_
_
_
_
_
ACORD NUCLEAR

Rubik a la muntanya russa

Els negociadors dels EUA a Lausana comparen el procés amb un trencaclosques que havien de resoldre a un ritme vertiginós

Kerry mira en una tauleta el discurs d'Obama a Washington sobre el pacte.
Kerry mira en una tauleta el discurs d'Obama a Washington sobre el pacte.REUTERS

Eren prop de les dotze de la nit de dimecres a Washington i les sis del matí de dijous a Lausana. El president Barack Obama descansava a la Casa Blanca. Va rebre una trucada de Susan Rice, la seva assessora de seguretat nacional, que estava en contacte amb la delegació nord-americana en les negociacions nuclears a Suïssa. Obama li va donar unes últimes instruccions i es va mostrar optimista. “La gent sap quins són els meus principis bàsics i tinc confiança en l'equip negociador, que quan m'aixequi podrien tornar i tenir això tancat”, li va dir.

Obama la va encertar. Quan va arribar el matí als EUA, ja estava gairebé segellat l'acord preliminar entre sis grans potències i l'Iran per limitar el programa nuclear iranià. A les deu del matí a Washington, el president va conèixer els “contorns finals” del pacte i va donar el seu vistiplau definitiu. El pacte s'anunciaria al cap de tres hores a Lausana. La seva aposta d'acostament diplomàtic a Teherán –amb el qual Washington no manté relacions des de 1980– donava fruits després de més de 15 mesos de negociacions. El pacte definitiu s'ha d'aconseguir al juny.

Cada canvi era objecte de discussions maratonianes a l'hotel, testimoni d'altres pactes històrics gràcies a la condició neutral de Suïssa

Aquest i altres detalls sobre la rebotiga de l'acord, revelats per alts càrrecs nord-americans en una conferència de premsa, reflecteixen que, malgrat la confiança d'Obama, les negociacions en un hotel de luxe del segle XIX a Lausana eren sobretot volàtils. Els emissaris passaven d'estar convençuts que en unes hores tancarien un pacte a pensar que en breu podrien anar-se'n amb les mans buides.

La sensació era de muntanya russa: amb “molts alts i baixos”, segons van explicar fonts de la delegació, encapçalada pels secretaris d'Estat, John Kerry, i Energia, Ernest Moniz. Ho descriuen com “un cub de Rubik” en el qual cada canvi té diversos efectes: “Tens totes aquestes peces davant teu, has de trobar una manera d'ajuntar-les”.

Salehi i Zarif, al centre, passegen pels jardins de l'hotel.
Salehi i Zarif, al centre, passegen pels jardins de l'hotel.Brendan Smialowski (AP)

Cada canvi era objecte de discussions maratonianes en el Beau Rivage Palace, testimoni d'altres cites històriques gràcies a la condició neutral de Suïssa. La creació de Txecoslovàquia es va signar el 1918 en aquest hotel amb vistes al llac Leman i on una habitació pot costar més d'1.500 dòlars la nit i un còctel al bar més de 70. Cinc anys després, s'hi negociaria el tractat que va fixar les fronteres de la Turquia moderna i va alterar el tauler geopolític del Pròxim Orient, com pot passar amb un pacte definitiu amb l'Iran.

Per als negociadors nuclears, el màxim desafiament era aconseguir aïllar-se de pressions internes (en el si de cada delegació i entre elles) i externes. La desconfiança s'estenia: quan Rússia va anunciar dimecres que s'havia arribat a un acord preliminar, França va creure que era una broma per ser l'1 d'abril el dia dels innocents, segons l'agència Reuters. En part ho va ser, ja que el pacte es va anunciar l'endemà. I en ocasions, els emissaris creien perduda la batalla: en els extenuants vuit dies de negociacions finals, Kerry va pensar seriosament a abandonar, segons va revelar després a la cadena BBC.

Per tractar d'entendre's i evitar la tensió que suposava traslladar al paper els compromisos, els negociadors van trobar una solució pràctica: escrivien tots els punts clau amb retolador en una pissarra blanca i els anaven modificant. Els nord-americans també portaven llistes de tasques per evitar “problemes en l'últim minut” i recordar bé les directrius d'Obama.

Per entendre's i evitar la tensió que suposava traslladar al paper els compromisos, els negociadors escrivien tots els punts clau amb retolador en una pissarra blanca

El president els havia insistit en una idea: “No penseu en això com en un acord de x anys. És un acord per fases que té múltiples escales de temps”. I el dimarts 31 a la tarda va suavitzar encara més la pressió temporal en autoritzar, en una videoconferència amb el seu equip a Lausana, a sobrepassar el termini fixat –la mitjanit d'aquest dia– per aconseguir un pacte preliminar. Sabia que l'Iran també sospirava per un acord i no volia que pensés que els EUA cedirien per complir el termini.

Un dia i mig després, arribaria l'acord. Es va forjar amb molta son. Gairebé alhora que Obama parlava amb la seva assessora Rice, el secretari Moniz i el cap de l'Organització Atòmica Iraniana, Ali Akbar Salehi, segellaven un pacte tècnic preliminar que després es traslladaria a un comunicat conjunt. Eren les sis del matí de dijous a Lausana. Culminaven nou hores ininterrompudes de reunions, en què Kerry i el seu homòleg iranià, Javad Zarif, van abordar els dos esculls finals: l'aixecament de les sancions de l'ONU i la investigació nuclear de Teheran. També hi van intervenir representants d'Alemanya, França i la Unió Europea.

Vista de l'hotel Beau Rivage.
Vista de l'hotel Beau Rivage.Brendan Smialowski (AP)

En les hores i dies previs, la sensació d'enclaustrament constrenyia. A Kerry se'l veia reflexionant a la balconada de la seva habitació i passejant pels jardins de l'hotel. La delegació iraniana també buscava en l'aire lliure solucions al trencaclosques. Les dues comitives s'enfrontaven a la història: les profundes suspicàcies entre dos països enemistats des de fa 35 anys. Per als EUA, l'essència requeia en els detalls de l'acord. Per a l'Iran, en el fet de preservar la seva sobirania en poder mantenir certa capacitat nuclear, una difícil concessió que va fer Washington.

La complicitat personal va llimar les asprors. Des de la seva primera reunió oficial l'octubre de 2013, Zarif és el ministre d'Exteriors que Kerry –que té un gendre d'origen iranià– ha vist més vegades en els seus dos anys de secretari d'Estat. La seva sintonia ha incomodat la línia dura del règim dels aiatol·làs. Zarif i Salehi parlen perfectament anglès. Van estudiar en universitats nord-americanes abans de la revolució islàmica del 1979.

El cap atòmic iranià i Moniz es van incorporar a les negociacions en l'últim mes. La seva aportació tècnica va ser determinant. Tots dos van coincidir, sense conèixer-se, als anys setanta a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), a Boston. Aquest lligam va acostar els dos experts nuclears: fa poc Salehi va ser avi per primera vegada i Moniz li va fer un regal amb el logotip de MIT.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_