Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Margarita Rivière, periodista tenaç i assagista prolífica

Va ser de les primeres dones a les redaccions just abans de la Transició i va escriure més d'una trentena de llibres

Margarita Rivière, periodista i assagista.
Margarita Rivière, periodista i assagista.

Abans d'hora, acaba de morir a Barcelona Margarita Rivière, periodista. Tenia setanta anys i se n'ha anat, a les cinc de la tarda. Va publicar milers d'articles i entrevistes i més de trenta llibres, tots ells interessants. Una malaltia del pulmó, molesta i punyent, va doblegar el seu cos fràgil, però no va aplacar la seva tenacitat, ni la seva ironia. Fins a l'últim minut va estar al comandament de la seva vida, també la professional, escrivint els seus articles d'anàlisis en aquest diari. I participant en l'acte de presentació, encara que ja per missatge audiovisual, de l'últim dels seus trenta i molts llibres, Clave K, una rondalla moral mordaç en format de thriller sobre l'exercici del poder a Catalunya. Era la seva primera novel·la, redactada fa quinze anys, però no publicada fins ara per una por editorial a aquest mateix poder. Va desitjar que la gaudissin tots, s'acomiadava. Era el dimecres. I per no emprenyar ni tenyir casa seva de tristesa, va demanar ingressar, el divendres, en una clínica de cures pal·liatives on esgotar les seves últimes hores.

Aquest imperatiu dels últims dies ha impregnat tota la seva trajectòria: inquietar sempre els poderosos (del món dels quals procedia), no molestar mai la gent de bé (entre els qui destacava). Periodista, mare de dos periodistes, Clara i Hugo, i esposa del periodista i novel·lista Jorge de Cominges –tots ells éssers estupends, de gran encant personal– la notícia ha circulat per les seves venes fins a l'últim alè. Des del primer lloc com a redactora en cap de Dossier Mundo (1971-74), prosseguit com a cap de la secció de Cultura al Diario de Barcelona (1974-78), i en el mateix lloc a El Periódico de Cataluña durant els deu anys següents. Va ser després directora de l'agència EFE a Catalunya (1988-1992), després es va concentrar en les seves entrevistes i articles en els tres diaris principals del mercat català. Encara que sempre va tenir temps per a moltes altres tasques, com inventar revistes (Què llegir?), dirigir programes de televisió (sobre l'amor), escriure guions (per a les cerimònies d'obertura i clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona), dirigir col·leccions d'assaig (El circulo cuadrado, a Plaza y Janés). Sempre amb amabilitat, amb bon gust, amb un estil apassionat i alhora sever, acollidor i frugal.

Aguda, intensa, rebel, ha estat la periodista escrita que ha sabut formular millor preguntes (i esbossar algunes respostes), aquesta tasca en què consisteix el principi i la base de la nostra professió: senzilla en aparença, la més complicada de gestionar. Recentment va editar una acurada selecció de les entrevistes publicades a EL PAIS, El Periódico i La Vanguardia, en què va ocupar plaça cada dia, un exercici esgotador per a qualsevol, però que en el seu cas, incansable, no es va notar des de fora: del Lute a Edgar Morin, de Yoko Ono a Joan Carles I, tantes figures de primera es van sotmetre a l'interrogatori intel·ligent de Rivière (Entrevistas, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona).

Va donar al periodisme molt més del que va rebre. Perquè en el seu inici, en els primeríssims anys setanta, ser dona era un obstacle enorme en un entorn masclista; ser demòcrata, encara un estigma; ser progressista, un desafiament al règim; procedir de la cultura literària castellana més que de la renovada catalana, una molèstia per a alguns

Margarita Rivière deixa al retrovisor una generosa carrera en un ofici al qual va donar molt més del que va rebre. Perquè en el seu inici, en els primeríssims anys setanta, abans de les estretors de la dictadura, ser dona era un obstacle enorme en un entorn masclista; ser demòcrata, encara un estigma; ser progressista, un desafiament al règim; procedir de la cultura literària castellana més que de la renovada catalana, una molèstia per a alguns ambients de la resistència.

Però a més, ser filla de la burgesia, i de la potent per tots dos cognoms, resultava imperdonable. Tant per aquells que se sentien traïts per una dels seus; com per alguns de l'altre bàndol que van utilitzar fins abans d'ahir aquesta bajanada de l'atzar genealògic com a base per intentar deslegitimar els seus arguments, desplegats sempre amb respecte i sensatesa des de qualsevol lloc, i sobretot a través de la seva última tasca, l'articulisme d'opinió. La Rivière feia servir les raons pròpies d'algú que sabia dubtar molt sense acovardir-se de fer-ho en públic, però que també bracejava, determinada i sense aturador, en totes les causes que va alimentar: la de la rebel·lia enfront de la condició subalterna de la dona, la de la modernitat a través de les noves tendències i la moda, la de l'europeisme com a gran aposta contra tot parroquialisme, la de la cultura com una interrogació contínua, la del federalisme com a recepta superadora dels enfrontaments per la qüestió nacional, la del periodisme lliure i irreverent enfront dels intents creixents de segrestar-lo, una evolució que l'afligia.

A gairebé totes aquestes causes va dedicar diversos llibres, per la qual cosa no feia amb prou feines una altra cosa que treballar, i estar sempre al dia, enamorada de la novetat, encara que anés en contra de les seves conviccions: et trucava, contenta, de descobrir algun text recentment aparegut, aliè: “Sobretot, no deixis de llegir-lo, és imprescindible, i a tu encara t'agradarà més que a mi”. Dels seus, solament recordaré alguns dels meus preferits, que van marcar època. En tendències i moda, l'inicial La moda, ¿comunicación o incomunicación? (Gustavo Gili, Barcelona 1977) i la suggeridora Historia de la media (Hogar del libro, Barcelona 1983). Sobre la condició de la dona, Anticonceptivos y control de natalidad (la Gaya Ciencia. Barcelona, 1977) i La aventura de envejecer (Plaza y Janés, Barcelona 1987), tots dos amb Santiago Dexeus. En política, Un rebelde en el poder: Pasqual Maragall (amb Xavier Febrés, Plaza y Janés, Barcelona, 1991) una biografia, no autoritzada del llavors alcalde de Barcelona, injustament oblidada. Entre els dedicats al periodisme i la cultura, La Fama. Iconos de la religión mediática (Crítica, Barcelona, 2009), la versió disponible de la seva tesi doctoral en Sociologia. Sí, en l'ambient trepidant de la notícia i els canvis culturals permanents que li va tocar interpretar, Rivière va trobar un moment per escriure-la, “perquè vull aprofundir més”, s'excusava davant els qui li recriminàvem tant desplegament, potser perquè ens desbordava sense voler. I la va defensar amb energia i suavitat davant un rigorós tribunal de tesi, amb el suport de Salvador Giner, en una sessió memorable que tant de bo hagués quedat gravada. Però Margot no va ser mai vanitosa, encara que la seva trajectòria, els premis que va aconseguir i les seves contribucions, les professionals, i les encara més importants a la cordialitat, ho haguessin justificat. “M'ha importat més fer la meva feina amb dignitat que defensar-la a capa i espasa”, al·legava en una entrevista. Va ser gran. I encara que avui la plorem, segueix viva. Si no us ho creieu, llegiu-la.

MÉS INFORMACIÓ