Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Urbanisme català, final de cicle

El model de ciutat expansionista i empresarial, basada en el control i l'ús de l'automòbil, està obsolet

Catalunya havia estat reconeguda pel seu urbanisme basat en el projecte, la resolució de les infraestructures en relació amb l'entorn, un nou paisatgisme i uns espais públics i parcs metropolitans amb obres d'art; amb el referent internacional del model Barcelona. Això ja forma part d'un cicle acabat. L'absència d'obres transcendents al territori durant aquests cinc anys de retallades i la paràlisi en algunes àrees de Barcelona són mostres d'aquesta reculada. D'haver intentat relacionar bé les infraestructures amb la ciutat s'ha passat a tolerar ferides endèmiques, com les interminables obres ferroviàries a la Sagrera; i de la limitada presència de la ciutadania en aquest urbanisme il·lustrat s'ha passat al fet que aquesta presència sigui una escenografia.

Aquest urbanisme, tan valorat, era herència d'Ildefons Cerdà i dels germans Rubió i Tudurí. La seva reformulació va arrencar amb el Grup R, es va teixir a la universitat pública, a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB) els anys setanta amb el LUB (el Laboratori d'Urbanisme de Barcelona, de Manuel de Solà-Morales, Joan Busquets i d'altres), va ser activada per les lluites dels moviments urbans durant la Transició, i es va aplicar, en part, en l'urbanisme impulsat per Oriol Bohigas i el seu equip els anys vuitanta.

Al final del recorregut s'evidencia el que han donat de si aquests quatre anys de relleu, amb el predomini a Barcelona de la falsa avantguarda representada per l'Institut for Advanced Architecture of Catalonia (IAAC) i els arquitectes que encapçalen Hàbitat Urbà i Barcelona Regional: el fum de la smart city, centenars de renders no realitzats i diversos projectes fora de Catalunya.

En aquest context de cicle que s'acaba, el que és xocant no és que la CUP de Barcelona dictamini que “en aquesta ciutat no han governat les esquerres, han governat els capitals”, ja s'ho farà cadascú amb el seu esquematisme; ho és que cap dels qui va promoure la recuperació de la ciutat democràtica surti a argumentar i defensar les aportacions del model Barcelona. Fins i tot el maragallisme ha estat apropiat per Esquerra Republicana.

Aquest final de cicle queda assenyalat per dues exposicions. Metrópolis Barcelona, al Disseny Hub, que presenta una acumulació fantàstica de dades per fomentar la consciència d'escala metropolitana, però que ni fa visible el material humà i social, ni explicita diagnòstics, ni proposa estratègies per al pla director urbanístic (PDU). Recordem l'avís de Byung-Chul Han, l'acumulació big data no comporta cap interpretació, “és cega davant l'esdeveniment”. I Catalunya Ciutats, a Drassanes, que pretén enllaçar amb els 100 anys d'història després de la feina cívica de la Mancomunitat i no fa més que mostrar la falta d'idees sobre el territori de la Generalitat actual.

El model de ciutat expansionista i empresarial, basada en el control i l'ús de l'automòbil, està obsolet. Ha de sorgir una ciutat alternativa, de la subjectivitat i la diversitat, reclamada i imaginada pels autèntics protagonistes: moviments urbans i xarxes socials; ecologistes, feministes, activistes i sindicalistes; col·lectius, cooperatives i associacions; i també els habitants procedents d'altres latituds.

En les properes eleccions municipals cada ciutat podrà decidir si continua amb els vells models, gestionats per una casta allunyada de la realitat, que tolera les màfies i l'especulació, o si impulsa un nou urbanisme a Catalunya que recapituli, que hereti les millors tradicions, i que, a l'uníson, trenqui amb les inèrcies i es posi en sintonia amb els temps; un nou municipalisme basat en la gestió participativa i transparent, pensat per sumar esforços de manera integradora, en què prenguin forma, en l'espai públic i el privat, els drets humans.

Com són les ciutats que busquen alternatives a la gestió neoliberal, es basen en la cooperació, afronten les crisis ecològiques i l'excés de contaminació, i són capaces d'assajar i experimentar? Podem iniciar una nova època de coordinació metropolitana i territorial, debatent què es transforma i què es protegeix; quines inversions són prioritàries pel bé comú i quines obeeixen a visions periclitades i interessades; per on i com es pot millorar el comerç de proximitat i on són les àrees d'oportunitat per a la producció artesanal, industrial i digital. La resignificació del territori va molt més enllà dels mites de la mobilitat i la informació. Té a veure amb el fet de gaudir d'estructures i serveis urbans per a la vida activa i creativa de les persones als barris; l'empoderament dels múltiples focus socials de reunió i autoorganització; i també la perdurabilitat de la memòria.

Aquest és un repte massa important per al nostre futur i el del nostre territori per deixar-lo passar. No podem continuar acomodats en la inèrcia, immòbils davant les ineficàcies dominants i enganyats pel consumisme.

Josep Maria Montaner és arquitecte i catedràtic de l'ETSAB-UPC.