Selecciona Edició
Connecta’t

Lliçons didàctiques

A ‘El poeta del poble’, premi Pla, li falta tensió i densitat i energia inventiva i verbal

Andreu Carranza, guanyador del premi Pla, oblida les lleis pròpies de les novel·les.
Andreu Carranza, guanyador del premi Pla, oblida les lleis pròpies de les novel·les.

Així com hi ha lectors que el que valoren en una obra literària és la conducta de les frases, les dificultats lèxiques i sintàctiques, la conjunció de les paraules vistes tal com les veia Pessoa, com “coses tocables, sirenes visibles i sensualitats incorporades”, també n’hi ha d’altres que s’estimen més perseguir les peripècies dels personatges que protagonitzen els relats i acabar la lectura amb la convicció que l’autor li ha ofert un fragment vigorós de vida feta ficció. En aquesta categoria, hi ha un subgrup que, ja sigui perquè l’incomoda el rigor de la invenció pura, ja sigui perquè troba pueril sorprendre’s i commoure’s amb mons inexistents, prefereix un tipus de novel·la que li proporcioni una lliçó didàctica sobre algun període històric concret o sobre les vicissituds d’alguna celebritat pretèrita.

EL POETA DEL POBLE

Andreu Carranza

Destino, 304 pàgines, 21,50 euros

El poeta del poble, la biografia novel·lada de Jacint Verdaguer amb la qual Andreu Carranza (Ascó, 1957) ha guanyat el premi Josep Pla 2015, podria satisfer els partidaris d’aquesta opció narrativa, però hi ha motius més que suficients per creure que difícilment serà d’aquesta manera, sempre que, és clar, l’hipotètic lector no sigui algú a qui li importi molt poc el ritme coix de les frases, les paraules convencionals i gastades dels diàlegs, la construcció desballestada dels episodis, la falta de tensió i densitat, la planor d’uns personatges que ni es belluguen ni es relacionen entre ells, la fatiga d’unes descripcions que no semblen seguir cap mena d’orientació estètica, la nul·la funció de les digressions, l’absència d’energia inventiva i verbal.

En aquests casos, hi ha molts de trucs per confegir una ressenya. Es podria començar vinculant El poeta del poble amb la voluntat de Carranza de convertir les seves novel·les en uns exercicis de restauració històrica per traçar paral·lelismes entre el passat i el present, abans les guerres carlines a Anjub i a L’hivern del tigre, la Renaixença i els Jocs Florals ara. O es podria recórrer a la figura del seu protagonista i resumir la vida exaltada i el caràcter vertiginós de Verdaguer, la seva irreductible vocació poètica, els viatges que va fer pel Mediterrani, a Terra Santa, a Cuba, els contactes mantinguts amb els altres escriptors de l’època, les relacions amb els marquesos de Comillas, les seves determinacions insensates, el misticisme i les pràctiques exorcistes dels últims anys, la seva mort a frec de la indigència. Els diferents avatars de la vida de Verdaguer també podrien ser el punt de partida per especular al voltant de la trista i melancòlica dèria que té el poder per atorgar a cada generació de ciutadans un poeta del poble que verbalitzi els sentiments que voldria que tothom compartís. O també es podria fer un forat per distingir entre el que va ser la Renaixença literària i l’ús partidista que n’ha fet el nacionalisme, i aclarir de pas que una llengua no és patriòtica ni antipatriòtica, sinó només una eina per comunicar-se i divertir-se. O es podria elogiar la inigualable potència verbal de la poesia de Verdaguer a pesar d’haver adoptat una estètica que ja pertanyia a una etapa caducada de la història de la literatura. O, en fi, es podria esmentar la potència narrativa de la biografia del poeta que va publicar Sebastià Juan Arbó el 1951, o la mala sort que ja havia tingut abans Verdaguer quan Isabel-Clara Simó el va convertir en el protagonista d’El mossèn.

Tot plegat serien estratègies prou vàlides per anar avançant en l’espai disponible per confeccionar una ressenya i aconseguir que cada vegada fossin menys les línies que quedessin lliures per no haver d’insistir massa —per no poder incloure tampoc cap fragment que mostrés la poca altura de la prosa— en els desordres que no provenen de la voluntat de l’autor, en la imperícia narrativa; en el fet que Carranza oblida que una novel·la és un mecanisme que obeeix unes lleis pròpies i que per dir la seva veritat no té per què seguir els dictats d’un manual d’Història de la Literatura; en la pena que fa que la ideologia triomfi per damunt de les idees; en la simplicitat moral i la cursileria dels personatges i de la veu narradora; en l’enorme fatiga que causa una novel·la com El poeta del poble.