Selecciona Edició
Connecta’t

“El terreny és molt perillós, sorrenc, i es desfà”

Dos guies de muntanya relaten com van portar la policia fins a les restes

Max Tranchard viu al peu de les muntanyes, que coneix amb detall. Des de casa seva té vistes als massissos nevats, entre els quals va volar l'Airbus 320 fins que es va estavellar contra el de Trois-Évêchés, a la vall de Galèbre, al sud dels Alps francesos. Però el matí del dimarts 24 de març no va arribar a veure res. “Em va cridar primer la meva filla, després gent de la zona, fins i tot de l'Ajuntament”, recorda aquest home, de 64 anys, recolzat en el seu Suzuki Santana de color vermell. Amb aquest vehicle, brut de fang, va ser una de les primeres persones que van arribar a la zona en què es va estavellar el vol de Germanwings que feia el trajecte entre Barcelona i la ciutat alemanya de Düsseldorf.

Va acompanyar una vintena de policies fins a arribar a la part més baixa de la zona on havia caigut l'Airbus, a uns 1.500 metres d'altura. Des de Le Vernet, el poble més proper al lloc de la catàstrofe, va conduir fins a Col de Marine, amb un grup de quatre vehicles tot terreny. Van necessitar uns 40 minuts. Una vegada allà, va començar el descens a peu, per una zona molt abrupta. “El terreny és molt perillós, sorrenc, i es desfà”, explica. Van trigar uns 50 minuts més fins que van trobar les primeres restes...

“És indescriptible... Em va impressionar. Quan penses en un avió, és molt gran... Però en arribar allà, el més gran que vaig veure va ser una roda”, descriu. També va reconèixer el que eren tres finestres de l'Airbus i un tros de la cua.

Des de llavors, Max Tranchard ha passat per tres fases emocionals diferents. “La primera és la impressió que et causa veure com ha quedat tot. La segona és saber la dimensió del drama, saber que 150 persones volaven entre aquestes restes; la tercera, assabentar-te que a l'avió hi havia 16 nens que anaven a una mateixa escola”. “És terrible”, repeteix, amb certa dificultat per entrar més profundament en les seves emocions. “He passat per diverses fases de xoc”, insisteix.

Amb la mà, Max Tranchard dibuixa la trajectòria de l'avió, que va acabar estavellant-se contra un massís, de cara. “Es va polvoritzar”, repeteix. Ara la zona està tancada, adverteix, motiu pel qual és impossible arribar-hi. El mateix dia, una mica més tard, els gendarmes li van impedir apropar-se més a la zona. Però Max Tranchard s'ofereix a tornar-hi, per, una vegada hagi acabat tot, acompanyar les famílies que vulguin saber on va passar la tragèdia. “És el mínim que puc fer per ells”.

En aquest mateix equip de persones que van arribar a la muntanya amb els policies hi havia Bertrand Rirhand. Té la mateixa edat que en Max, i el mateix aspecte d'home acostumat als durs hiverns dels Alps francesos. “Està una mica baix d'ànims”, explica Dewi Jones, un dels fisioterapeutes de la clínica a la qual ha anat en Bertrand a tractar-se. “El tros més gran que vaig veure de l'avió no ocupa molt més que aquest diari”, explica l'home en sortir de la consulta, mostrant les pàgines de la premsa local, que porta sota el braç, doblegada en una quartilla.

Ell es va adonar que passava alguna cosa estranya a la muntanya perquè va començar a veure fum. “Vaig trucar a l'Ajuntament, però em van dir que no havia passat res”, explica. Va penjar el telèfon, però no es va quedar gaire convençut. Les seves sospites es van confirmar poc després, quan va començar a veure helicòpters que sobrevolen la zona. Llavors va oferir la seva ajuda. Com a director de l'associació de caça de Le Vernet, es coneix el bosc pam a pam. “Prefereixo no dir-ho”, respon quan se li pregunta què va veure en arribar al lloc amb els policies que va acompanyar.

Va fer la mateixa ruta que Max Tranchard. “El camí és molt complicat, jo mateix m'he esgarrapat els braços”, explica. I sembla que té la intenció d'aixecar-se les mànigues de la samarreta per ensenyar-nos-ho. Però s'ho repensa: “És igual”. Té pressa per anar-se'n. Ell és a més regidor al diminut Ajuntament de Le Vernet, on viuen poc més d'un centenar de persones durant tot l'any en un racó remot i alpí de la Provença. “M'estic preparant per rebre les famílies de les víctimes”, explica, i se'n va, demanant disculpes.