Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Puces ensinistrades

Els espectacles amb els esgarrifosos insectes van envair la Barcelona de principis del segle XX

Hi havia puces equilibristes i fins i tot puces pallasses...
Hi havia puces equilibristes i fins i tot puces pallasses...

Les puces són molests paràsits que piquen, xuclen sang i denoten falta d'higiene; tantes n'hi devia haver al segle XIX que algunes es van fer populars com a estrelles de circ. Entre les primeres notícies que tenim d'aquestes exhibicions hi ha el comunicat publicat a El Áncora, respecte a l'arribada a la ciutat d'una companyia de “puces industrioses” dirigides per un tal Jean Essinger, l'abril del 1851. Unes dècades més tard, l'escriptor Agustí Calvet, Gaziel, descrivia la primitiva plaça Catalunya com un descampat, un espai de solars i tanques, habitat per un circ eqüestre, un cafè envidrat conegut com La Pajarera i una sèrie de barracons de fira, entre les atraccions de la qual hi havia les puces ensinistrades.

Fent passar gana a aquests esgarrifosos insectes, els seus domadors aconseguien que fessin piruetes i equilibris, estiressin un carro o aixequessin objectes amb un pes diverses vegades superior al seu. Amb el canvi de segle, aquestes representacions van aconseguir un alt grau de complexitat i es van complicar amb tota mena d'experiments i innovacions. El 1909, el britànic F.P. Smith presentava una troupe de mosques, una de les quals apareixia a la pista disfressada de mestressa de cria. Per les mateixes dates, un japonès cognomenat Kasamata era citat als diaris com un gran domador de ratolins. I el 1912 es feia famós el nord-americà Rawson com a entrenador d'ostres, a les quals havia ensenyat a obrir i tancar les valves a la seva veu de comandament. El cas més estrambòtic va ser el del milionari Charles Rothschild, que el 1914 va pagar 25.000 francs per un estrany exemplar que va engrossir la seva extensa col·lecció de puces. Lluny d'aquestes xifres, a Barcelona residia Melchor Quevedo, fill del carrer Valldonzella i conegut mundialment com a Mister Quevedini, un dels mestres mundials en l'art d'ensinistrar insectes, que comprava puces a pesseta la peça.

Quevedo havia començat exhibint fenòmens de la natura (va arribar a presentar un matrimoni entre una geganta catalana i un nan andorrà, o un pretès salvatge que suposadament s'alimentava de carn humana). Però ben ràpid va descobrir el negoci de les puces ensinistrades, al qual es va dedicar amb tenacitat. Va muntar una companyia amb 300 minúscules artistes que treballaven a canvi de sang (en acabar la funció deixava que s'alimentessin del seu braç), les mostrava en una barraca situada on anys més tard es construiria el teatre Poliorama. Coneixia cadascun dels seus insectes pel seu nom i nacionalitat, els tenia de tots els països on havia estat, encara que puntualitzava que la majoria eren del barri de Sants. Amb els seus petits astres de l'espectacle va recórrer mig món, actuant per a tota mena de públic. Encara que va acabar arruïnant-se i passant a formar part de la bohèmia barcelonina més esparracada i decadent, la que es reunia cada nit a les tertúlies del bar del Centro (avui dia, part de la moderna ampliació del Liceu, a la rambla dels Caputxins). A aquest artista del barracó el va entrevistar Carlos Caballero el 1926, per a la seva sèrie Figuras del hampa internacional a La Voz. I novament el periodista Joan Tomàs el 1935, per a Mirador. Llavors era un pobre jubilat vestit sempre de frac, amb el pit cobert de medalles, llarga cabellera blanca i perilla romàntica, que malvivia al Barri Xino com a venedor ambulant de rellotges, bijuteria, estilogràfiques o entrades de futbol. En ple declivi, els insectes ensinistrats ja compartien espai a la premsa amb els nous insecticides (com el Flit o el Vulcan-Gas) que garantien la destrucció radical de “xinxes, arna, puces, mosques, polls i altres animalons”.

L'espectacle més recordat va ser el 1929, amb 32 insectes ballant una sardana... amb barretina

El circ de puces més recordat de la ciutat va ser un dels últims que es van poder veure per aquestes latituds. Va tenir lloc amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, el gran cronista Domènec de Bellmunt ho va explicar al seu Anecdotario inédito de cincuenta años de periodismo catalán. Per contemplar aquells xous, el molt reduït públic (només sis persones per passada) havia de mirar a través d'unes lents d'augment. Dins d'una caixa de vidre, les puces ballaven un vals de Strauss, després una dansa oriental vestides d'odalisques, i una sardana de Pep Ventura a càrrec de 32 insectes amb barretina, el número final dels quals consistia en un comiat circense de múltiples pistes que incloïa des de puces equilibristes a puces pallasses. Bellmunt va entrevistar el domador –un savi alemany segons el cronista, que li va explicar les diverses procedències dels seus animalons, catorze dels quals eren autèntiques puces barcelonines nascudes en diversos barris, des d'aristocràtics exemplars de Pedralbes i la Bonanova fins a democràtics insectes populars caçats al Paral·lel, o “puces catalanistes del Barri Gòtic”.

El record de tan insòlit espectacle es va perpetuar durant molt temps després. El 1985, el periodista Jordi Torras recordava a La Vanguardia la passió de Carlos Gardel per Barcelona. I citava el partit de futbol que unes puces ensinistrades havien disputat a la Foixarda, en un pavelló del recinte d'atraccions exòtiques de l'Exposició Internacional on compartien espai amb domadors de serps, una font de mercuri i un dipòsit d'aigua que simulava el fons marí. Aquell article va provocar diverses cartes al director per part de lectors que havien assistit a les funcions durant la seva infantesa. Com a prova presentaven fullets publicitaris de les representacions i d'altres anteriors fetes per la mateixa companyia al parc d'atraccions del Turó Park, durant la dècada del 1920. Afegien que el colofó final d'aquell circ eren unes noces sumptuoses, que incloïen una carrossa nupcial estirada per quatre puces hercúlies. Així, doncs, sembla ser que la història dels paràsits ensinistrats va tenir un final feliç.