Selecciona Edició
Connecta’t

Reivindicació de la Marina industrial

Domesticar la ronda del Litoral és un bon projecte

El cert és que posar ordre en el mapa del Morrot no és cap bajanada. Cal pujar al Castell de Montjuïc, agafar el camí que el bordeja per darrere i, des de l’extrem, espiar el port industrial. És un món fascinant, quadriculat, gens romàntic. Des d’aquí s’entenen algunes coses: que el port no està despenjat de la ciutat; que la ronda del Litoral, com en el seu moment l’Eix Transversal, va néixer estreta; i que hi ha en aquest paisatge més desordre del que pertoca. Quan Xavier Trias, novell, va plantejar fa quatre anys la creació el barri Blau-Ictínea en aquests topants potser estava pensant en l’antic pla de la Ribera que volia transformar Barcelona en Copacabana, a la brava. Entre això i que el govern municipal socialista apostava per desenvolupar la ciutat a l’altra punta, la del Besòs –a partir de la Sagrera, però no només—el projecte del Morrot va caure fatal. Rialletes i bromes. Ara, retocat, racionalitzat, el projecte té sentit. Les ciutats, diu la història, sempre creixen cap a ponent.

El projecte deu ser caríssim i tampoc té sentit fer-lo competir amb l’endreça de la Sagrera. Malgrat això domesticar la ronda del Litoral posant-la sota d’una avinguda convencional i crear, a la zona ara desendreçada, un districte comercial, jo diria que clarament exportador –un districte que no s’avergonyeixi dels negocis i que no tingui por del mercat mundial—és un bon projecte. És la contrapartida urbana del port. Més que això: aquí, ciutat endins, està creixent un barri peculiar, a cavall de Barcelona i l’Hospitalet i repartit a parts iguals entre una zona residencial que va guanyant qualitat i un cos industrial que aguanta el tipus, i que l’hauria d’aguantar fins al final. És la Marina del Prat Vermell. És el barri de la Zona Franca que dubta entre transformar-se o resistir.

A la part de dalt, prop de la Gran Via, la transformació ve marcada per la presència d’hotels i oficines: aquesta és la influència benèfica de la Fira, que saluda l’horitzó amb els seus gratacels vip. Però hi ha també el veï jubilat que amb el carretó va cap al súper, un súper de marca popular. Els arbres són tendres, alzines, àlbers de pell blanca. Vull dir que hi ha un contrast subtil entre allò nou i allò de sempre. Els noms dels carrers remeten al passat: Alumini, Coure, Plom, Foc... mentre que el paisatge ens du al futur. Són pisos bonics, amb l’urbanisme que agrada als arquitectes actuals, que concentren alçària per alliberar espai ran de terra, però eliminen els locals comercials, el comerç que dóna a un barri la textura humana, la calidesa. De cop, apareix un carrer tallat i d’estampa anglesa, amb cases baixes de color de vi i el nom exòtic de Mileva Maric, la dona que sabia tantes mates com Einstein, el seu marit. Tot està impecable.

Si continuem baixant cap al mar, al qual no es pot arribar, la presència industrial esdevé ostensible: camions pesants, naus immenses, tragí d’homes amb armilles reflectants. És la zona industrial més nova i jo vaig buscant els orígens, vull veure el començament de tot això. El trobo en la fàbrica Santiveri, que posa a l’entrada el seu lema de salut i dietètica. Santiveri em porta la imatge d’aquell ancià centenari que tenia una vitalitat de noi. L’home donava consells assenyats quan li feien entrevistes. M’agrada la fàbrica: les parets són ocres –el color de la Barcelona popular—i, espiant a través de l’entrada custodiada, veig que dins del recinte s’ha construït una nau moderna al costat de la històrica i que també hi ha una casa de motllures amables, que era la manera que cent anys enrere es construïen les fàbriques, amb l’edifici senyorívol d’oficines, que a vegades era domicili. No se sent res, no s’olora res. Aquesta fàbrica és el veí perfecte.

Molt a prop hi ha dues coses. Un col·legi immens, d’un noucentisme racional, que també funciona com a escola d’adults; i cap a l’altra banda, sobre Motors –una zona desgavellada—un restaurant popular amb l’ombra de tres pins històrics. Així era el paisatge quan va arribar-hi el primer Santiveri, el fundador de la nissaga que encara controla l’empresa. A la cantonada, un polígon industrial rabiüt, de soroll metàl·lic i constant, que acull 18 empreses. I allà mateix unes cases petites també grogues, de dues plantes, que es perden en el passat, i en una hi ha una estelada i en l’altra hi treballa un marbrista que llaura làpides per la memòria de nosaltres que guarda el Cementiri, que és a dues passes. Can Tunis, La Marina, Mare de Déu del Port, el Morrot. El temps. La indústria. Territori de Paco Candel, que dóna nom a la Biblioteca que és allà dalt, a la part residencial, amb pisos cars. Ell mai en va tenir. Té sentit completar la ciutat cap a ponent, com vol la tradició, i més encara mantenir en forma aquest cor industrial que batega mirant cap al port. 

Patricia Gabancho és escriptora.