Selecciona Edició
Connecta’t

90 dies de negociació en diversos fronts

Obama fa mans i mànigues per persuadir el Congrés i els aliats de la regió. L'alternativa porta a un Iran nuclear o a una guerra, segons la Casa Blanca

Centenars d'iranians reben el ministre Zarif. Ampliar foto
Centenars d'iranians reben el ministre Zarif. Ebrahim Norooz

El president Barack Obama torna a entrar en campanya. Aquesta vegada no és electoral. El 2017 abandonarà la Casa Blanca i no tornarà a presentar-se a unes eleccions. La campanya del demòcrata Obama és per rubricar amb èxit una de les iniciatives més arriscades de la seva presidència: l'acord per frenar el programa nuclear de l'Iran a canvi d'aixecar les sancions internacionals sobre aquest país.

Obama té menys de tres mesos per convèncer els escèptics de les bondats de l'acord preliminar adoptat dijous a Lausana entre un grup format pels Estats Units i cinc països més (Rússia, la Xina, el Regne Unit, França i Alemanya) i l'Iran. El 30 de juny és el límit que s'han donat per negociar la lletra petita dels pactes aquesta setmana. Hi ha molta lletra petita.

L'“alternativa a l'acord”, va dir ahir Obama en el seu missatge setmanal, és abandonar les negociacions i arriscar-se que l'Iran continuï avançant cap a la bomba nuclear, o “bombardejar les instal·lacions nuclears i arriscar-se a una nova guerra al Pròxim Orient”. Aquest és el seu argument de campanya.

“La voluntat política existeix”, diu, per telèfon, Seyed Hossein Mousavian, un diplomàtic iranià que en la dècada passada va participar en les negociacions nuclears i ara viu als EUA. “L'Iran i les potències mundials, també la delegació dels EUA, són seriosos. Saben el que han de fer malgrat les dificultats tècniques. Confio que, si deixem que negociïn, arribin a un acord ampli abans de l'1 de juliol”. “El risc”, afegeix, ve de les interferències estrangeres”.

Mousavian, investigador a la Universitat de Princeton, es refereix a la pressió que països com Israel i l'Aràbia Saudita poden exercir per fer saltar l'acord. Israel veu la seva existència amenaçada per la possibilitat de l'Iran armat amb la bomba atòmica i reintegrat en la comunitat internacional. L'Aràbia Saudita i altres països sunnites temen l'expansionisme de l'Iran xiïta en una regió inflamada per les guerres religioses.

Les interferències no són només estrangeres. Altres fronts de resistència són la facció conservadora a Teheran i el Congrés dels EUA, dominat pel Partit Republicà.

La mateixa naturalesa de l'acord preliminar convida a la cautela. Ningú no discuteix que el pacte de Lausana és molt més detallat i ambiciós del que es va esperar durant l'última ronda de negociacions, però no és ni un tractat probablement l'acord final tampoc no ho sigui ni estrictament un acord. Ningú no ha firmat res definitiu. “El que és preocupant és que l'acord no està fet: no hi ha una encaixada final”, ha escrit a The Washington Post David Ignatius, un dels columnistes més ben informats en matèria de seguretat nacional. “Sembla un acord bastant bo. Tant de bo es firmés”, conclou.

Ara com ara es tracta d'una “declaració conjunta”, segons el títol del document llegit dijous per la cap de la diplomàcia de la UE, Federica Mogherini, i el ministre iranià d'Exteriors, Mohammad Javad Zarif. El document no parla d'acord sinó de “solucions sobre els paràmetres clau d'un Pla d'acció conjunt i complet”. El text conjunt és menys concret que el document de quatre pàgines difós per la Casa Blanca, molt més precís.

Les ambigüitats sobre el que s'ha acordat poden originar noves disputes durant les negociacions finals. “Hi falten detalls significatius”, escriu Sharon Squassoni, directora del Programa de Prevenció de la Proliferació al laboratori d'idees CSIS (inicials angleses de Centre per als Estudis Estratègics i Internacionals). Squassoni cita, entre altres punts, la inconcreció sobre la durada de l'acord i el calendari per aixecar les sancions a l'Iran.

Els pròxims tres mesos seran una partida d'escacs simultània per a l'administració d'Obama. Haurà d'evitar que l'acord de Lausana es desfaci i contenir la pressió d'Israel, dels aliats sunnites i del Congrés. Las Cambres amenacen l'acord definitiu amb una llei que els donaria capacitat de veto sobre el text final i una altra que suposaria noves sancions.

Obama ha parlat amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i ha convidat a la residència presidencial de Camp David, prop de Washington, els líders dels aliats del golf Pèrsic, inclosa l'Aràbia Saudita. També ha promès que garantirà al Congrés un paper de supervisió, tot i que vol impedir que pugui vetar l'acord.

“A Washington”, es queixa Mousavian, “hi ha molta interferència estrangera. L'Aràbia Saudita hi interfereix. Israel hi interfereix. Tots els països. El president ha de trucar a aquest líder, i a aquest altre. A l'Iran, hi ha una persona que pren la decisió final: el líder suprem. Si ell confirma l'acord, l'acord està fet i ningú no el violarà. A Washington no és així. La delegació dels EUA hi està d'acord, el president dels EUA hi està d'acord i llavors el Congrés dels EUA ho qüestiona. Ningú no sap qui decideix a Washington”.