Selecciona Edició
Connecta’t

Adéu a Pedro del Hierro, el modista de l’art

Mor el dissenyador madrileny de 66 anys, un dels últims grans de l'alta costura

El dissenyador Pedro del Hierro.
El dissenyador Pedro del Hierro.

Pedro del Hierro va ser “un dels dissenyadors més cultes del nostre país”, segons Modesto Lomba, president de l'Associació de Creadors de Moda d'Espanya (ACME). Divendres moria als 66 anys després d'una llarga malaltia cardiovascular. El 2011 va anunciar la seva retirada pel seu delicat estat de salut. Ara bé, amb ell no desapareix la seva marca, que integrada al grup Cortefiel i amb Carmen March com a directora creativa presenta les seves propostes a la setmana de la moda de Nova York. Que una firma sobrevisqui al seu creador és un fet comú a França –Dior, Chanel, Saint Laurent, però encara resulta un fet extraordinari a Espanya. Però és que Del Hierro era “una rara avis”, en paraules de l'antropòleg de la moda, Pedro Mansilla. El madrileny no només tenia una sensibilitat creativa única, sinó també una visió del negoci tèxtil tan inusual com necessària dins del sector nacional.

Una dualitat que també es repeteix en el seu treball com a modista. Les seves col·leccions conjuminaven amb èxit la seva passió per les estructures arquitectòniques amb la seva tirada pel barroc i el decoratiu.

“Les seves peces tenien un gran pes artístic perquè era un home que vivia envoltat de cultura i de bellesa [era fill del pintor Pedro Mozos], però al seu torn mai perdia de vista la realitat de la dona, les seves necessitats. Aquest és el fil conductor que vertebra la marca avui i que té a veure amb la seva valentia en l'ús del color, amb l'amor pels teixits i l'estudi del cos femení”, explica March.

Del Hierro va debutar el 1974 i dos anys després, amb 28, es va convertir en el dissenyador més jove i també en l'últim a ingressar en la cambra de l'alta costura espanyola, composta, entre d'altres, per Manuel Pertegaz, Pedro Rodríguez i Elio Berhanyer. Va arribar, segons Pedro Mansilla, en el pitjor dels moments possibles, quan les grans cases començaven a agonitzar i “les seves modistes començaven a buscar feina a Galerías Preciados”. Va prometre “no vessar ni una sola llàgrima si l'haute couture moria”. I no es va quedar recreant-se en la nostàlgia mentre el sector de la moda es transformava.

“Potser per la seva edat va ser qui millor va saber fer la transició a l'alta costura i un dels primers a apuntar, amb total lucidesa, que el futur d'un creador passava per unir-se a un gran grup”, recorda Lomba. Una qualitat, la de “vincular” negoci i disseny, que també va voler destacar ahir el ministre d'Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert. A Del Hierro li agradava dir que “la moda sense indústria no és res” i el 1981 va poder presumir –“i ho feia”, segons Mansilla de ser el primer modista a tenir una boutique a El Corte Inglés.

El 1986, en una entrevista concedida a TVE, assegurava que la diferència entre els dissenyadors espanyols i els francesos no residia en el talent sinó que els segons comptaven amb un suport empresarial que els primers no tenien. Un discurs encara vigent tres dècades després, però que el creador madrileny va voler subvertir.

El 1989 va aconseguir, finalment, associar-se amb el grup Cortefiel per introduir la seva línia de prêt-à-porter en la cadena de botigues nacional, i nou anys després començarien a desenvolupar junts les boutiques de Pedro del Hierro. El 2003, quan va abandonar la firma, aquesta va continuar en actiu i el 2012, Carmen March –que havia tancat la seva pròpia marca dos anys abans– va ser nomenada directora creativa de Pedro del Hierro Madrid, una línia més exclusiva que presenta les seves col·leccions actualment en la setmana de la moda de Nova York i es ven, entre d'altres, en punts de venda tan influents com Net-a-Porter.

“Va ser molt generós amb mi quan vaig agafar les regnes de la marca”, explica March. “Tenia fotos, esbossos i mostres de tela de totes les seves col·leccions i les va compartir amb mi. Manteníem converses sobre el seu concepte de la bellesa de la dona. Era un gran admirador dels cànons de bellesa clàssica i un obsés del treball de materials”, explica la dissenyadora.

Els seus últims anys els va passar apartat del món de la moda, encara que aquesta no es va oblidar d'ell. El 2011 el Museu del Vestit de Madrid li va dedicar una exposició retrospectiva titulada Color, bellesa i temps. “És trist que molta gent recordi aquesta època final per l'episodi del seu desnonament [2005]”, apunta Mansilla.

March prefereix quedar-se amb una altra imatge. “Se sabia el nom i els cognoms de totes les persones que havien passat pel seu taller al llarg de 40 anys. Li encantava el treball de costura i quan parlava d'un tipus d'acabat que havia fet dècades enrere ho feia en present i ple d'il·lusió”.