Selecciona Edició
Connecta’t
JOAN PERE BARRET / Cirurgià de l'hospital Vall d'Hebron

“L’impacte de la cara trasplantada és el menys important per al pacient”

El centre sanitari català ha practicat l'empelt de rostre més complex dut a terme fins ara d'ençà que el 2005 es va iniciar aquesta tècnica

Joan Pere Barret al vestíbul de l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona.
Joan Pere Barret al vestíbul de l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona.

Joan Pere Barret és el cirurgià que, al capdavant d'un equip de 45 professionals, ha practicat a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona el trasplantament de cara –des dels pòmuls fins a les clavícules “tècnicament més complex” del món, com ell mateix destaca, d'ençà que es va iniciar la tècnica el 2005. En la mateixa operació, que es va anunciar aquesta setmana, es va intervenir el pacient d'una malaltia que amenaçava de provocar-li la mort.

Pregunta. Quin problema tenia el pacient?

Respuesta. Patia una greu malformació vascular, una connexió aberrant entre venes i artèries. L'origen era a la base de la llengua, però s'havia estès cap a la gola, el coll i els teixits de la cara. En qualsevol moment podia tenir una hemorràgia massiva. Vivia amb la incertesa de no saber si es despertaria l'endemà. Era una bomba de rellotgeria al cos.

P. I el millor tractament era el trasplantament.

R. S'havien intentat diverses alternatives: teràpies amb làser, extirpacions parcials, antiangiogènics per aturar la creació de vasos... Però considerem que la millor opció era l'extirpació del tumor arterial, i això implicava el trasplantament.

P. Fins ara, els trasplantaments de cara practicats [una trentena al món des de 2010, aquest és el quart a Espanya] mai havien tractat de curar el pacient d'una malaltia mortal, sinó de millorar la seva qualitat de vida.

R. Aquesta intervenció suposa un pas endavant. Fins ara, es tractava de corregir greus deformitats anatòmiques, cosmètiques, estètiques que impedien portar una vida social normal i resoldre problemes funcionals de qualitat de vida (poder menjar, parlar bé). Nosaltres hem fet tot això però, a més, hem curat el pacient. Aquesta novetat ajudarà a plantejar-se altres indicacions encara més importants per al trasplantament de cara. Per exemple, davant malalties autoimmunes o patologies congènites de tota mena que cursen amb malalties degeneratives de la cara. O, per què no, per a tumors de cara. Encara que la immunosupressió ens provocarà algun problema, si estem trasplantant fetges en hepatocarcinomes, potser en un futur ens podem plantejar fer el pas del trasplantament per controlar la malaltia o oferir aquesta intervenció davant tumors no operables per allargar l'expectativa de vida del pacient.

P. Quin risc hi havia en la intervenció?

R. El risc de mort en l'operació era altíssim [per hemorràgia]. Estimàvem una probabilitat d'entre un 15% i un 20%, encara que com que mai s'havia fet una intervenció d'aquest tipus, potser podria ser més alta.

P. Com va reaccionar el pacient en dir-l'hi?

R. Ens va donar la resposta que esperàvem per considerar que hi havia una bona indicació per al trasplantament. Va dir que el que tenia no era vida i era pitjor que estar mort. I que necessitava fer alguna cosa per afrontar la vida que volia amb la seva família, per això va acceptar.

P. Després va passar dos anys en llista d'espera fins que se'l va operar. No és molt temps?

R. És veritat que en els altres tres casos de trasplantament de cara a Espanya van passar mesos, però no és normal tenir tanta facilitat per donar amb el donant. Primer per la longevitat, necessites una persona d'edat similar, en la mateixa dècada (té 45 anys), i els donants són cada vegada més grans. A més, s'han de complir altres requisits de compatibilitat de grup sanguini, de teixits (histocompatibilitat), absència de malalties infeccioses... També de pes, alçada, que tingués una forma de la cara similar, de perímetre cranial, del to de la pell. I una vegada es troba el donant potencial, la família ha d'accedir a la donació.

P. Suposo que no és el mateix accedir a donar un òrgan intern que una cara. Va haver-hi rebutjos previs abans de trobar el donant definitiu?

R. N'hi va haver algun, però no sabria dir quants. Hi ha gent que accedeix a donar els òrgans, però si és la cara et diu: "No puc". És comprensible, la imatge que tenim de la persona i en el que pensem quan la recordem és la seva cara, és un gran pas de solidaritat accedir també a la cara i entenc que és difícil. En tot cas, cal reconèixer la gratitud de qui dóna encara que sigui només una còrnia. Recordo que quan vam començar el programa de trasplantament de cara vaig parlar amb la nostra coordinadora i li vaig plantejar aquesta qüestió, si hi hauria donants. Em va contestar que no hi hauria problema i que en tindríem perquè hi ha famílies que ho donen tot, que tenen un gran sentit de la solidaritat.

