACIÓ