La memòria fragmentada del vaixell de Proa

Milions de persones han tingut a les mans el ‘Maria Assumpta’. Construït a Badalona el 1858, va ser el veler en actiu més antic del món. A Badalona també es va fundar l’editorial Proa, el 1928. El Maria Assumpta és l’emblema de Proa. “Navego a tot vent” és el lema que embolcalla la coberta del vaixell dibuixat per Josep Obiols. El vent empeny un bergantí de tres pals –el de veritat en tenia dos– que s’imposa a un mar encabritat. El Maria Asunta, com es deia aleshores, va naufragar fa vint anys a la costa de Cornualla, al sud-oest d’Anglaterra.

Icona de Proa i d’Obiols

Julià Guillamon recupera la història del Maria Asunta a La propera festa del llibre serà de color taronja!, el catàleg del 50 aniversari del rellançament de Proa. L’editorial, ressuscitada a l’exili per Josep Queralt, Joan B. Cendrós i la complicitat de grans noms de les lletres catalanes, havia estat cabdal per fer arribar al gran públic clàssics universals i obres d’escriptors locals. Entre el 1928 i el 1938 va vendre un milió d’exemplars, segons les dades de Guillamon. El Maria Asunta sempre ha estat la icona inconfusible de Proa, juntament amb el color taronja. El vaixell era una mena de marca de la casa d’Obiols. El dibuixant va fer servir el veler per dissenyar ex libris d’autors com Salvat-Papasseit o de prohoms com Lluís Guarro o Josep Roig i Raventós. El Maria Asunta també va ser el protagonista d’un mural que va encarregar a Obiols la conselleria de Finances de la Generalitat republicana. Guillamon explica la lògica de la divisa que acompanya el vaixell de Proa: “Inspirada en l’emblema de Le Petit Larousse, que Eugène Grasset va dibuixar el 1905. En lloc de ‘je sème à tout vent’, de ressonàncies modernistes i camperoles, ‘Navego a tot vent’, de tema mariner. Qui navega a tot vent són les Edicions Proa, però també Catalunya”.

De Buenos Aires a vaixell de Dràcula

Guillamon ofereix en el catàleg una breu i enigmàtica descripció de la història del veler: “El Maria Asunta va fer el primer viatge entre Barcelona i Buenos Aires. Després d’una llarguíssima trajectòria com a vaixell de motor, va tornar a navegar a vela als anys vuitanta. Es va enfonsar a les costes de Cornualla el 30 de maig de 1995”. Pau Ribé va detallar en un article del 2007 a la revista Sirga el material transportat en aquella primera travessa atlàntica a l’Argentina: “Bocois del vi del Penedès, bótes de vi perfumat de Sitges, ametlles i avellanes del camp de Tarragona, teixits de cotó de les anomenades ‘indianes’ de Sabadell i de Terrassa, i ceràmica de la Bisbal”.

Josep Lluch, editor de Proa, em fa arribar un extens article que va publicar el 1995 l’historiador del Masnou Joan Muray. El Maria Asunta va ser utilitzat per al transport de mercaderies fins al 1978, a partir del 1930 com a vaixell de motor, segons Muray. Feia 30 metres d’eslora i tenia nou veles. Va ser construït per Nicolau Pica per encàrrec del masnoví Josep Isern. Va canviar de nom, de propietat i de base en multitud d’ocasions servint com a pailebot. La seva sort va canviar el 1982, quan va tornar a navegar a vela, després de 18 mesos de reconstrucció, sota la propietat d’un veterà mariner anglès, Mark Litchfield. El 1988 va ser rebatejat en català correcte, Maria Assumpta. Durant un any de navegació va servir per a un documental de la BBC sobre les expedicions de Charles Darwin a Amèrica. L’estudi de Ribé afegeix que el bergantí va aparèixer en diverses produccions cinematogràfiques, fins i tot actuant de Demèter, el vaixell de Dràcula.

