Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Jo prefereixo l’emoció, jo prefereixo la ràdio

Les ràdios no van caure en el parany de la demagògia del dolor, com a màxim es van impregnar de tristesa

En situacions d'emergència els mitjans fan cobertures informatives amb promptitud desigual. La ràdio acostuma a arribar primer no només per la facilitat tecnològica de la seva producció, sinó pel fet que la transmissió de so requereix dispositius tan simples com poden ser un telèfon mòbil, molt útil per narrar els fets només amb la simple ajuda dels sons de fons i les paraules dels periodistes.

Durant els últims anys la televisió ha intentat emular la ubiqüitat radiofònica. Ha reduït la seva complexitat tècnica i ja disposa d'artefactes relativament senzills per captar imatges i transmetre-les als televidents. El problema és que com a mitjà audiovisual, la petita pantalla sempre sent la necessitat de localitzar i de mostrar les imatges de qualsevol tragèdia.

Cada vegada que es produeix un greu accident com el dels Alps, la comparació entre mitjans es fa inevitable. Quan pensem en la tasca que desenvolupen ràdios i televisions no podem deixar d'analitzar les diferències entre les seves perspectives informatives, narratives, receptives i inclusivament ètiques.

Pensava en aquestes qüestions dimecres passat mentre les redaccions entraven en estat d'alerta i de mobilització i apareixien les primeres informacions fragmentades. Com que encara no hi havia imatges, la televisió només inseria mapes a la pantalla, mentre que la ràdio intentava oferir elements d'un relat que es presumia molt trist i ho feia amb les primeres declaracions de les autoritats i amb algunes especulacions de tècnics en la matèria.

Poques hores després, el riu informatiu ja estava desbordat. La petita pantalla agafava el comandament mostrant plànols de la petita vall fatídica, moviments dels primers auxilis i fotogrames repetitius del dolor transformat en mercaderia competitiva. Les taules dels programes matinals de la televisió s'allargaven i els tertulians habituals es transformaven en especialistes de desgràcies i de navegació civil.

El relat radiofònic anava per altres camins. Les emissores enviaven periodistes a lluitar contra la distància i la falta de comunicació amb aquesta recòndita zona dels Alps francesos; però quan Pedro Blanco, de la SER, es va plantar amb un cotxe al Prat i el va transformar en una plataforma perquè els oients hi veiéssim, o quan a la nit Àngels Barceló va demostrar com es pot ser un periodista ubic i descriure la tristesa de la nit, vaig començar a tancar la televisió i a deixar-me embolicar pels relats de l'emoció. Vaig deixar de sentir-me tafaner, per transformar-me en un ésser humà impressionat per la tragèdia, compungit per la desgràcia dels meus iguals.

No vaig necessitar fer immersions pornogràfiques a la xarxa, com van fer algunes televisions per trobar fotos de les víctimes a Facebook i Twitter. En tenia prou de d'escoltar Griselda Pastor, que sense ensenyar-me els familiars dels nens alemanys em transmetia la consternació, o Mònica Peinado i Montse Riart, que en un paisatge desconegut i inhòspit intentaven fer fotos sonores constants i parlar amb qui tingués alguna cosa a dir.

La SER no va ser l'única. Totes les ràdios van fer un gran esforç, cadascuna d'acord amb les seves possibilitats. No em consta que cap caigués en el parany de la demagògia del dolor, com a màxim es van impregnar de tristesa. Cal donar les gràcies a tots els professionals radiofònics que van intentar i intenten estar a l'altura d'aquestes tristes circumstàncies.

I una conclusió final: em reafirmo en les meves conviccions. Jo prefereixo veure. Jo prefereixo emocionar-me. Jo prefereixo la ràdio.