Sèries: el triomf de la narració

Em sembla que som uns quants els que necessitem narracions com el pa que es menja: escrites, representades i filmades. I m'encanta quan conflueixen i es fusionen els tres negociats. L'altra nit, veient Five-0, el sisè episodi de Better Call Saul, de Vince Gilligan, bavejava d'admiració. En quaranta minuts, Gordon Smith (era el seu primer guió, per a més ràbia) explicava un relat sensacional, que consagraria qualsevol escriptor. I el moment, molt teatral (sense proximitat, llàstima) de la conversa nocturna entre el vell i la nora, quan ell li confessa tota la veritat! Un dramaturg escriu això i li donen el Tony. I dos Tonys més s'endurien les interpretacions de Jonathan Banks i Kerry Condon.

Jonathan Banks és Mike Ehrentraum, un personatge secundari de Breaking Bad, que aquí s'engrandeix perquè coneixem, completa i tremenda, la seva tragèdia anterior. Sí, a les sèries es pot fer això. Com en les grans novel·les. Veig sèries i penso en novel·les i teatre. Veig Saul Goodman, el protagonista de Better Call Saul, i penso en una versió humil i múrria de Mickey Haller, el Lincoln Lawyer creat per Michael Connelly. O m'imagino un autor de novel·la negra enxampant un filó com el de Ray Donovan, d'Ann Biderman, que donaria per a un cicle complet. Parlant de Connelly, les sèries ofereixen la possibilitat de desenvolupar una novel·la sencera (o més).

Aquí tenim Bosch, la primera producció d'Amazon, que adapta Ciudad de huesos, amb incrustacions d'Echo Park. La sèrie del detectiu de Los Angeles va tenir un enlairament de marxa calmosa, molt a la manera del cinema policial americà dels setanta, i va tibar el nervi a partir de Fugazi, el quart episodi, no en va signat pel mateix Connelly i George Pelecanos.

Si parlem de “novel·les senceres”, en aquest negoci regna (mai millor dit) el gran cicle de Joc de trons, i prou, per obvi, amb esmentar el maridatge entre Tolkien i el mestre Shakespeare, ja present en la vasta obra original de George R.R. Martin, que mai no va poder somiar amb una adaptació millor: en cinema no hi hagués cabut de cap manera.

Parlem d'influències (o de ressons). Diumenge passat, Enrique Vila-Matas evocava en aquestes pàgines una certesa feliç: el perfum i la intensitat dels relats de John Cheever impregnaven les primeres temporades de Mad Men, de Matthew Weiner, i la sèrie es convertia “en una aula per recordar-nos què és narrar”. Santa veritat! Abans es deia d'un director de cinema que era “molt cinèfil”. Ara salta a la vista que els creadors de sèries han llegit de debò, i així els llueix.

Després de la fundacional Los Soprano, de David Chase, hi havia la saga d'El Padrino, de Coppola, i Un dels nostres, de Scorsese, però també Honrarás a tu padre, de Gay Talese. I es notava l'estirp balzaquiana de The Wire, concebuda per David Simon com una “novel·la visual” que vinculava tots els estrats socials de Baltimore a través de l'equip de polis (glòria a McNulty!) enfrontats a les xarxes del narcotràfic i a la corrupció de polítics, buròcrates i magistrats.

En una clau més inesperada, amb tocs d'alta comèdia, el Chicago imaginat per Michelle i Robert King a The good wife, una de les meves sèries de capçalera, té un poderós substrat dickensià: pel nucli jurídic, que concentra els conflictes principals de la seva societat, i per la riquesa exuberant del seu cens de personatges, amb una dotzena de protagonistes i un centenar llarg de secundaris, dels quals fins i tot el més anecdòtic posseeix un perfil dibuixat amb pinzellades precises.

Les sèries permeten també homenatges singulars i reescriptures velades que de vegades superen l'original. En la primera temporada de The Good Wife, sense anar més lluny, destaca Duda, episodi claustrofòbic centrat en les deliberacions d'un jurat a la caça de veredicte, que als meus ulls batia a Dotze homes sense pietat, de Reginald Rose, un dels clàssics televisius de la primera edat d'or.

Hi ha ponts més soterrats. Daniel Holden, el protagonista de Rectify, és un encreuament entre el Seymour Glass de J.D. Salinger i el Boo Radley de Matar un rossinyol de Harper Lee: una criatura turmentada, amb un peu en la mística i un altre en l'abisme. I pur Txèkhov la història dels amants de El ascensor, el relat arborescent de la quarta temporada de Louie, una altra classe magistral d'escriptura, interpretació i posada en escena: no costava imaginar Louis C.K. i Eszter Balint com els protagonistes ideals per La dama del perrito.

La llista de fusions i vincles possibles seria interminable.

A tall de colofó, un èxit espanyol recent, que ja ha collit una enfervorida tropa de seguidors. Si El ministerio del tiempo resulta tan seductora, entre moltes raons i molt divertides, pot ser a causa del còctel d'ingredients desinhibit i orgullós: per a la gent de la meva generació, l'emoció que brolla quan el personatge de Rodolfo Sancho adopta el nom de Curro Jiménez en una tirada vuitcentista va molt més allà de la simple i acadèmica “referència”.

Apostaria al fet que a la doble marmita dels germans Olivares hi bullien sèries com Doctor Who i, sobretot, Torchwood (aposta senzilla), però igualment moltes, moltes passions lectores, des de l'Alatriste de Pérez-Reverte i Las puertas de Anubis, de Tim Powers, passant per La torre de los siete jorobados, de Carrere/Neville, El armario del tiempo de Mortadelo y Filemón i (envit arriscat, però aquí el deixo) La otra vida del capitán Contreras, de Luca de Tena.

Hi ha un senyal inequívoc per saber si una sèrie funciona: la barreja de plaer i energia que provoca el seu virtuosisme narratiu, alguna cosa semblant a contemplar el treball d'un malabarista que manté, gairebé màgicament, diverses boles en l'aire. Encara és aviat per aventurar quines sèries perduraran, però apostaria per aquelles que, alliberades de la serialitat compulsiva, hagin crescut en la nostra memòria àmpliament i profundament, com grans rius, grans funcions, grans novel·les.