Selecciona Edició
Connecta’t
A l’aguait | Revista de premsa

Del ‘vuitè passatger’ al segon pilot

Relat impossible d'una tragèdia íntima i global al voltant de la catàstrofe de l’A-320 als Alps francesos

Comiat al peu dels Alps.
Comiat al peu dels Alps.

Una vegada més una catàstrofe aèria origina un xoc col·lectiu exacerbat pel fantasma de l'hiperterrorisme, el vuitè passatger del nou segle. Un cop més, el teatre del succés i el perímetre del drama humà s'han vist desbordats a l'instant per l'automatisme de la por indiscriminada i irracional a gran escala. El calfred davant l'amenaça del terror arreu.

Barcelona, punt de partida del vol 4U9525 de la companyia alemanya Germanwings sinistrat als Alps, ha estat també el punt de partida d'un nou sisme emocional, alhora íntim i global. Un relat de múltiples perspectives i derivades sotmès a la voracitat insaciable de la societat de la informació i que, en un gir inesperat, ens ha portat cruament a l'enigma inexpugnable del factor humà. L'homicida era al comandament.

La gran carpa politicomediàtica

L'al·lucinant esclat, evolució i aclariment de la tragèdia aeronàutica en tot just 72 hores ha posat a prova un cop més la màquina dels poders públics, els circuits de la vida política i el batec de la societat, tot això sota la gran carpa de les noves plataformes i xarxes de la comunicació de masses.

"Feia anys que, en la nostra vida institucional, no vivíem moments tan deferents", escrivia Antoni Puigverd a La Vanguardia davant la presència d'Artur Mas al costat de Mariano Rajoy a la insòlita "cimera" amb la cancellera Merkel i el president Hollande al peu del lloc de la catàstrofe. "Polítics que habitualment s'estiren els cabells, ahir es telefonaven i es posaven a disposició els uns als altres", afegia l'articulista encara sota l'impacte inicial de l'ombrívol succés i la incertesa al voltant del seu origen i circumstàncies.

"Val la pena destacar l'exemplar funcionament de les autoritats en general, de les administracions central i catalana que, sense estèrils interferències, han col·laborat des del primer moment unint esforços", subratllava per la seva banda l'editorial d'El Periódico. El diari estenia la seva consideració a escala continental, davant la mobilització dels tres països directament afectats pel terrible accident i, molt especialment, davant l'estreta coordinació de les dues grans potències aliades de la UE, Alemanya i França. "Enmig del dolor per la tragèdia, reconforta constatar que, en ocasions com aquesta, Europa és un marc de convivència que val molt la pena preservar", afegia.

Concòrdia "contra natura"

"Sorprèn la col·laboració sense fissures entre les administracions central i catalana, defugint anys d'incomunicació", insistia sobre això Joan Manuel Perdigó en les mateixes pàgines. "Veure les cares de Sáenz de Santamaría, Rajoy i Mas referir-se a l'altre sense aquella ganyota de desdeny o fàstic habituals, o l'avió en què viatja el president del Govern espanyol com recull a Barcelona el de la Generalitat, té alguna cosa que ens acaba semblant contra natura", afegia el periodista, per a qui" la tragèdia ha obert un parèntesi en l'estat de confrontació permanent en què ens hem instal·lat".

"Rajoy i Mas comparteixen empatia emocional en el seu viatge a la zona zero", titulava ni més ni menys que l'ABC, que destacava el fet que l'avió de la força aèria espanyola que conduïa Rajoy a l'enclavament de l'accident recollís el president de la Generalitat a Barcelona. El periodista Jaime González va concedir al cas un enfocament molt menys innocent, amb un article il·lustrat a tota pàgina amb una foto del president Mas saludant policies i tripulants al peu de l'escaleta de l'aeronau a les pistes del Prat.

"La mort ens ha col·locat davant del mirall: hi som tots i, encara que alguns reneguin del que són, el que som és un país amb l'ànima esquinçada i el cor trencat perquè n'hem perdut 51 dels nostres", escrivia després de desenvolupar la seva tesi de fons: "Al final, un Estat és això: gent que comparteix el dolor pels seus morts i que veu reflectida la seva tristesa als ulls del proïsme; una cosa natural i tan extraordinària que és impossible mutilar". Un verb particularment malsonant en aquest cas, per cert.

Vell i nou periodisme

Més enllà de les claus polítiques i econòmiques del cas, el drama humà ha polaritzat i desafiat la capacitat dels mitjans de comunicació davant esdeveniments d'aquesta magnitud, on el factor local intervé i determina la visió d'un fet d'abast global. "També el vell periodisme ha sortit de l'armari: periodisme de servei i comunicació social; periodisme dels afectes; periodisme narratiu a la recerca del rostre humà de la tragèdia ", deia Puigverd amb raó l'endemà de la catàstrofe.

