Selecciona Edició
Connecta’t

Picasso, Tàpies i Miró, escultors

La Marlborough de Barcelona mostra l'obra de 21 artistes espanyols del XX i el XXI

'Femme' de Miró, creada el 1949.
'Femme' de Miró, creada el 1949.

Fer una tria no és mai fàcil. Es corre el perill de deixar algú fora. Més encara si es tracta de mostrar la producció escultòrica espanyola dels segles XX i XXI, una tasca titànica. És el que ha hagut de sentir l’especialista Kosme de Barañano a l’hora d’organitzar l’exposició Escultura espanyola. Segles XX-XXI, que avui obre les portes a la galeria Marlborough de Barcelona (després de veure’s a la mateixa galeria a Madrid). “És una mostra existencial, és el que hi ha i el que val per a qui la comissaria”, s’excusa, d’entrada, el comissari.

La llista de 21 autors és impressionant: des de Sergi Aguilar a Andreu Alfaro, passant per Eduardo Chillida, Antoni Clavé, José de Creeft, Pablo Gargallo, Julio González, Antonio López, Joan Miró, Pablo Picasso, Jaume Plensa i Antoni Tàpies, entre d’altres grans figures de l’escultura espanyola. Barañano ha establert dues grans línies per donar sentit a la seva selecció: d’una banda ha reunit artistes que provenen de la pintura, com Picasso, Miró, Clavé, Tàpies, López i Valdés, i de l’altra, creadors que vénen de l’orfebreria, com Durrio, González, Gargallo, Aguilar i Jauregui. Només uns pocs, com Chillida o Plensa, s’escapen d’aquests criteris, tot i que presenten obra a l’exposició.

La mostra arrenca amb dues obres de l’artista basc Francisco Durrio (1868-1940): Gran medalló i El somni d’Eva, que representen, segons el parer del comissari, l’inici del canvi de paradigma en l’escultura “com a material i com a monument”. És l’únic autor del segle XIX.

ESCULTURA ESPANYOLA. SEGLES XX-XXI

Galeria Marlborough Barcelona

Fins al 9 de maig

El segueix Picasso, representat per uns gravats pertanyents a la Suite Vollard, realitzada entre 1930 i 1937, carregats d’erotisme i que mostren la importància que sempre va tenir l’escultura en la seva producció.

El gran ferrer escultor que va ser Gargallo està representat amb algunes de les seves primeres màscares, de petit format, elaborades en coure i vinculades amb l’estètica cubista.

De Miró, ja a la segona meitat del segle XX, es pot veure el seu Femme, una mena d’exvot que escapa de la seva pintura, a més de Tête et oiseau, cedides per a la mostra pels successors de l’artista.

Els materials amb els quals han estat creades les obres són tan diversos com els estils de les peces seleccionades. Des del ferro fins a la terracota, passant pel bronze, la pedra, el guix, la cera o la fusta. Un passeig per l’última escultura d’un país amb gran nombre d’artistes. A Barcelona no han viatjat algunes de les peces que sí que es van veure a Madrid, com ara les escultures penjants de Cristina Iglésias, per falta d’espai.