Selecciona Edició
Connecta’t
DANI CARBONELL / Líder del grup Macaco

“L’artista no té per què assumir per obligació responsabilitats ciutadanes”

Carbonell i la seva banda han publica el seu vuitè elapé: 'Historias tattoadas', un disc elèctric amb accent acústic

Dani Carbonell, líder de Macaco.
Dani Carbonell, líder de Macaco.

Dani Carbonell (Barcelona, 1971) és l’artista que lidera Macaco, un dels grups catalans més populars a Espanya i amb més repercussió a l’estranger. Partint de l’ambient de la Barcelona mestissa dels anys noranta, Carbonell ha impulsat Macaco al marge de qualsevol capelleta, marcant amb la seva individualitat el camí a seguir per una banda que s’acostuma a situar automàticament sota l’epígraf del bonrotllisme alternatiu. Aquests dies, la banda ha publicat el seu vuitè elapé, Historias tattoadas, un disc elèctric amb accent acústic en el qual Carbonell aprofundeix en les seves troballes i fusiona l’esperit mediterrani amb els sons del Carib, tot introduint personatges que li permeten articular narrativament l’obra. És un d’aquests discos que poden arribar a formar la columna vertebral d’un dels grups que ha capitalitzat millor l’efervescència creativa d’una Barcelona oberta al món.

Pregunta. Per què un nou disc ara? Qui pauta la creativitat d’un artista: la indústria, les seves necessitats expressives?

Resposta. Acostumo a fer un disc cada dues temporades de gira. El disc serveix per tenir material nou i mostrar colors que no havies ensenyat abans. La segona temporada de gira sempre és la millor, està tot més treballat i les coses surten més rodades i naturals. Ara bé, al cap de dues temporades de gira acabes una mica cansat del repertori que has fet. Quan això passa, he de compondre, és la meva feina, he de fer nou repertori fins i tot amb independència de les necessitats de la indústria discogràfica.

Tatuatges, coqueteria

Dani Carbonell titula el seu darrer disc amb tatuatges, dels quals el seu cos en porta cinc: “M’agraden pel fet que són indelebles: un cop fets no me’ls trauré mai, ja formen part de mi”. Reconeix que cada vegada poden resultar més frívols i més producte de les modes, però igualment creu que “al cap i a la fi, tot depèn de cada persona, del sentit que trobi en els tatuatges i de la funció que tinguin per a cadascú. Responen a decisions molt personals”. Els seus tatuatges arrodoneixen una imatge molt nítida que porta a pensar, directament, en la coqueteria: “Sí, en sóc molt, de coqueto, la veritat; tinc les meves samarretes predilectes, els meus complements favorits... M’agrada agradar, i ja des de molt petit”.

El líder vocal i espiritual de Macaco projecta una imatge de fortalesa que indueix a pensar que està al marge de la tradicional inseguretat atribuïda als artistes. “Aaahh, no, sóc molt insegur i em poso molt nerviós en segons quines circumstàncies. De vegades, veig que alguns fans se m’acosten nerviosos a demanar-me un autògraf i, en realitat, jo penso: ‘Què fort, si sabés que en realitat sóc un autentic merdeta...".

P. Té clar de què parlarà quan comença un nou disc?

R. Sempre tinc una idea, un projecte per desenvolupar, paraules i frases aquí i allà. Per exemple, el canvi de narrativa, o introduir un personatge com el vellet que representa el coneixement musical i que toca instruments acústics, sí que ho tenia clar en aquest treball. És un canvi que, si el vols veure, el veus; si et deixes portar per les idees preconcebudes a propòsit del que som, és només un altre disc de Macaco. El públic més meravellós pot ser el que tu no imagines com a públic teu i et sorprèn dient que li ha agradat la teva feina. És evident que existeix un públic al qual ja ni intento convèncer perquè, directament, no els interesso.

P. La seva imatge i el seu discurs estan bastant clars i marcats, pot ser per això alguns ja l’han encotillat...

R. No es pot evitar, el públic pren les seves decisions. Jo ja no treballo per als que no entren en la nostra estètica, seria una pèrdua de temps. Ara bé, quan alguna persona que no creies que formava part del teu públic s’acosta dient que li agrades, la satisfacció és doble.

