Selecciona Edició
Connecta’t

Davant el buit

Consternació després de saber-se que el copilot va estavellar l'avió deliberadament

La conversa global de milers de milions de persones va coincidir ahir durant moltes hores en un mateix idioma de perplexitat, horror i sensació de fragilitat i irracionalitat. Després de l'anàlisi de la primera de les caixes negres rescatades de l'Airbus 320, la Fiscalia francesa va dir que l'avió es va estavellar per una decisió deliberada del copilot, Andreas Lubitz, de 27 anys. La investigació va fer així un gir brusc i va convertir els interrogants que es van obrir dimarts després de la catàstrofe dels Alps –a falta d'informacions que seran decisives en una incògnita en la qual es creuen els foscos laberints de la condició humana.

Editorials anteriors

El jove Lubitz va bloquejar la cabina quan el veterà pilot del vol 4U9525 es va absentar un moment; va accionar llavors el mecanisme perquè l'avió comencés a descendir i va mantenir el control del vol fins que el brutal impacte contra la muntanya va polvoritzar la vida de les 150 persones que hi havia a bord. El fiscal va assenyalar, davant la possibilitat d'un eventual desmai de Lubitz, que la seva respiració “en aparença, almenys, era una respiració normal”.

No va haver-hi error humà, pel que pot col·legir-se fins ara, ni tampoc cap fallada tècnica de la qual, d'una manera o d'una altra, podria responsabilitzar-se a la companyia. El que mostra el registre de les converses conservades a la caixa negra és que, després d'un diàleg distès entre els pilots, una vegada que el comandant va explicar el pla de vol previst fins a Düsseldorf, Andreas Lubitz va començar a contestar-li de manera lacònica i breu. Les dades que hi ha són minúscules, i és probable que tampoc no es trobi gairebé res més en aquesta caixa negra, però revelen la insistència del pilot per tornar a la cabina i el silenci de Lubitz davant les seves peticions, i també el seu mutisme davant els advertiments dels controladors sobre l'inexplicable descens de l'avió. Al final se sent una cridòria llunyana, quan ja no s'hi podia fer res.

No hi ha consol per a la mort dels més propers. Les explicacions que es busquen després d'un accident i les reparacions que s'exigeixen tenen a veure, sobretot, amb la imperiosa necessitat que les coses funcionin bé (i que el pitjor no torni a repetir-se): més seguretat, millors condicions de vol, més garanties, més proves. Davant la tragèdia d'un accident aeri, per la quantitat de víctimes i per com d'aparatós és el sinistre, l'abatiment general és més gran. I per això cal valorar la celeritat de les investigacions.

El misteri, no obstant això, continua. Cada vegada hi haurà més exigències (com és possible que no es prohibeixi dràsticament que una persona es quedi sola dins d'una cabina tancada?) i és imprescindible que les investigacions continuïn fins que hi hagi un relat versemblant d'aquest gest d'un jove de 27 anys que decideix estavellar-se al comandament d'un Airbus 320 i matar en el cop fins a 149 persones més. La resposta que es pot donar, a falta d'explicacions, apunta més als foscos laberints de l'interior de l'ésser humà, on actuen forces moltes vegades imperceptibles i incomprensibles.