Campi qui pugui

Malgrat que Andalusia tingui un color polític especial, fet que impedeix extrapolar-ne sense més ni més els resultats electorals recents, és la comunitat amb més població (vuit milions d'habitants), per la qual cosa aquests resultats són com a mínim un sondeig amb una amplíssima mostra. D'aquí l'alarma que, quan falten dos mesos per les autonòmiques i locals, han provocat entre els barons del PP, en particular entre els que governen les comunitats en les quals hi ha eleccions. Alarma per la magnitud de la derrota (pèrdua de 17 escons), però també per l'absència d'una política clara d'aliances que els permeti completar majories amb les quals seguir governant en els casos probables en què perdin les majories absolutes.

Prova de la distracció i de la falta d'una estratègia adaptada a la situació actual, amb dos nous partits en lliça, és el fet  ridícul en relació amb Ciutadans (C's), el seu aliat més versemblant, a bastament desqualificat per català i perquè el seu líder es diu Albert. La rectificació del ministre Alfonso Alonso corregeix en part la patinada en reconèixer-lo com a possible aliat. Però C's pot formar part tant d'una coalició de centredreta amb el PP com d'una de centreesquerra amb el PSOE, la qual cosa implica definir els criteris de possibles acords amb aquest partit en una visió de conjunt, pensant en les legislatives.

És el que els simpatitzants reclamen a Rajoy després del 22-M: orientacions polítiques, criteris sobre possibles pactes, respostes a la demanda social de renovació d'idees i persones que sacseja tots els partits.

El discurs de Rajoy en el debat sobre l'estat de la nació es resumia en la idea que l'austeritat i les reformes havien creat les condicions que permetien compensar aquests sacrificis amb polítiques més expansives, capaces de recuperar l'ocupació i reforçar les prestacions socials sense apujar impostos. Ara correspondria redefinir les prioritats d'acord amb aquest esquema i tenint en compte que les autonomies són responsables de l'essencial de la despesa social.

La convocatòria per a aquest dimarts de la junta directiva nacional, integrada per prop de 600 dirigents i representants públics, sembla ser un intent de demostrar receptivitat a les inquietuds de la militància i sobretot dels candidats. Crida l'atenció que alguns d'ells, com Esperanza Aguirre, estiguin fent campanyes personalistes, en les quals la marca PP amb prou feines apareix. I la vibrant reacció de l'entorn de la secretària general, Dolores de Cospedal, que considera intents de desestabilització del partit des de dins sembla indicar un conflicte latent en el si de Génova que no pot reduir-se als ja coneguts “problemes de comunicació”, eufemisme per referir-se a la falta d'idees i lideratge.

Encara que la concentració de quadres del dimarts pot ser útil per reforçar la moral i evitar un “campi qui pugui” preelectoral, una reunió de 600 persones no és segurament el marc idoni per debatre de debò sobre qüestions tan importants.