P. Llavors aquest disc el tenia bastant clar...

R. Sí. Tenia clar tornar a les històries petites i als personatges, una cosa que ja havia fet una mica al primer disc, però més en cru; més, si vol, juvenil. Recordo temes com Gacho el Peleón, El Tío Pedrito... Era molt visceral.

P. El disc sembla tenir dues línies temàtiques: una, molt sentimental, i l’altra, de compromís social. L’artista s’ha de comprometre, ha d’assumir responsabilitats ciutadanes?

“Manu Chao i jo hem buscat inspiració als mateixos llocs: al Mediterrani i al Carib”

R. No obligatòriament. Jo no em vull posicionar en termes polítics convencionals d’esquerra i de dreta... Jo veig alguns problemes estructurals, crec que el debat polític hauria de ser més ric, no basar-se només en exabruptes. Per exemple, crec que el nivell de discurs i d’actitud de polítics com José Mujica, a l’Uruguai, ens vindria molt bé al nostre país. No el trobo gens populista, sinó molt intel·ligent.

P. Però vostè manifesta constantment una insatisfacció pel que l’envolta. En el disc parla dels transgènics, de l’emigració a causa de la crisi, qüestiona determinats usos de les xarxes socials...

R. Temes com aquests sí que em porten al compromís. No m’agrada com poden circular determinades campanyes, com per exemple el qüestionament de l’homeopatia, mentre que els arguments a favor no reben cap mena de difusió. Estic a favor de la sanitat pública —la qual cosa no vol dir que estigui en contra de la privada—, i ho estic perquè a la meva vida familiar he vist que aquesta resulta necessària, tot i que jo tingui una mútua. Pago molts impostos i m’agrada que serveixin per ajudar la gent, com quan en un moment em van ajudar a mi.

P. Potser per això està encasellat com “alternatiu”?

R. No pots fer-hi res. Quan ets popular ja no controles la teva imatge. No sóc un radical, només demano que hi hagi més informació, per exemple de les característiques del gingebre i de la llimona com a productes que poden ajudar a sanar naturalment, sense pastilles. I no ho faig per postura, jo sóc usuari de l’homeopatia, i puc veure que sí que em funciona. M’ajuda molt quan estic de gira.

P. I la indústria discogràfica no el contracta perquè sigui l’alternatiu oficial del seu catàleg?

“Els sons llatins són com l’oli d’oliva, part de les teves tradicions. El bolero és pop”

R. Jo parlo amb persones. Quan vaig parlar amb el responsable de Sony, Afo Verde, en plenes negociacions em va fer observacions sobre la mètrica d’algunes cançons que eren pròpies de músic, no d’executiu. Se li notava l’experiència musical.

P. Al South By Southwest (Austin, EUA), festival on vostè acaba d’actuar, el van presentar com un artista llatí. S’hi veu?

R. Prefereixo estar en aquest costat, de fet no tinc només un pòsit anglo. Equilibra. En certa mesura, els sons llatins són com l’oli d’oliva, formen part de les teves tradicions... Les guitarres acústiques que sonen al disc són com l’olor de vi i l’oli.

P. Per cert, a la cançó La distancia sembla vostè un cantant de boleros...

R. El retorn al classicisme és una mica obligat. Sempre intento agafar coses que tinguin arrel. El fet de viatjar et fa veure no només el que tenen la resta sinó, per contrast, el que tu tens. Mirant cap enfora, mires cap a dins.

P. Soy semilla té un inici que recorda el Manu Chao de Clandestino.

R. Feia temps que no sortia Manu Chao a una entrevista meva. Ell i jo hem buscat inspiració als mateixos llocs, més o menys. Hem mirat al Mediterrani i la música del Carib. Sí, vam pensar en Manu al principi de Soy semilla, fem servir unes veus similars. La diferència és el baix, com és, com sona. Manu no ho faria servir igual.

P. Vostè se sent compositor de pop, oi?

R. Sí. El bolero és pop; Marley era pop i començava moltes peces amb la tornada. Crec que Scorsese és el que deia que treballava millor quan tenia unes normes per respectar, perquè quan era totalment lliure les coses no li sortien bé. Jo m’he imposat una durada de cançó pop, de tres o quatre minuts com a molt.