Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Modernitat i protagonisme ciutadà

Haurem de parlar d'objectius socials i culturals quan ens plantegem com gestionar la ciutat comuna

Les eleccions del 24 de maig poden servir-nos per discutir coses rellevants o poden servir només per seleccionar noves (o velles) cares per a velles institucions. Hi ha forces polítiques que pensen que no hi haurà res substancial que canviï en els propers quatre anys, i van desgranant els seus programes electorals, limitant-se a continuar la camí modernitzador en general. Parlen així de desenvolupament econòmic, de creixement, de recuperar teixit industrial, de millorar la capacitat d'investigació i de coneixement científic. Si es refereixen a l'esfera de la política, s'apliquen a recomanar bon govern, a evitar la burocràcia, a fer complir la llei, a millorar el suport dels governats, etcètera. O si esmenten l'àmbit cultural o educatiu, doncs es tracta d'incrementar el nombre i la qualitat de l'oferta educativa, reforçar les infraestructures culturals, facilitar la creativitat.

Enfront d'aquesta modernitat de carril principal, pensada i gestionada pels que saben i per les institucions designades per això, tindríem la premodernitat dels que directament s'ocupen de subsistir, d'organitzar-se per viure junts, o de facilitar l'aprenentatge col·lectiu aprofitant la barreja i la proximitat. En la societat tradicional i en la que persisteix en els secrets urbans, les normes que marquen les relacions entre les persones es construeixen cara a cara, en el dia a dia, acumulant encerts i errors. En la societat moderna, les normes que regeixen la nostra vida han anat sent decidides per institucions expertes, que saben el que ens convé. A mesura que el lloc compta menys, les normes viatgen més fàcilment. Els llocs són inespecífics mentre que les normes sí que ho són. L'èmfasi en la internacionalització de ciutats, llocs i persones, busca reduir el localisme, la força del lloc, per facilitar així que a tot arreu pugui passar més o menys el mateix. El que distingeix un lloc d'un altre són les característiques vernaculars, peculiars. Allò que amaneix de manera específica el que passa a qualsevol lloc.

Però, malgrat tot, el lloc contínua sent obstinadament important i cada vegada ho serà més. El que està en joc és la capacitat de les comunitats per generar discursos propis a partir de la hibridació entre les seves realitats territorials específiques i les lògiques globals a les quals no poden sostreure's. El que està en joc a Barcelona o a qualsevol altra ciutat, és com podem utilitzar una específica localització del que és global que serveixi a les finalitats col·lectives. Veiem alguna cosa semblant als argumentaris de les forces que competeixen a les nostres ciutats? Hi apareix un discurs propi, fet col·lectivament, des de baix? Busquem-lo. No n'hi ha prou de parlar de Catalunya, Espanya o Europa. Quina Barcelona, Vilafranca o Tortosa està en joc? No defensem recuperar la ciutat per mantenir una tradició com si fos alguna cosa estàtica. La tradició ens serveix per reactivar els nostres llocs com a expressió de diferència i com a adhesiu del que ens uneix, enfront de l'atac abrasiu del turisme i del negoci del global inespecífic expressat en les franquícies que ho ocupen tot. Diu l'antropòleg Arturo Escobar que el que ens convé no és “pensar globalment i actuar localment”, sinó “pensar localment, actuar localment i articular-nos globalment”. Aquesta és la gran oportunitat dels que són als llocs, els que saben què hi passa, i que poden passar de ser “objectes de desenvolupament” en mans dels que pensen en ells però sense ells, a ser subjectes del seu propi desenvolupament. Per això és important construir una nova política local des dels ciutadans, des dels barris, des dels experts i sabers ciutadans, des dels polítics ciutadans, des dels que saben per què han patit i lluitat contra els efectes de les decisions que han anat prenent els que asseguraven que sabien el que feien i que ho feien pel nostre bé.

Els debats sobre la gestió dels recursos, la gestió dels serveis, el govern i la gestió de les institucions, prenen un altre sentit si es parteix d'aquestes premisses. Quan es professionalitza la gestió dels temes comuns es guanya teòricament en qualitat d'anàlisi i en capacitat d'acció, però es perd en implicació i en sentit de pertinença d'aquells que resulten afectats per les decisions que es prenen. No es tracta que alguns participin en determinats òrgans de gestió com a falca ciutadana en espais de professionalització tècnica. Del que parlem és de mantenir la connexió temes públics-ciutadania de manera que hi hagi corresponsabilitat en moments en què no és esperable que tornem a un incrementalisme pressupostari que ho permetia tot. No n'hi ha prou amb l'eficiència econòmica. Haurem de parlar d'objectius socials i culturals quan ens plantegem com gestionar la ciutat comuna, les coses de tots. La ciutat.