Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Missatges meridionals

El triomf del PSOE diumenge va ser, encara que a molts els costi admetre-ho, una victòria més identitària que ideològica

Resulta fàcil entendre per què, després d'una trajectòria electoral discretíssima, la força política que va fundar el 1976 Alejandro Rojas-Marcos, primer sota el nom de Partit Socialista d'Andalusia i després amb el de Partit Andalusista, ja encadena tres legislatures absent del Parlament de Sevilla. La raó: que, en aquella comunitat, l'autèntic partit andalusista és el PSOE; el “partit de casa”, aquell que –a ulls d'una porció de l'electorat mai inferior al 35% encarna la defensa de la identitat i dels interessos del territori i de la seva gent.

Amb un regionalisme calculadament ambigu que permet, per no ser “menys que ningú”, reivindicar-se com a “nacionalitat històrica” això diu l'article 1 de l'Estatut actual però, al mateix temps, defensar amb entusiasme la unitat de la nació espanyola i, fins i tot, ser-ne la quinta essència. Al cap i a la fi, ja va ser el pare fundador, Blas Infante, qui va encunyar el lema del país: “Andalusia per si, per a Espanya i la humanitat”.

El triomf del PSOE diumenge passat va ser doncs, encara que a molts els costi admetre-ho, més una victòria d'identitat que no pas ideològica, i és en aquesta mateixa clau com ha d'entendre's el fet insòlit que, ara amb Susana Díaz al capdavant, els socialistes andalusos estiguin enfilant un període de govern ininterromput de 37 anys. A escala europea suposa un fenomen excepcional, potser només superat per la Christlich-Soziale Union (CSU) de Baviera; que, per cert, constitueix un altre cas d'èxit més d'identitat que no pas ideològic. Però, des d'un punt de vista socioeconòmic i cultural, Andalusia representa l'anti-Baviera.

Vull dir que, a més de premiar el genuí defensor del que és nostre, la revàlida del PSOE a les urnes andaluses també reflecteix unes pràctiques de clientelisme i nepotisme de protecció dels nostres tan comunament acceptades i aplaudides, que els milers de folis de sumaris i les desenes d'imputacions acumulades per la jutgessa Alaya pràcticament no entelen el vot socialista. És clar que, amb un 34,2% d'atur registrat, tal vegada l'alt nivell estructural de corrupció i/o clientelisme sigui la vàlvula de seguretat que, a falta d'una veritable reforma agrària i altres transformacions de debò, ha evitat aquestes dècades explosions socials com les que Andalusia havia conegut antigament. La pregunta, en tot cas, seria: aquest reg per aspersió de diners públics per evitar incendis, a costa de qui s'ha fet?

Per poc que els comicis de maig ratifiquin el salt de Ciutadans a la política espanyola, l'horitzó del PPC per al 27-S quedarà molt, molt enfosquit

Per la seva banda, al Partit Popular se li acumulen les males notícies. Si la pèrdua global de gairebé 14 punts percentuals i de 17 escons pel que fa als resultats del 2012 ja és pèssima, la irrupció de Ciutadans en el seu baluard sociològic tradicional de classes mitjanes de la capital resulta encara pitjor: el partit taronja, des del no-res, ha obtingut un 11,5% a la ciutat de Sevilla, un 14,1% a Màlaga, un 13,8% a Granada, un 13,1% a Almeria... Fins i tot, fent sumes i restes, hi ha fonament per afirmar que, dels 506.000 votants de Javier Arenas ara perduts pel PP, moltes desenes de milers han anat a parar a Podem. Si es generalitzés per Espanya aquest vot de cabreig transversal, aquesta pulsió de copejar l'establishment on més mal li faci, Mariano Rajoy pot tenir-ho cru.

Qui ja ho té ben cru és Alicia Sánchez-Camacho, perquè el 22-M andalús ha dinamitat l'últim parapet que li quedava per contenir l'embranzida de Ciutadans dins de l'espai unionista a Catalunya: el recurs de presentar a C’s com una força local i monotemàtica, sense projecte ni presència ni perspectives de tocar poder a la resta de l'Estat. Per poc que els comicis de maig ratifiquin el salt espectacular de Ciutadans a la política espanyola, l'horitzó del PPC per a les eleccions catalanes del 27-S (aquestes que, segons Sánchez-Camacho, no se celebraran) pot quedar molt, molt enfosquit.

Així, doncs, els d'Albert Rivera s'imposen en tots els fronts que tenien oberts: guanyen de manera aclaparadora la pugna per l'hegemonia del neoespanyolisme regeneracionista, deixant UPyD ferida gairebé de mort; mosseguen amb força l'electorat del PP; es treballen un espai ben diferenciat del de Podem; i, de rebot, adquireixen a Catalunya una basa de credibilitat i respectabilitat de la qual mancaven: el setembre vinent també ells, si volen, podran exhibir en els seus mítings els coreligionaris andalusos, o castellans, o aragonesos, amb càrrec institucional, com fins ara només podien fer-ho PP i PSC.

Last but not least, Podem emergeix amb notable embranzida, malgrat el vendaval mediàtic hostil i un calendari poc propici, i ho fa provocant el naufragi d'Esquerra Unida, que obté el pitjor resultat de la seva història en unes andaluses. Tota una ratificació de la tàctica prudent d'Iniciativa, que prefereix difuminar-se en el magma Podem-Guanyem-Procés Constituent abans de córrer la mateixa sort que els seus homòlegs del sud. És com aquell boxador extenuat que, tement caure a la lona, s'abraça al rival amb l'esperança de conservar així la verticalitat.

Joan B. Culla i Clarà és historiador