Selecciona Edició
Connecta’t

L’ofici de compondre cançons

Mazoni tanca la residència d'un mes a l'Arts Santa Mònica presentant els set temes que hi ha compost

Jaume Pla, vocalista de Mazoni.
Jaume Pla, vocalista de Mazoni.

Amb tota la mística i la lírica aplicada als compositors musicals, oblidem moltes vegades que aquesta feina és això, un ofici. No en va els artistes van ser considerats “simples” artesans fins que el consum els va convertir en estrelles alimentades per muses intangibles i adinerades de carn i ossos. D'aquí l'interès del miniconcerto amb el qual Mazoni (Jaume Pla) va concloure el seu tancament a l'Arts Santa Mònica, d'on es va comprometre a sortir-ne amb set cançons compostes durant aquest mes que hi ha romàs treballant. Sotmès a condicions autoimposades, en suma terminis d'elaboració de l'obra que l'afecten tant a ell com a un cisteller, Mazoni va explicar com havien anat sorgint les composicions que immediatament cantava per a la seva audiència.

I les set peces van ser interpretades cadascuna amb un instrument diferent. Des del piano que va utilitzar per acompanyar la peça Quan temps que fa que no plores?, fins a l'ukelele de Vol 714 a Sidney, passant per l'harmònium, la guitarra elèctrica i l'acústica i també maquinària electrònica per generar bases, per cert agafades de CaboSanRoque i de la maquinària musical de sons analògics que exposen al mateix centre sota el paraigua que acull Mazoni i l'exposició Pop cèntric. Cada cançó tenia una història, històries que en general parlaven per boca de Mazoni dels recursos, les dificultats i les gratificacions pròpies de l'ofici de compositor i intèrpret.

Curiosa la història, per exemple, de Sempre que te'n vas a l'Índia, peça construïda a força de cosir entre si frases dels 35 temes i idees enviades pels seguidors de Mazoni en un moment de sequera creativa del compositor. El resultat és una balada que va fer contrapès amb un tema repuntat amb baix, Desig imbècil, en el qual Mazoni va dir que imitava la forma no narrativa d'escriure de Kurt Cobain, a força d'imatges verbals i frases curtes. L'atzar també va ser convocat, ja que les vuit notes que van tramar l'última peça, de la qual va oblidar indicar-ne el títol, van ser escollides a l'atzar, amb el llançament papers a l'aire. En qualsevol cas, i després de dos bisos —Purgatori i El riu—, la substància de la nit va ser evidenciar que la composició és una feina exigent que, a més, Mazoni va delimitar en afirmar: "En compondre una cançó compta més la determinació per fer-la, les ganes o la fe que s'hi posa, que no pas la pròpia inspiració”. Compondre, un ofici on mana la tenacitat.