Selecciona Edició
Connecta’t

Ser superdotat a Andalusia i no a Catalunya

Les comunitats utilitzen diferents mètodes per mesurar la intel·ligència

Una perit xifra en 160.000 els casos ocults. Moltes nenes fingeixen per ser acceptades

Un superdotat té un quocient intel·lectual a partir de 130 –des de 120 es considera que una persona té “altes capacitats” i 100 és la xifra normal–. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que un 2% de la població és superdotada. A Espanya, l'Informe 2014 sobre l'Estat del Sistema Educatiu, elaborat pel Ministeri d'Educació, xifrava en 12.490 els alumnes amb “altes capacitats” sobre un total de vuit milions d'estudiants en el curs 2012-2013. La perit Carmen Sanz, presidenta del gabinet psicològic i la fundació El Mundo del Superdotado, que avalua i ofereix teràpia a aquest col·lectiu, assegura que “hi ha més de 160.000 nens superdotats que no han estat detectats” i que no reben, per tant, l'educació específica que preveu la llei. “Si parlem d'alta capacitat són encara molts més, entorn del 10% sense detectar”, lamenta.

“El principal problema és que la llei estatal no defineix què és un nen d'altes capacitats i cada comunitat autònoma ha posat el seu criteri i metodologia. Un alumne pot ser superdotat a Andalusia, però no ser-ho a Madrid”. L'estadística dóna suport a la seva teoria: Andalusia (8,38 milions d'habitants) suma 3.957 alumnes d'altes capacitats; a Catalunya (amb una població de 7,4 milions) en són 233, segons les xifres ministerials.

“Fallen els sistemes de detecció perquè acostuma a confondre's ser superdotat amb un alt rendiment, amb treure excel·lents en totes les assignatures. I és ridícul, perquè un nen superdotat sol estar desmotivat i avorrit. El més probable és que acabi engrossint les estadístiques de fracàs escolar, perquè, com que no els identifiquen a temps, acostumen a no esforçar-se, i quan arriben a l'ESO suspenen, ja que no han après a estudiar”, diu Sanz.

Segons el parer d'aquesta experta, que avalua més de 200 superdotats a l'any, falla també l'atenció una vegada que han estat descoberts. “Els equips d'orientació de les conselleries triguen a posar-se en marxa. En general, hi ha pocs recursos, i els que hi ha es destinen als altres alumnes amb necessitats educatives especials, els que estan per sota de la mitjana. És molt difícil que apugin de curs els superdotats, malgrat que és la millor mesura. Algunes comunitats, com Madrid, tenen classes especials els dissabtes. Està bé, però és insuficient. D'altres no fan res”.

Madrid té en aquests moments 1.200 alumnes d'entre 6 i 17 anys que van a aquestes classes “d'enriquiment educatiu”. José Carlos Gibaja, de la direcció general d'infantil i primària de la Conselleria d'Educació, explica que aquesta comunitat fa proves individuals als alumnes quan els professors o els pares sospiten que un nen pot ser superdotat. No es fan test generalitzats o un cribratge per apreciar les altes capacitats. “Quan hem fet alguna prova pilot d'aquesta classe en una escola, ens ha sortit gairebé un 3,5% de nens amb altes capacitats. No hi ha dubte que molts superdotats passen desapercebuts, no són detectats i acaben en fracàs escolar. El que és ideal és detectar-los com més aviat millor, i no descartem adoptar mètodes de cribratge en el futur”, afegeix.

En qualsevol cas, si aquestes proves es generalitzessin ara no hi hauria recursos per atendre tots els superdotats que es constatarien. “No hi ha mitjans per donar una resposta immediata a aquests nens. És un tema relativament recent i queda molt per fer, sobretot en la formació del professorat i en la resposta educativa que es dóna a aquests alumnes”, admet Gibaja.

Diego Rodríguez, president de la Confederació Espanyola d'Altes Capacitats Intel·lectuals, es queixa que “quan un nen mostra un talent esportiu, ràpidament tot s'engega: hi ha escoles especials, centres d'alt rendiment...”. Però quan es tracta d'intel·ligència, “és tot el contrari. Es camufla, perquè no hi ha mitjans”.

Carmen Sanz, que també és superdotada, creu que fer proves generalitzades tindria molts avantatges, no només per als alumnes, sinó també perquè el Govern espanyol elevés la seva reputació: “Milloraríem en l'estadística d'alumnes excel·lents i reduiríem la de fracàs escolar”. Però, sobretot, adverteix de les conseqüències de no descobrir a temps aquests nens. “No s'adapten perquè la seva edat mental és superior. Molts pateixen assetjament escolar, tenen baixa autoestima, problemes d'ansietat, cauen en depressions. He atès nens medicats per hiperactivitat que en realitat no eren hiperactius, sinó superdotats avorrits. I fins i tot algun predelinqüent, de centres de menors”.

“La intel·ligència pot ser una maledicció”, argumenta. Així va titular, de fet, un llibre (La maldición de la inteligencia, Editorial Plataforma Actual), en què recull tota aquesta problemàtica i la seva experiència amb nens i adults superdotats amb problemes psicològics. L'obra està dedicada a ells. A en Juan, “que està cada dia en una cantonada del pati i se sent molt infeliç”; a en Luis, “a qui ja han expulsat de tres escoles per rebel i els seus pares estan desesperats”; a la Isabel, “que es guanya la vida en un supermercat”; a la Rosana, “que es fa la tonta per caure bé als nois...”.

Aquest últim cas és molt comú i també aflora en l'estadística del ministeri. Segons les seves dades, un 66,4% dels identificats com a alumnes d'altes capacitats són homes, en contrast amb un 33,6% de dones. “Elles tendeixen a dissimular la seva intel·ligència per ser acceptades, sobretot en l'adolescència”, emfatitza Sanz.

Ho reconeix la Marina, superdotada, de 20 anys. “Sí, em feia la tonta a l'escola . Encara ho faig de vegades. T'accepten més, tot i que arriba un moment que ja no fingeixes; t'ho acabes creient”, afegeix. No va patir assetjament escolar, però recorda que les seves companyes “tenien un ninot, al qual pegaven” i que duia el seu nom. La Marina ha estat en tractament per depressió, perquè després de treure sempre bones notes va començar a suspendre a la universitat, on estudia una enginyeria. Ella tampoc no va ser detectada a temps. “Cada dia penso si no seria millor ser menys intel·ligent. Cada dia”.