Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’Estat catequitza l’educació

És intolerable que un Estat democràtic assumeixi que un altre de caràcter teocràtic intervingui en els seus continguts educatius

Caldria començar per preguntar-se com és possible que en ple segle XXI, en un Estat la Constitució del qual estableix que cap religió tindrà caràcter oficial (art. 16.3), hi hagi al currículum escolar una assignatura anomenada Religió que per la seva pròpia naturalesa és tributària de la fe i no de la raó. És una anomalia incommensurable. Però a més ara resulta que es completa amb una altra del mateix calibre. Vegeu, sinó, el contingut de la resolució de l'11 de febrer del 2015, de la Direcció General d'Avaluació i Cooperació Territorial, adscrita al Ministeri d'Educació, per la qual es publica el currículum de l'ensenyament de la religió catòlica de l'educació primària i secundària obligatòria.

Aquesta resolució desenvolupa les previsions de la Llei Orgànica 8/2013, per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE). Entre altres mesures adoptades per aquesta benaventurada llei per al progrés de la cultura i el coneixement científic dels alumnes espanyols, incorpora la Religió Catòlica com a matèria obligatòria per als centres i de caràcter voluntari per als alumnes. Per a aquells que la cursin es disposa que el seu aprenentatge serà avaluable i la qualificació comptarà per a la nota mitjana i per a les beques a les quals vulguin aspirar. L'avaluació serà a càrrec de la mateixa Església catòlica, a través dels professors que designi pagats amb càrrec als Pressupostos de l'Estat per impartir aquesta singular matèria.

Més anomalies: en l'exposició de motius d'aquesta resolució que signa el director general s'estableix que es dóna publicitat al currículum de l'assignatura de Religió a proposta de la Conferència Episcopal espanyola. Això és així en virtut de l'Acord Internacional sobre Ensenyament i Assumptes Socials del 3 gener del 1979, signat entre l'Estat Vaticà –l'anomenada Santa Seu– i l'Estat espanyol. Mitjançant aquesta habilitació legal, un Estat com Espanya, regit pel principi democràtic, assumeix que un altre que respon als cànons d'una monarquia absoluta i teocràtica intervingui en els continguts del seu sistema educatiu. Excel·lent.

Anem ara a l'explicació del currículum contingut en els dos annexos de la resolució. Allà ens trobem que s'afirma que “l'ensenyament de la religió catòlica als centres escolars ajudarà els estudiants a eixamplar els espais de racionalitat i adoptar una actitud d'obertura al sentit religiós de la vida […]”. A continuació d'aquesta peculiar i paradoxal apel·lació a la racionalitat en nom de la fe catòlica s'afegeix, entre altres consideracions, que l'estructura del currículum en els dos nivells educatius “intenta posar de manifest la profunda unitat i harmonia creadora i salvífica de Déu”, per després afirmar que després de constatar la realitat de les coses i dels éssers vius, de manera especial l'home, “[…] si la persona no es queda en el primer impacte o simple constatació de la seva existència ha de reconèixer que les coses, els animals i l'ésser humà no es donen l'ésser a si mateixos. Després, l'Altre els fa ser, els crida a la vida i els la manté. Per això la realitat en allò que és signe de Déu, parla de la Seva existència”. Podríem seguir perquè aquest text –no us n'oblideu– d'una disposició aprovada per un òrgan públic és generós i ric en arguments del mateix tenor.

Que s’incorpori al sistema educatiu, com una assignatura més que si s’opta per cursar sigui avaluable com la resta de matèries, constitueix una pura arbitrarietat ideològica

Doncs bé, que aquesta legítima concepció creacionista de l'origen de la vida s'expliqui en el context d'una celebració religiosa o d'una catequesi del culte religiós catòlic seria una conseqüència lògica de l'exercici de la llibertat religiosa (art. 16.1). Que això es pugui fer també a l'escola, al marge del currículum educatiu reglat, és un resultat del dret que tenen els pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d'acord amb les seves pròpies conviccions (art. 27.3). Però que s'incorpori al sistema educatiu, com una assignatura més que si s'opta per cursar sigui avaluable com la resta de matèries, constitueix una pura arbitrarietat ideològica, destinada a l'organització del consentiment de les persones des de l'inici de la seva formació a l'escola.

Aquest disbarat es completa amb la cínica afirmació de la resolució que “[…] lluny d'una finalitat catequètica o d'adoctrinament, l'ensenyament de la religió catòlica il·lustra els estudiants sobre la identitat del cristianisme i la vida cristiana”.

Els autors de la LOMCE i d'aquesta resolució fan cas omís d'una obvietat que diuen que eviten i que, no obstant això, practiquen amb flagrant traïdoria: que en tot el conjunt d'un programa educatiu, inclosa l'assignatura de Religió, l'adoctrinament ha de quedar proscrit, com així ho recorda el Tribunal d'Estrasburg des de la llunyana sentència de 7/XII/ 1976 (cas Kjeldsen i d'altres contra Dinamarca).

El disbarat podria eradicar-se. El Tribunal Constitucional ha tingut ocasió per autoplantejar-se la inconstitucionalitat dels acords amb el Vaticà, com a mínim, per la vulneració que suposen del principi d'aconfessionalitat de l'Estat. Però no ho ha fet. En tot cas, hi ha bones raons per iniciar els tràmits per a la seva denúncia per part de l'Estat espanyol.

Marc Carrillo és catedràtic de Dret Constitucional a la UPF