Selecciona Edició
Connecta’t

Un problema d’Estat

El frau resta finançament a la despesa social; la prioritat d'Hisenda ha de ser combatre'l

La campanya de renda que comença demà i acaba el 30 de juny té com a marc general la voluntat ja concretada de reduir els impostos (IRPF i societats sobretot) en les rendes del 2015, una progressió contínua del frau –no ha deixat de créixer durant la recessió i diverses modificacions normatives que alleujaran les càrregues de col·lectius afectats per la crisi o per les irregularitats bancàries. Per exemple, es dóna un tractament fiscal favorable als titulars de preferents i deute subordinat, s'aplicarà una exempció als guanys obtinguts per dació en pagament o en execució hipotecària judicial i existirà una microamnistia fiscal per als jubilats que percebin pensions de l'estranger.

L'èxit d'una campanya de renda no pot mesurar-se immediatament. És evident que aquest any, a l'empara del creixement, hi haurà més declaracions i més recaptació. Sí que es pot dir que les facilitats tecnològiques per presentar la declaració són notables. No cal eternitzar-se en les finestretes; pot fer-se per internet amb totes les garanties. Els models de declaració complexos s'han simplificat i les delegacions tributàries ja no són les oficines sinistres d'antany, sinó àrees on es facilita un servei raonable.

Però en la gestió tributària persisteix una tendència en la comunicació amb els contribuents que Hisenda no aconsegueix corregir. Amb freqüència s'insta el declarant a lliurar amb presses la seva declaració, sobretot quan té dret a devolució, encara que no se l'hagi informat amb detall de deduccions a què té dret. És el cas de la possibilitat de simultaniejar una deducció per lloguer i per habitatge habitual o alguns supòsits de desgravació per pagament d'aliments als fills en les persones separades.

Però al que convida de debò la campanya de renda és a reflexionar sobre l'estructura fiscal adequada per a la societat espanyola. L'última reforma tributària s'ha limitat a abaixar els impostos directes amb una vocació clarament electoralista, però no ofereix respostes satisfactòries als dos grans problemes fiscals del país. El primer és que no existeix un càlcul de quin és el cost de l'Estat del benestar a què poden aspirar els ciutadans i quina és la càrrega impositiva que, distribuïda de forma proporcional, cal per finançar-lo. Hi ha marge per a una reforma tributària que en conjunt no apugi els impostos, però que aconsegueixi augmentar la recaptació (per exemple, en societats o eliminant desgravacions en diversos tributs).

El segon problema greu és el frau. El Govern fa relativament poc per combatre'l, tan poc com tots els executius des del 1996. L'economia submergida supera el 24,5% del PIB. Només amb el 10% de les bases imposables ocultes que aflora cada any n'hi hauria prou per corregir en tres anys gairebé tots els desajustos de finançament social. Però per fer-ho cal considerar-ho un problema d'Estat i orientar els recursos a descobrir els grans defraudadors, en lloc de limitar-se a perseguir les faltes dels assalariats.