El foraster és un programa festiu i juganer, massa en segons quin aspecte, però això no vol dir que no estigui molt rumiat. D’entrada, el format, d’importació, és un encert. El presentador i el seu equip de guionistes preparen el reportatge en un poble, el presenten a la mateixa gent del poble i retalls d’aquesta funció s’inclouen igualment en l'edició final del programa. És a dir, construeix dos relats, el de les entrevistes i el de la seva presentació als entrevistats i veïnatge en general. És un dels èxits d'audiència de TV3 i ara està acabant la tercera temporada.
Quim Masferrer, l’ànima d’aquest invent, va publicar l’any passat un llibre (Dietari d’El Foraster) on explica diverses peripècies de les gravacions. A banda del previsible anecdotari, hi trobes de sobte reflexions com aquesta: “Hi ha una teoria filosòfica que diu que una cosa, quan l’observes, pel sol fet d’observar-la, ja l’estàs alterant. I, per tant, no podem saber mai com són les coses en realitat. És el que s’anomena principi d’incertesa de Heisenberg”. I admet que de vegades han tingut por de no ensenyar el poble tal com és. Una de les raons és que el programa ja és molt conegut. “La gent ens espera. Ens veu venir (…) És a dir, els que no volen sortir s’amaguen, i els que volen sortir potser es fan veure massa”. Una anàlisi immillorable. A Masferrer, un noi de poble, no li cal fer gaire teiatru perquè els veïns no el vegin con un intrús urbanita. A més, si tens un programa que es dedica a l’afalac i acaba sempre amb un “sou molt bona gent”, on saps que no volen estomacar-te, és comprensible que sigui rebut amb poques prevencions. Per alguns. Perquè hi ha hagut algun poble que no n’ha volgut saber res, del programa. I en sospito la raó.
Hi ha capítols que sembla que la intenció principal és la de construir un vodevil una micona picantot, sense que els seus protagonistes s’ofenguin. Sempre hi ha brometes verdes per alimentar el monòleg, però en alguns programes ha estat un tema dominant. La insistència a tractar afers eròtics, que tenen molt d’èxit entre la parròquia, fa pensar massa sovint que més que voler saber quins són els problemes i com és la vida d’aquell poble, el programa vulgui fer sexologia riallera. I a això hi contribueixen amb generositat els personatges entrevistats, amb ganes de tele, que tenen una sorprenent capacitat per a la metàfora elusiva.
Al programa, no es parla de conys i vergues. D’això en diuen, per exemple, l’ermita i el pantocràtor. Un recurs lingüístic que ben amanit durant el monòleg final fa les delícies del públic i, és de suposar, dels teleespectadors. I això sense parlar de l’exposició d’habilitats personals, com les d’un senyor de Benifallet que endevina la talla de sostenidor de les senyores només mirant-les. Tant d’interès per aquesta qüestió et porta a malpensar que, potser, l’anècdota que en una oficina de turisme han trobat pel carrer un tanga no sigui del tot casual. Potser algú l’ha preparada per fer content el simpàtic equip d'El Foraster.
Tanta insistència resulta injusta perquè, sense negar que aquesta sigui una preocupació primordial, en tot cas no és únicament rural i desfigura la imatge del món mental de la població entrevistada. Aquesta fal·lera per l’humor verdulaire va fer el cim a Queralbs on es va entretenir extensament fent munyir una vaca a un nen i insinuant comparacions, òbviament desconegudes pel protagonista de l’escena, amb la sensació de tocar una teta de dona. Que perseguir tant aquesta mena de brometa no li cal al programa es va veure clar al dedicat a Barberà de la Conca, esplèndid. No en va fer cap. Fins i tot un veí li va demanar fer poca broma del problema que trenca, literalment, el poble: una enorme esquerda que creix. I Masferrer va respectar aquest desig.
Com tampoc no fa nosa al programa, ben al contrari, visitar, per exemple, el monument a Walter Benjamin que hi ha a Portbou i deixar que la Maria expliqui els seus records de l’exili. A la funció final, no es va poder fer cap acudit intencionat amb la Maria, però el petó que li va enviar Masferrer des de l’escenari és molt més entranyable que picar l’ullet parlant d’ermites.
