Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Tristos tòpics

Hi ha dues idees que han entrat en crisi: que l'anticatalanisme dóna vots i que Madrid és una fàbrica d'independentistes

Segons el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua, un tòpic és una expressió vulgar i trivial, un lloc comú, un clixé. Alguna cosa, per tant, que acceptem sense aturar-nos a considerar el que vol dir, que ens estalvia l'enutjós esforç de pensar. El deixem anar donant per fet que tothom comparteix el que diem, i descarregant-nos així de la responsabilitat d'haver d'argumentar les nostres afirmacions.

El món del futbol és, sens dubte, el regne dels tòpics: “el futbol és el futbol”, “no hi ha enemic petit”, “queda molta lliga”, i coses per l'estil. L'altre paradís del tòpic és la política. I dels polítics, el tòpic més gran és, potser, el de la “derrota dolça”. Ja ho sabeu: fins i tot en la derrota més estrepitosa, el candidat esclafat troba la forma de presentar com un èxit el que no és sinó una puntada de peu que l'envia directament a l'abocador de la història. El repertori de tòpics polítics és tan ampli que no s'acaba amb un article, ni tan sols amb tot un llibre. Em centraré en dos de molt nostres i de certa actualitat.

El primer diu que a Espanya el discurs catalanòfob genera molts vots i que per això s'hi apliquen amb cura tant el PP com el PSOE. Aquest tòpic parteix d'una realitat: l'existència a Espanya d'una difusa catalanofòbia, que és, no obstant això, molt menor del que es dóna per cert i que, al meu parer, queda àmpliament compensada per la presència d'una visió positiva –fins i tot admirativa– de Catalunya; d'aquí s'extreu una conclusió que es dóna per indiscutible: el recurs a la catalanofòbia és una font inesgotable de vots per a la dreta i els sectors del socialisme més espanyolista.

Doncs aquí tenim el gran Antonio Sanz, delegat del Govern espanyol a Andalusia, per desmuntar el tòpic. Cal dir primer de tot que el fet que un tipus així ocupi aquest càrrec és la millor prova que aquest sistema necessita una ITV radical. L'inefable Sanz va aconseguir l'impossible: fer bo Carlos Floriano i la seva surrealista pronunciació del nom del partit que amoïna Pedro Arriola i la plana major de Génova: “Ciutatans”, o alguna cosa així.

La trista realitat, recentment desvelada pel gens sospitós de botiflerisme Centre d’Estudis d’Opinió, és que la cosa, més que estar estancada, va cap enrere

Amb un to entre de perdonavides i de prepotència, Sanz va dir que no volia que Andalusia fos manada des de Catalunya i menys per algú que es digués Albert. La cosa destil·lava xenofòbia pels quatre costats, però no va ser el resultat d'un moment àlgid típic dels mítings, sinó de l'aplicació de l'“argumentari” popular: canya als catalans, i a pescar un munt de vots. Doncs ja s'ha vist que no. Algú dubta que l'excés del senyor Sanz no només no ha donat vots, sinó que ha ajudat a apuntalar el projecte de Ciutadans, vist com una dreta moderna sense la caspa dels genoveses?

L'altre tòpic nostrat és el que afirma que cada vegada que “la caverna” madrilenya desbarra sobre Catalunya, aquí creixen els independentistes com flors a la primavera. Ho diuen fins i tot els que no són independentistes. Si fos cert, i tenint en compte l'obstinació amb què s'empren a Madrid, a hores d'ara l'independentisme hauria de sumar com a mínim el 150% del cens electoral. La trista realitat, recentment desvelada pel gens sospitós de botiflerisme Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), és que la cosa, més que estar estancada, va cap enrere. El CEO ha certificat el que el resultat del que fos el que fos el 9-N ja va deixar molt clar: des de les eleccions autonòmiques del 2012, el que s'ha produït és un transvasament de vots entre CiU, ERC i la CUP, però sense ampliar significativament l'espai independentista.

No és la meva intenció relativitzar la transcendència històrica del que ha passat a Catalunya els tres últims anys. El catalanisme s'ha fet majoritàriament independentista, això ja no canviarà i sacseja vigorosament el tauler de joc. El que passa és que, en fer-ho, el catalanisme ha estret la seva base i ha generat un moviment de reacció contra la secessió que de mica en mica va cobrant força i va equilibrant la balança, quan no inclinant-la al seu favor.

Això últim no és incompatible amb el fet que no hi hagi, de moment, alternativa a un govern dels partits independentistes. La gran heterogeneïtat dels contraris a la independència i els efectes de la distribució provincial d'escons de la normativa electoral vigent ho impossibiliten. Però només un il·luminat pot creure que amb les forces realment acumulades es pot anar de debò a un xoc frontal de ruptura amb l'Estat. De bojos, el món n'és ple, és cert, però cal esperar que no estiguin al lloc de comandament.

Per més que els separadors cavernícoles s'hi esforcin, aquí és difícil que augmenti gaire el nombre de secessionistes. Els que s'havien de decidir, en bona mesura ja ho han fet. No sembla que ningú guanyi per golejada, cosa que aboca, després de les eleccions generals a tot tardar, a la desitjable negociació política. I sempre ens quedarà la conllevancia, que deia Ortega; però no entre espanyols i catalans, sinó entre els catalans mateixos.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB