Selecciona Edició
Connecta’t

Avinguda de Jordi Pujol

Si no s'hagués produït la confessió, algun dia el millor carrer hauria estat per a ell

Si no s'hagués produït la confessió, algun dia el millor carrer hauria estat per a ell. Naturalment, això hauria passat pocs mesos després de la seva defunció; aquí no donem carrers als vius, amb l'excepció inexplicable dels reis d'Espanya i família, que serveixen per batejar hotels, hospitals o carrers sense cap mena de rubor. Si no haguessin canviat les circumstàncies, la seva desaparició hauria estat gloriosa, com ho va ser la d'Adolfo Suárez, de manera que els seus seguidors haurien entonat com amb Wojtila el "santo subito" que l'hauria encimbellat a la llista de carrers de la capital catalana entre molts altres honors post mortem.

Imaginem la Diagonal, artèria transversal com el seu moviment o ideologia, el pujolisme. Imaginem-la a més amb la remodelació ara iniciada a la zona més noble, entre Passeig de Gràcia i Francesc Macià totalment culminada fins a Glòries i anotada en l'haver d'un alcalde Trias, sí, el mateix que ara en va demanar la seva desaparició, en el seu tercer o quart mandat, és a dir, entre el 2019 i el 2027: facin els comptes i vegin que és perfectament versemblant. Aquest futurible que ja no es produirà hauria significat una revenja històrica de l'home que va dirigir Catalunya durant 23 anys, encara que després d'esperar pacientment exercint de banquer que morís el general que va afusellar l'últim president català en exercici, va prohibir la llengua i la cultura catalanes, va eradicar les llibertats públiques i es va constituir en infranquejable barrera de les aspiracions democràtiques dels espanyols, catalans inclosos.

Hauria estat un acte de justícia poètica retrospectiva batejar aquesta avinguda, que antany va portar el pompós nom del Generalísimo, amb el de qui va voler ser la seva Nèmesi. Recordem el pamflet redactat pel jove resistent el 1960 Us presentem el general Franco: "El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home implicat en fets de corrupció, econòmica o administrativa és un home compromès. Per això el Règim ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica. Com és propi de certes professions indignes, el Règim procura que tots estiguin ficats en el fang, tots compromesos. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més d'un opressor, és un corrupte".

El fullet amb aquest text va ser llançat al Palau de la Música Catalana el 19 de maig en els fets que van conduir a la detenció de Pujol el 22 de juny, després al seu interrogatori i tortura, i al final al judici i condemna per un tribunal militar i a dos anys i mig de presó. De pròpia mà, Pujol acusava de corrupte Franco, però ara no podrà rescabalar-se donant el seu nom a l'avinguda que va adoptar el del dictador ni podrà donar el nom a cap altre carrer de Barcelona precisament per la mateixa malaltia que acompanya tant les dictadures com les democràcies.

També hauria servit per al mateix menester la Ronda del General Mitre, on ha viscut des que es va casar el 1956, el pis que li va regalar el seu pare, l'ara famós Florenci Pujol. Per aquest pis hi han passat centenars de polítics, empresaris, intel·lectuals i periodistes en els últims 60 anys i encara passen ara, convocats discretament des d'aquesta espècie d'exili o estranyament interior en el qual s'ha col·locat com a resultat de la confessió. Els rep en el que va ser el pis de la portera, convertit en el despatx de treball que substitueix les instal·lacions oficials sufragades per l'erari públic i per l'ara dissolta Fundació Jordi Pujol.

Hauria servit fins i tot alguna gran infraestructura. L'aeroport del Prat per exemple. Si Barajas és ara l'aeroport Adolfo Suárez, a ningú li hauria semblat estrany un aeroport Jordi Pujol, seguint una llarga i copiosa tradició que ha donat els noms de polítics, escriptors o músics a aquest tipus d'instal·lacions.

Res de tot això passarà. El pujolisme ha deixat d'existir. Totes les seves derivacions, abans tan celebrades, els post-, els trans-, els neopujolismes s'han esfumat per art de màgia des del 25 de juliol passat. Com a màxim alguns tornen a un criptopujolisme, que amb prou feines confessa la seva filiació i menys el seu dolor per la pèrdua. Tots ells són ara antipujolistes explícits que prenen distància amb el personatge, les seves idees i els seus mètodes, i fins i tot amb el seu llegat. L'únic luxe pujolista que es permeten és el de seguir assenyalant els antipujolistes, sempre culpables, encara culpables, per la seva prematura clarividència respecte a les virtuts morals del líder i la seva família.

No és estrany. El seu és un mètode que té una llarga tradició. El pitjor de l'època del comunisme, com tots sabem, eren els anticomunistes, responsables al final dels excessos del comunisme. Entre altres raons, perquè van ser majoritàriament comunistes penedits els que van passar a engrossir les files de l'anticomunisme.

Si el pujolisme ha caigut i exhibeix les seves immoralitats, que caigui també i exhibeixi les seves l'antipujolisme, culpable per partida doble, encara que contradictòria: per haver fracassat en la seva pretensió de posar fi al pujolisme quan tocava i per la seva complicitat implícita amb el pujolisme quan es va consolidar. Queden condemnats així per una cosa i per la contrària. Ells sí que no tenen escapatòria.