Tres morts i un capità a la presó

L’article de Muray aportava poques dades del naufragi perquè l’accident encara era recent. Els detalls del desastre i les seves repercussions judicials han sigut recollits a bastament en diversos llibres i informes periodístics. El Maria Assumpta era esperat al port de Padstow, procedent de Gloucester, la tarda del 30 de maig. El capità Litchfield va voler navegar arran de costa per al gaudi dels passatgers i de la gent que observava des de terra. Els motors van fallar i el capità no va saber esquivar uns esculls. El veler va quedar fet miques. Tres tripulants van morir ofegats. Litchfield va ser condemnat, per negligència i homicidi, a 18 mesos de presó. A la capella de Saint Enodoc, a dos quilòmetres del punt on va naufragar el Maria Assumpta, hi ha una placa que recorda els tres difunts amb el vaixell esculpit de perfil.

Què es conserva d’aquell veler mític? El Maria Assumpta va quedar gairebé del tot destruït. A 15 metres de profunditat hi hauria una part del casc que habitualment visiten submarinistes, segons anuncien escoles nàutiques. Tot i això, el departament de Recerca del Museu Nacional Marítim de Cornualla assegura que “no hi ha cap punt sota l’aigua on es puguin identificar despulles del vaixell”.

Bona part del veler es va perdre però a internet hi ha testimonis que expliquen haver recollit peces del bergantí com a record. Daniel S. Parrott és capità i professor de Transport Marítim a l’Acadèmia Naval de Maine (EUA). Parrott va publicar el 2002 un recull de narracions de naufragis de cinc vaixells històrics, entre els quals el Maria Assumpta. Parrott assegura que el naufragi va suposar “una pèrdua total” del vaixell, però apunta que si hi ha algú que sap què se’n va poder salvar és el grup Friends of the Maria Asumpta, un col·lectiu d’antics tripulants que cada any commemoren la desaparició del vaixell i la mort dels tres mariners.

Pugna per la campana

A la pàgina de Facebook de Friends of the Maria Asumpta informen que hi ha un contenciós entre Litchfield i una persona que es va quedar amb algunes peces preuades del veler. El grup va intentar recaptar el 2014 fins a 1.500 lliures –2.060 euros– per comprar la campana del vaixell. La campana té inscrit en grans lletres el nom del vaixell i l’any de l’avarada. Al mateix temps es va obrir una discussió per determinar si el propietari del Maria Assumpta –Litchfield– era el legítim titular de les restes o bé ho són les persones que van recollir els objectes del naufragi.

Tres membres de la banda de música folk de Cornualla Fisherman’s Friends van participar en el rescat. Robert Uhlig, en un llibre del 2011 sobre la història d’aquest conegut grup anglès, recull el testimoni d’aquella experiència. Un dels seus cantants, Julian Brown, va ser un dels veïns de la zona més actius salvant tripulants amb el seu catamarà. Brown esperava rebre algun actiu del naufragi per compensar la seva feina en el rescat. Brown va recuperar dos bots salvavides però la policia els hi va requisar per petició de Litchfield. Brown es va quedar amb el rellotge del Maria Assumpta, una clavilla, un clinòmetre i una bateria que es va aturar a l’hora de l’accident, segons el relat d’Uhlig. La portaveu de Fisherman’s Friends no ha contestat a les preguntes d’aquest diari per determinar què conserven del Maria Assumpta. El Museu Marítim de Cornualla desconeix quines parts més van poder sobreviure a l’accident.

La tradició marinera, tan literària com la història de Proa, ofereix una resposta per al desastre del Maria Assumpta: el 1968, el mariner Antoni Pou Fiol va ser mort a punyalades per un company de tripulació, Lorenzo Cárdenas, segons recull Pau Ribé: “Un assassinat a bord porta mala sort, segons la superstició marinera, i això va fer que l’embarcació s’hagués de dedicar una colla d’anys a noliejar pel litoral la mena de transportats que altres vaixells rebutjaven, fins a acabar arraconada al port de Màlaga, on servia de magatzem de barrils d’oli usat i el seu propietari només esperava vendre els motors per cremar el fustam del buc a alta mar”. La tradició diu que el veler va firmar la seva tragèdia quan Litchfield el va convertir en vaixell escola per fer llargues travesses lluny de la costa. La paradoxa és que es va enfonsar arran de costa, en una costa llunyana de Badalona on un grapat de persones amaguen com un tresor els fragments del vaixell de Proa.