Selecciona Edició
Connecta’t

“En Gustavo va estar almenys dos dies suspès, fins que va caure al fons”

Companys dels espeleòlegs van arribar al lloc de l'accident abans que els marroquins

Membre d'un equip marroquí de rescat, en una imatge de 2MTV.
Membre d'un equip marroquí de rescat, en una imatge de 2MTV.

Van ser els mateixos companys d'expedició els que van localitzar els tres espeleòlegs desapareguts dimecres en una zona muntanyenca i escarpada del sud del Marroc. Van ser ells els que van avisar la Gendarmeria Reial del Marroc davant la impossibilitat de prestar-los ajuda in situ. El que hi ha a continuació és la narració d'un testimoni dels fets —company dels escaladors accidentats— durant alguns moments dels quatre llargs dies de rescat en un congost gegantesc de la serralada de l'Atles marroquí, amb el resultat de dos morts: l'advocat Gustavo Virués, de 41 anys, que va morir dissabte, i l'inspector en cap de la Policia Nacional José Antonio Martínez, també de 41 anys i destinat a la unitat d'estrangeria d'Almeria.

Els seus cossos estaven sent rescatats a última hora d'ahir: “Els cadàvers estan enfundats i lligats perquè pugen per mitjà de corrioles, de 100 metres en 100 metres”, descrivia ahir a la nit un dels agents enviat pel Ministeri de l'Interior. “És una operació que cal recomençar en cada cordada, per la qual cosa podria demorar-se fins demà [per avui]“. L'únic supervivent, Juan Bolivar, de 21 anys i que treballava a la comissaria d'Alcobendas (Madrid) està “estabilitzat” en un hospital d'Uarzazate (al sud del Marroc).

“Érem nou expedicionaris. Ens vam separar perquè tres anaven a fer el congost de l'Uandres, i nosaltres sis anàvem per una ruta paral·lela”, explica José Morilla Villanueva, un dels nou espeleòlegs. “La part de l'Uandres era la més complexa, perquè és un congost amb parets d'entre 300 i 800 metres de profunditat”, relata per telèfon des del Marroc. Parla amb certa dificultat, molt afectat encara pel que ha passat. En certs moments interromp la conversa per mostrar la seva indignació, i per acusar les autoritats espanyoles —no les marroquines, perquè addueix que no vol parlar de Rabat mentre segueixi al país— d'haver “matat José Antonio Martínez”, que va morir diumenge (un dia després que el seu company Virués) en no superar les ferides que li va provocar la suposada caiguda, una “contusió al cap i una fractura a la cama”, segons va informar Interior. Els seus companys han denunciat que la'juda va trigar molt a arribar.

El supervivent va aconseguir ajudar el ferit i tapar-lo, però va acabar morint

Tots els integrants de l'expedició havien quedat dimarts en un punt. Ells no van arribar. “Els vam donar un dia de treva abans de donar la veu d'alarma”. Dimecres van avisar l'ambaixada espanyola al Marroc i la Gendarmeria marroquina, i van sortir a buscar-los.

Cap a les 18.30 de dijous, i després de travessar “camins amb neu fins a la cintura”, van veure des de dalt del congost els tres desapareguts: “Estaven al fons”.

Subjectats en una paret d'uns 300 metres d'altura —segons el seu relat— van veure dues persones. Una podia caminar (Bolívar). I l'altra feia gestos amb la mà dins d'un sac de dormir (Martínez). No van aconseguir sentir-los a causa del baluern del riu que corria al fons. “Vam veure també un embalum penjat en una corda, com a 40 o 50 metres d'altura; vam pensar que era una motxilla”. Va resultar que era Gustavo Virués, el primer mort.

Interior: “No tenim dubte que el Marroc ha fet tot el que podia”

La nit va cobrir l'Atles i els sis escaladors van decidir dormir i esperar-se a la zona. Les autoritats marroquines no havien aparegut. A les deu del matí de divendres van tornar a treure-hi el cap i es van preparar per tractar de descendir i rescatar els tres companys. “Només teníem una corda de 50 metres, era insuficient, no podíem”, es lamenta. “Llavors van aparèixer els gendarmes. Van començar a muntar el seu dispositiu i ens vam apropar a parlar amb ells. Van acabar demanant-nos cordo perquè no en tenien prou”.

Al migdia un dels sis expedicionaris va veure com el cos de Virués queia al fons del congost. “Va estar almenys dos dies suspès”. L'inspector José Antonio Martínez va morir un dia després.

Morilla tracta d'explicar com va poder passar l'accident: “Estaven escalant des de baix perquè volien evitar una cascada d'aigua”, explicar. “Els ancoratges no van aguantar i dos es van quedar penjant d'una corda, en Gustavo i en José Antonio”. Aquest últim va quedar a l'altura d'una gelera, i el tercer, el supervivent Juan Bolívar —que no va caure—, va aconseguir arribar fins a ell des de baix i ajudar-lo. “En Juan el tapa, i el fica dins d'un sac i tracta de mantenir-li l'escalfor. Però estava molt malferit”. En aquestes condicions, assegura, van haver de romandre quatre dies. Martínez no va aguantar.

“No podíem fer res, teníem una corda de només 50 metres”

El Ministeri de l'Interior va defensar ahir l'actuació de les autoritats marroquines: “No tenim cap mena de dubte que el Marroc ha fet tot el que era possible”. No obstant això, reconeixia que va haver-hi un vaivé en l'arribada de l'avió amb els especialistes espanyols, quatre guàrdies civils de l'equip de muntanya i tres agents del Grup Especial d'Operacions (GEO) de la Policia Nacional. Estaven a punt per enlairar-nos divendres, però la seva sortida es “va neutralitzar” quan els gendarmes marroquins “van assegurar haver trobat els escaladors desapareguts i tenir mitjans per actuar”.

Un responsable de Turisme d'Uarzazate va acusar ahir d'“imprudents” els escaladors. Des de divendres, va haver-hi un subinspector d'enllaç del consolat espanyol que fins i tot va exercir d'intèrpret, va assegurar el ministeri. L'avió, no obstant això, no va sortir finalment fins diumenge. Al cap d'unes hores els agents espanyols s'havien incorporat a les tasques de rescat, que continuaven ahir a la nit.