"La tragèdia ens ha tocat de ben a prop, amb històries que ens són molt properes", escrivia el diari Ara en l'editorial aquest mateix dia. "Directius i treballadors d'empreses catalanes que anaven a Düsseldorf per participar en una fira alimentària, estudiants alemanys que participaven en un intercanvi escolar, dos coneguts cantants d'òpera que acabaven d'actuar al Liceu...". Tots ells han desfilat d'una manera o altra per les pàgines i espais dels mitjans al llarg de la setmana, en una difícil tasca de servir a l'interès públic sense topar amb les trampes de la simple curiositat, la morbositat o l'espectacularització gratuïta.

"L'objectiu primer del periodisme –esbrinar el perquè d'un esdeveniment conviu malament amb la necessitat de silenci que exigeix la pèrdua dels éssers estimats", reflexionava Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia. A l’Ara, Antoni Bassas es feia ressò de "l'obsessió per saber el perquè immediatament" que caracteritza la societat contemporània. "A l'era de la informació en temps real, se'ns fa insuportable la incertesa. I a l'era del terrorisme global, ens horroritza la mera ombra de la sospita", escrivia el periodista.

Bassas assenyala, però, una altra reacció més recent en l'àmbit de la moderna societat de la informació: "L'exigència creixent als periodistes del respecte per la privacitat dels afectats, i això ja no vol dir només protegir la imatge de les víctimes, sinó també el dolor de les famílies". L'articulista destaca com a factors determinants "l'allau d'informació, que devalua el valor de la imatge, o l'abús de la tragèdia pel tot per l'audiència, o la lògica empatia amb els familiars de les víctimes".

Tertulians vs. experts

El debat al voltant del cas no és gratuït, sobretot a la vista de l'abisme que separa el llenguatge narratiu i la cobertura de la tragèdia entre els mitjans públics i privats d'Espanya i els d'altres països, molt especialment França. L'omnímode i omnipresent paper dels tertulians d'ofici, comparat amb el protagonisme dels professionals i experts de cada cas, frega l'escarni i fins i tot la usurpació de funcions i papers.

Mònica Planas denunciava a l'Ara un "periodisme de pati de veïns en comptes d'informació de servei" a la vista de la "catastròfica cobertura televisiva" dels primers moments de la tragèdia. "Ens esperen dies de molt mala televisió informativa", anunciava la periodista amb visible pessimisme. "La impaciència, l'especulació i la morbositat s'han apoderat d'aquest mitjà, que més que fer periodisme el que vol és competir amb les cadenes rivals", escrivia. Tant és així que la periodista Ariadna Oltra va dedicar el seu últim programa .CAT al tema, potser amb més bona voluntat que utilitat.

Autopistes sense peatge ni control

Malgrat tot, la polèmica va arribar per la via de les xarxes socials, les noves autopistes de la informació i l'opinió sense peatges ni controls. "Fomentar l'odi contra l'altre, contra un col·lectiu, un país, una raça o una religió ha de ser expulsat de les xarxes socials a través de lleis adequades", clamava Lluís Foix a La Vanguardia. La circulació de tuits indesitjables a compte de la filiació catalana de les víctimes ha transcendit les fronteres i ha mobilitzat els fiscals. Uns quants poden fer molt fàstic.

"Sorprendre's ara perquè uns imbècils de pacotilla expressen odi sense filtre és d'un fariseisme notable perquè molts, des d'alts podis, han fet servir termes indecents en parlar de Catalunya i altres, sense disparar amb morter, han practicat un sonor i còmplice silenci", escrivia per la seva banda Pilar Rahola amb la seva proverbial contundència. Segons les informacions, Interior investiga almenys una vintena de perfils de Twitter per "comentaris vexatoris". La polèmica sobre la llibertat d'expressió a la xarxa torna a bullir.

El fiscal Robin

I ja que parlem de fiscals, el procureur de Marsella Brice Robin, màxim responsable de la investigació oberta a França al voltant de la tragèdia, ja ha passat a la posteritat com la veu que va saber comunicar l'indicible, en una lliçó de sobrietat i intel·ligibilitat de la informació més sensible. "El que va sorprendre el món sencer va ser la claredat expositiva i l'honestedat intel·lectual exhibides per Brice Robin", escriu Enric Hernández a El Periódico. Sens dubte, polítics, jutges i periodistes de casa nostra haurien de visionar la seva intervenció diverses vegades.

El mateix diari destaca sense reserves l'actuació dels poders públics del país encarregat de gestionar el desastre: "Si alguna cosa infon confiança en el marc d'aquest esgarrifós succés és la diligència i la credibilitat de les autoritats franceses, que han donat resposta en tot just 48 hores a dos dels grans interrogants del cas". La gran tragèdia dels Alps de Provença ha demostrat també que fins i tot en fases de crisi o suposada decadència, França continua sent una altra cosa. Sobretot vist des d'aquesta banda dels Pirineus.