Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES

De l’equip de Cruyff al club de Messi

El futbol del Barça depèn molt de Messi, cosa que ajuda a entendre el perquè de l'actitud de l'afició, entregada al 10

El jugador del Barça, Lionel Messi.
El jugador del Barça, Lionel Messi. AFP

Al Camp Nou ja es canta l'himne del Barça a cappella quan el rival és el Madrid i no cal cap grada d'animació per sostenir l'equip en els moments de debilitat, que van ser bastants, sobretot quan la tocava Benzema. No és un estadi que acostumi a donar punts per la pressió ambiental els dies de cada dia, i menys a la Lliga. La gent blaugrana només sol empènyer durant el clàssic i quan es juga la Champions. El Camp Nou no serà mai La Bombonera. Ara bé, aquest any ha deixat de ser, de moment, un camp en què es xiula el mateix Barça.

Hi va haver una temporada, la 1996-1997, quan Robson era l'entrenador, en què se sentien els crits de desaprovació dels aficionats fins i tot quan el Barça golejava. Núñez feia aleshores de Florentino. El president havia destituït Cruyff, a qui va negar el pa i la sal després de deixar-li fer les mil i una amb els fitxatges, i va posar en mans del tècnic anglès una de les plantilles més completes de la història blaugrana, presidida pel millor Ronaldo. Hi havia força crítica a la premsa, nuñistes contra cruyffistes, i la mala maror es deixava sentir al Camp Nou.

Alguns vàrem defensar de manera aferrissada el llegat de Cruyff davant de la gestió de Núñez, com si fossin dues coses incompatibles, i més encara quan es va veure que el president va voler esborrar l'obra de l'entrenador holandès, substituït per Robson i posteriorment per Van Gaal, el tècnic que d'alguna manera va clonar l'Ajax i va donar sortida a la generació de Puyol i Xavi. Núñez parlava de futbolistes mentre que Cruyff ho feia del joc, amb decisions com posar Lineker d'extrem i Salinas de 9, per no parlar del dia que Koeman va fer d'interior a Valladolid.

Al voltant dels extrems, del joc de posició i del rondo, hi va haver molt debat, fins i tot un punt d'escarni per part dels crítics més frívols amb Cruyff, decisiu en qualsevol cas a l'hora de crear l'estil del Barça a partir de la figura del 4, representada només arribar per Milla. L'equip es va organitzar al voltant del mig centre, una figura que ha evolucionat amb el temps: Koeman no s'assemblava pas a Guardiola, Márquez i Edmilson eren ben diferents, i cap d'ells no té res a veure amb Busquets i Mascherano. Ningú no dubta en qualsevol cas des d'aleshores de la identitat del Barça.

L'ortodòxia va arribar a ser tan extrema que una mica més i el barcelonisme va estar a punt de perdre Xavi per la insistència de voler que substituís Guardiola com a mig volant central. Aleshores va ser cabdal la intervenció de Luis Aragonés a la selecció i molt especialment de Rijkaard al Barça. Xavi va marcar l'estil de l'equip des del lloc de volant dret, un canvi determinant en la filosofia culer, perquè va venir a dir que l'origen del joc no necessàriament havia de sortir de la demarcació del 4, sinó que podia ser de la del 8, o bé, com passa ara, del 7.

El futbol del Barça depèn molt de Messi, circumstància que ajudaria a entendre segurament el perquè de l'actitud de l'afició, entregada al 10. El Barcelona és avui més que mai l'equip de Messi. El sentit de la militància és, doncs, doble: l'aficionat està entregat al jugador i a l'equip, de manera que qualsevol protesta perquè el futbol s'hagi tornat més directe i vertical, menys associatiu i particular, més propi d'un tècnic polivalent que no pas d'un especialista com és Luis Enrique, podria ser mal entesa, i més si al davant hi ha un Madrid que sembla haver copiat el Barça.

Avui que el Barcelona és líder de la Lliga, finalista de la Copa i quartfinalista a la Champions, es pot parlar de l'estil sense tirar-se els plats pel cap i es pot aguantar la graderia sense protestar quan el Madrid té la pilota mitja hora al Camp Nou. Luis Enrique no vol ser un contemporitzador, sinó un innovador, com van ser Rijkaard o Guardiola. Rijkaard va acabant fent el que sentia que havia de fer, talment com Guardiola –l'exemple més clar és el traspàs d'Ibrahimovic–, i Luis Enrique va pel mateix camí després de reconèixer que Messi necessita un tracte a part perquè és el millor del món.

No deixa de ser curiós que Luis Enrique coincidís com a futbolista amb Robson al Camp Nou. Aleshores es va dir que al Barça es practicava l'autogestió pel caràcter d'alguns futbolistes i la bonhomia del tècnic, espectador des de la banqueta de jugades que perduraran sempre en la memòria futbolística: el gol de Maradona a Anglaterra, el de Ronaldo al Compostel·la i el plor de Gascoigne a la semifinal del Mundial d'Itàlia 1990 contra Alemanya. A Luis Enrique, en canvi, sempre li ha agradat ser protagonista, a l'Sporting, al Madrid i al Barça.

L'afició ha acceptat fins ara el repte, cansada tal vegada de la vida contemplativa i, d'altra banda, ja acostumada a discutir de tàctica, estil i identitat. No és el mateix passar de Robson a Cruyff que de Martino a Luis Enrique. La gent blaugrana ha paït molta cultura futbolística, ha fet seva una manera d'entendre el joc, i ara aspira a tornar a guanyar amb un sistema en què és tan important tenir la pilota com tenir cames després de saber que tenen Messi. El repte és saber guanyar un cop s'ha demostrat que se sap jugar. A veure si se'n surt amb Messi i Luis Enrique.

L'equip s'ha tornat més clàssic, tant que pot vèncer el Madrid per un porter tan clàssic com Bravo i un davanter centre tan clàssic com Luis Suárez. Ha guanyat contundència i ha perdut singularitat, romanticisme, estètica i precisió, virtuts que el van fer únic al món. Ara vol tornar a començar sense oblidar els orígens, que invariablement el porten a l'equip de Cruyff. La diferència es diu Messi, i l'afició se'n guardarà prou de xiular l'equip de Messi mentre vagi guanyant a la Lliga i a la Champions. Fins i tot la sort i el futur de Bartomeu depenen de Messi.