Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Que sí que ens representen, que sí

El pitjor de la pèrdua de confiança és que també es perd la capacitat d'empatitzar, representar i simbolitzar

Fa uns anys un bon amic em va demanar un article contra la línia d'alta tensió que travessa l'Empordà i em va posar en un compromís. Primer, perquè escriure costa molt, i segon, perquè, en la major part dels casos, quan escoltes les parts no és fàcil omplir un full sense que el temps et desmenteixi. No és que no et vulguis mullar, es tracta d'equivocar-se convençut. Si no ho estàs, no escriguis.

No es tracta només de prendre partit, sinó de cedir un grau de representació. Escriure un article còmode i quedar bé amb la parròquia és relativament fàcil, però l'escrit queda, és el vot públic que et retrata i que després et demana un compromís i, sobretot, responsabilitat sobre les teves paraules. A això se'n diu prendre partit.

El dolent és que en no poques ocasions ens quedem sense espai entre el poder i el contrapoder, entre els qui diuen que aquella línia elèctrica, carretera o dessalinitzadora és imprescindible i els qui asseguren que suposarà l'adveniment de l'Anticrist. Els uns i els altres ens han baquetejat amb brio i alegria. És cert que els nyerros des del poder i els cadells des del seu contrari, sigui el que sigui, però la veritat és que l'espai entre els uns i els altres s'ha tornat tan vague que de vegades sembla que s'hagi dissolt.

S'ha sabut la sentència que condemna vuit persones a tres anys de presó per haver agredit els parlamentaris el dia que es va envoltar el Parlament. Fins on he llegit, jo també crec que es tracta d'una sentència política i que les proves contra els acusats són bastant flaques. Tan flaques com les afirmacions que no hi va haver cap agressió, o tan vergonyoses com les tesis que el dispositiu policial va ser qui va provocar els aldarulls posteriors. Qui va pintar la jaqueta de Montserrat Tura? Ningú, perquè no és una agressió. Qui va increpar els diputats? Ningú, ja que no ens representen. Ho fa la sentència? Tampoc.

És fàcil i just solidaritzar-se amb Patricia Heras o l’agent paraplègic, però és dificilíssim fer-ho amb gran part dels col·lectius que hi ha al seu al voltant

El pitjor de la pèrdua de confiança és que també es perd la capacitat de representar, la capacitat d'empatitzar i de simbolitzar, i plou sobre mullat perquè anteposant injustícies al desordre arribem al feixisme en un obrir i tancar d'ulls. Som desconfiats, després de relats com Ciutat morta, on el cúmul de despropòsits el va rubricar en directe el sindicat de la Guàrdia Urbana. Ningú va maltractar aquells nois i els blaus van sorgir per generació espontània, ningú va destrossar Patricia Heras i, a l'altre costat, ningú va llançar la pedra que va deixar invàlid l'agent. Ningú, més de 200 persones de festa i apareix un encaputxat a contrallum dient que bé, que potser, que ell va veure alguna cosa. Sense comentaris.

És fàcil i just solidaritzar-se amb Patricia Heras o l'agent paraplègic, però és dificilíssim fer-ho amb gran part dels col·lectius que hi ha al seu voltant. Uns perquè impugnen la totalitat de la representació, uns altres perquè la utilitzen a favor seu impúdicament. Ningú es fa responsable dels fets i tots volen ser els pares dels futurs èxits, i estem escarmentats, després que es rebenti un ull a Ester Quintana i s'entoni una altra vegada el ningú de torn, una vegada i una altra no va ser ningú i en comptes d'una pedrada tenim una pilota de goma invisible. Ningú ha cremat el contenidor, ha estat el destí, Fuenteovejuna. Cap partit finançat irregularment assumeix la seva culpa i així anem seleccionant representativitat i responsabilitat segons ens convingui.

El dia que va aparèixer el representant sindical de la Guàrdia Urbana de Barcelona a TV3, vaig sentir molta vergonya aliena però també pròpia. No podia deixar de sentir-me responsable de la seva fanfarroneria. No tinc res a veure amb la Guàrdia Urbana, però en el fons, sí, que hi tinc a veure. Com hi tinc a veure amb la família Pujol malgrat no haver-los votat mai. De la mateixa manera que no puc evitar sentir el dia que algú no dóna la cara, sigui per pintar una jaqueta amb un esprai o per llançar una pedra, que aquí falla alguna cosa i que la fallada conté certa gravetat. És una vergonya social, compartida. Fàcil, l'actitud que li permet a un decidir sense cap cost si els fets i les persones el representen o no.

És el logo de moda, el no-logo, la no-representació, dir que ningú ens representa. Molt a pesar nostre o amb el nostre plàcet, ens representen. De fet, el primer pas perquè deixin de fer-ho és, precisament, admetre que durant molt de temps ens han representat i que ho han fet molt bé, de la Catalunya de Pujol al Sabadell de Bustos passant per diputacions i l'aquiescència general de mitjans i poders. No dic que ho hagin fet molt bé, dic que ens han representat molt bé, que nosaltres durant molt de temps no hem estat millors que ells. En general, fent mitjana, costa molt escriure això i pot ser que m'equivoqui, però ho escric convençut que és així.

Crec que ens ha representat fins i tot l'energumen que va ruixar amb esprai. Fins i tot els que l'encobreixen. No assumir ni representació ni responsabilitat significa tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Una altra vegada.

Francesc Serés és escriptor