Selecciona Edició
Connecta’t

Versos amb ‘gravitas’

Fracesc Parcerises publica amb 'Seixanta-un poemes', un nou recull de inèdits

Francesc Parcerisas o la poesia per fer llum en el sentit de les coses.
Francesc Parcerisas o la poesia per fer llum en el sentit de les coses.

Coincidint amb el seu 70è aniversari i poc abans d’haver estat escollit Premi Nacional de Cultura 2015, Francesc Parcerisas (Begues, 1944) publica un nou recull, Seixanta-un poemes, inèdits malgrat el títol, que pot fer pensar que es tracta d’una antologia; però, atès que no es prodiga gaire i prefereix la intensitat a la dispersió, es podria dir igualment que són antològics. Després del llunyà Triomf del present (1991), que reunia la seva producció poètica fins al 1983, van venir Focs d’octubre (1992), Natura morta amb nens (2000) i Dos dies més de sud (2006). Lluny de les experimentacions dels títols de joventut, la tendència que preval, com més va més, és la de la reflexió moral entorn de les escasses certeses de la vida.

SEIXANTA-UN POEMES

Francesc Parcerisas

Quaderns Crema

88 pàgines. 12 euros

I també s’observa, en aquesta última entrega, un increment de la gravetat, per dir-ho d’alguna manera; la gravitas és una vella virtut romana que es caracteritza per la fermesa de les conviccions i l’absència de frivolitat a l’hora d’afrontar les qüestions importants. No és un fruit de l’edat, tot i que aquesta pot incrementar-la, sinó de la claredat d’idees i de la rectitud moral. Una de les conseqüències que té, a l’hora d’escriure, és evitar el desbordament sentimental, o si més no saber canalitzar-lo abans que faci estralls; relativitzar l’experiència personal, que al capdavall no és mai tan excepcional, i treure transcendència al mateix ofici de poeta.

Parcerisas no lamenta, ans al contrari, haver arribat a saber “que en les paraules només hi ha / una llum petita del sentit, / un esquinç de tot allò que ens crema”. Descobrir fins a quin punt les paraules poden fer llum en el sentit de les coses és la missió de la poesia, però hi ha poetes que prefereixen no demanar l’impossible i practiquen una certa humilitat. Hi abunden les referències a Heràclit, i al pas del temps expressat amb imatges fluvials: hi ha el desig “que el temps et sigui com l’aigua mansa entre les pedres” o “lent com l’onada que llepa l’or de l’alba”, i el poeta es veu com “el bell captaire de mots escrits en l’aigua”. A vegades, el poema esdevé un petit relat, com a Tempus fugit, en què reflecteix la perplexitat de veure com s’escola el temps a partir d’unes quantes activitats banals fetes de bon matí, o a Les noies, en què evoca els inoblidables moments del despertar del desig en l’adolescència, que tenien la capacitat d’aturar el temps. De fet, formalment, tots els poemes són relats, perquè no estan escrits en vers sinó en prosa retallada —sovint ben retallada, de tal manera que no en pateixi la lectura en veu alta—, i només en la profusió d’imatges recau la seva condició poètica.

Molts d’aquests textos tenen la capacitat, sens dubte fruit d’una redacció minuciosa, de reclamar al lector segones lectures, de convidar-lo a la interiorització de les seves pròpies experiències i a l’esforç per donar-los sentit, encara que sigui a còpia de reconèixer la nostra capacitat limitada. Ho exemplifica Simó de Cirene, que segons l’Evangeli era un que passava i que venia del camp, i que va ser obligat a portar la creu de Jesucrist camí del Gòlgota: alguns hi han volgut veure un acte de generositat que hauria canviat la seva vida; Parcerisas recrea la història en to irònic, fent-ne un botiguer escèptic, fart d’enrenous. És remarcable en el llibre el rebuig implícit de la sobreinterpretació i de l’exaltació romàntica, i la voluntat de no ultrapassar l’existència tangible, en la qual res més important que adreçar-se a algú a qui s’estima i demanar-li que sigui “el so de l’aigua (...) que em recorda que la vida és ara”.