Efectes de la malformació vascular a la cara del pacient. ampliar foto
Efectes de la malformació vascular a la cara del pacient.

P. Com es convenç una persona perquè doni la cara d'un familiar?

R. Mai es convenç la gent, mai. Ni per a la cara ni per donar qualsevol altre òrgan. S'informa. Arribat el moment es posa sobre la taula la possibilitat de donació i s'explica que no hi ha respostes errònies o correctes, que la resposta bona és la que donin, sigui sí o sigui no.

P. L'operació va durar unes 30 hores, 27 en quiròfan. Per què va ser tan llarga?

R. Cal tenir en compte que no va ser una intervenció, sinó tres. Primer l'extracció de la cara del donant, després la del receptor i la intervenció per la malformació vascular, que en si mateixa és una altra operació, i, finalment, l'empelt.

P. Va estar les 27 hores amb el bisturí a la mà?

R. Amb el bisturí, amb les tisores, dirigint... Amb aturades per prendre cafè, menjar alguna cosa i anar al bany. La cirurgia no s'atura en cap moment. Els anestesistes ens anaven marcant el ritme de l'operació. Ells s'encarreguen de transfondre al pacient a mesura que perd sang. Si, a causa de la cirurgia, especialment en retirar malformació vascular, l'hemorràgia era molt elevada hi havia la possibilitat que no poguessin reposar sang al mateix ritme, i entrés en parada cardiorespiratòria. Per això estàvem en comunicació contínua amb els anestesistes, que ens donaven la pauta per abaixar el ritme, accelerar o parar en funció de la pèrdua de sang.

P. Quin va ser el moment més delicat?

R. L'extirpació del tumor vascular. Després de moltes hores, després d'extreure la cara del donant i la del receptor, tant la part exterior com la faringe, llengua, boca i les zones profundes del coll, arriba l'Alpe d'Huez. I cal pujar-lo després de diversos pics de primera categoria.

P. Com estava el cabdell vascular?

R. La situació era dolenta, l'esperada. Era un infern absolut, on tocaves sagnava.

P. I, després de retirar la malformació, s'afronta el trasplantament en si.

R. L'operació va començar cap a les 18.30 h [va ser a mitjan febrer, la data no s'ha difós per preservar l'anonimat del donant]. L'endemà al migdia ja ho teníem tot extirpat i va començar l'implant de la cara. Malgrat que era complex, era un territori ja conegut, ja ho havíem fet en el nostre primer trasplantament el 2010: recompondre la faringe, col·locar la llengua, empalmar nervis, vasos, unir músculs i la resta de teixits… Saps que et queden moltes hores però vas més relaxat, ja no hi ha risc de trobar sagnats. Acabem passades les 21.30 h.

P. Com està el pacient?

R. Molt bé. A casa. Amb l'aclaparament normal, el nostre i el seu, perquè no és el mateix tenir-lo aquí a l'hospital 24 hores al dia que estar al domicili. Ens estem adaptant tots a aquesta fase.

L'expectativa és una recuperació molt bona, tot i que depèn del creixement dels nervis

P. Quina mobilitat facial recuperarà?

R. L'expectativa és una recuperació molt bona, tot i que depèn del creixement dels nervis. Sabem que els fàrmacs immunosupressors ajuden a la regeneració nerviosa, per la qual cosa va més de pressa que el que és habitual en altres pacients, però fins al 2016 no podrem valorar bé el nivell de funció que aconseguirem.

P. Com ha assumit la seva nova cara?

R. De tot el que suposa l'operació, jo diria que l'impacte de la nova cara és el menys important per al pacient. Fins i tot per a la família. S'accepta de seguida. No veuen la cara, sinó la persona estimada, que es troba bé després d'haver passat per una situació de màxim risc. L'acceptació és rapidíssima.

P. Un neurocirurgià italià va dir fa un mes que el 2017 seria viable un trasplantament de cap. Coincideix amb ell?

R. L'última frontera del trasplantament està en el sistema nerviós central, el que ens limita és la connexió de la medul·la espinal. No hi ha evidència científica que això es pugui fer i el 2017 em sembla molt aviat. Però no puc negar que arribi un moment en què tècnicament sigui possible. La frontera és el trasplantament de medul·la, i no crec que sigui infranquejable. És una llàstima no poder estar aquí els pròxims 100 anys per veure totes les meravelles que, sens dubte, s'esdevindran.

MÉS INFORMACIÓ